Oh!, sorpresa!!, Ecoembes i Ecovidrio no miren per nosaltres. Reciclatge, on vas?

Reutilitzar i cobrar per fer-ho o reciclar i que un altre s’emporti el benefici?

Al començar questa setmana hem pogut llegir un parell de noticies relacionades però oposades. Per una banda tenim les màquines que s’han posat al metro de Pequín (o ara cal anomenar-la Beijing?), unes màquines que et paguen pels envasos que retornes, un fet que els més veterans recordaran, ja que fins els anys 80 aquí et pagaven per retornar els envasos, però actualment el sistema és ben diferent.

Per l’altra banda sortien a la llum els veritables i poc nobles objectius de la difícilment suportable campanya “Envàs on vas?”, uns objectius que no tenen res a veure amb el reciclatge, de fet com era d’esperar el seu veritable objectiu no és altre que el de seguir fent-nos treballar gratis per a ells, però ara de manera molt més eficient i deixant al marge objectius secundaris com el reciclatge, aquí del que parlem és del seu benefici econòmic, la resta no els interessa gens.

Si voleu aprofundir en el tema feu una ullada a la web www.retorna.org allà hi trobareu l’explicació a la campanya institucional i el seu costat més fosc, us en deixo alguns fragments per veure si us pica la curiositat i us hi passeu:

– Sota el lema ‘Envàs, on vas?’, la campanya s’ha centrat novament en els residus d’envasos domèstics, que semblen ser la fracció dels residus que més preocupa a les administracions.

– A diferència de les campanyes comunicatives anteriors, aquesta se centra no tant en intentar augmentar la participació de la població en la recollida selectiva, com en reduir la quantitat del que, en l’argot del gremi, anomenem ‘impropis’.

– La recollida selectiva dels envasos està basada en el fet que els envasadors es fan càrrec del cost de la gestió dels seus residus. …les raons de la campanya estan lluny d’obeir a raons de gestió pública.

-La campanya no busca augmentar la quantitat de materials reciclats (l’objectiu social per reduir els impactes ambientals d’abocadors i incineradores), sinó reduir els costos de la gestió d’aquests materials (per augmentar els beneficis empresarials), encara que sigui a costa d’excloure materials reciclables.

Quan “toca” pujar-nos els impostos o la benzina en parlen de l’harmonització amb els països més avançats, però en aquest cas ningú ens vol explicar que el sistema de reciclatge és car per a nosaltres, clarament deficient i amb un cost mediambiental enorme, però com que es tracta d’un negoci per a quatre gats als que nosaltres els hi fem la feina gratis no cal debatre altres alternatives més positives per a nosaltres i el nostre entorn.

Quins països trien la reutilització dels envasos en lloc del reciclatge dels residus?, doncs per exemple: Alemanya, Austràlia, Austria, Belgica, Canada, Croàcia, Dinamarca, Estònia, Finlàndia, Holanda, Israel, Noruega, Suècia, Suïssa… tots ells amb uns index de recuperació dels envasos enorme, però els nostres governants son més llestos que els d’aquests països i saben perfectament on és el veritable negoci, ara tan sols els hi cal perfeccionar una mica els nostres hàbits de recol·lecció i emmagatzematge per a fer-nos més bons treballadors.

En Pau Josep, un noi amb complexes…

En Pau Josep era un nen prim, molt baixet i des de els quatre anys coix. El que més mal li feia era aquell caminar, aquella maleïda tara a la cama que l’acompanyaria de per vida junt amb aquells maleïts i escassos 150 centímetres d’alçada.

El fet de que sa mare fos pagesa i son pare funcionari, tampoc ajudava gaire a l’hora d’estalviar-li burles dels seus companys d’escola. La seva era una família catòlica i modesta, tenien amb ell posades totes les esperances, i això representava una enorme motxilla per en Pau Josep, aquell nen que mentre a l’hora del patí sentia com tots jugaven mentre ell s’aïllava i llegia, es refugiava en l’estudi i la soledat.

Sempre va ser el primer de la seva classe, era el primer mentre es jurava i perjurava que un dia es venjaria d’aquells malparits que no el deixaven viure i el feien sentir inferior.

Als 20 anys es llicenciava amb les millors notes de la seva promoció, això li va permetre encadenar unes beques que el van portar per les vuit millors universitats del país, sempre amb els millors resultats. Va estudiar literatura, art, història, filosofia, llengües clàssiques… i als 24 anys tornava a casa amb un munt de carreres acabades i un doctorat universitari, creia que ja podia fer tot allò que sempre havia somniat, dedicar-se a la literatura i al periodisme, per fi es sentia un home segur de si mateix.

Va fer tot el que va poder, però cap diari va voler publicar els seus articles, els llibres que va escriure tampoc van despertar cap interès, i això el va tornar a frustrar i enfonsar. Tan sols va tenir esma per a recloure’s a casa dels seus estimats pares.

Ja res el motivaria fins a l’arribada a la seva vida com per accident d’una nova passió, la política, on va trobar un nou objectiu que el va il.il·lusionar, ara potser si que optava a ser algú a la vida. Va començar des de la base, aquell nou partit dels treballadors emergia amb força, i ell era un gran orador, parlava davant el públic i fins hi tot era capaç d’improvisar els discursos, el seu ascens va ser meteòric. Darrere d’un faristol o escrivint discursos era imbatible, i això el va portar a ser el lider del partit a la seva província amb tan sols 29 anys.

El líder del partit va quedar impressionat amb la seva capacitat retòrica i el va convertir en el seu segon, ningú més el podia ajudar a arribar al poder, en Pau Josep era únic, ell ho sabia, i el món se’n tenia que assabentar també.

Res li podia anar millor, fins hi tot havia trobat a la dona de la seva vida, la Magda, per ella va deixar d’anar amb les moltes noies que l’empaitaven, per ella va ser excomunicat, ja que  ella era divorciada i protestant, però va valer la pena. Es van casar i eren la família perfecta, amb els seus sis fills perfectes i amb tot el que sempre havia desitjat.

En Pau Josep, no podia saber que allà a aquell palauet on vivia amb la seva família és on tot acabaria canviant, cap a pitjor, evidentment. Perquè en Pau Josepse’n adonava que ja ho tenia tot, tot el que havia somniat, però misteriosament no era feliç i lo que és pitjor, havia de fingir que la seva era una vida perfecta ja que va ser triat per fer d’exemple per al seu país.Un home exemplar que tan sols volia fugir amb la seva darrera amant, una preciosa actriu eslava que li havia robat el cor. Però no va poder ser, el partit no podia de cap manera permetre que ell, el gran exemple pel seu país acabés omplint de dubtes al seu poble, i encara menys ara en aquells moments tan delicats. Va aplicar-se una de les seves màximes, aquella que deia que “una mentida repetida mil vegades acabava convertint-se en veritat”, i va seguir amb la seva falsa vida perfecte.Una nit de l’any 1945 ell i la seva dona van donar uns calmants als seus sis fills, i més tard una pastilla de cianur per a cada un. L’endemà de bon matí la Magda i en Pau Josepvan ser trobats vestits de gala, cremats i amb un tret al cap junt amb els seus fills, tan bonics, tan perfectes…En Pau Josepes va venjar del món, va fer que la seva manera d’entendre el discurs i de manipular a les masses perduressin, però no se’n va sortir del tot, ell no es va acabar mai d’enganyar. Tot i així va fer etern el seu cognom, Goebbels, i els seus 11 principis de la propaganda que no poden ser més actuals:1.- Principi de simplificació i de l’enemic únic.
Adoptar una única idea, un únic símbol. Individualitzar a l’adversari en un únic enemic.

2.- Principi del mètode de contagi.
Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu. Els adversaris s’han de constituir en una suma individualitzada.

3.- Principi de la transposició.
Carregar sobre l’adversari les pròpies errades o defectes, responent a l’atac amb l’atac. “Si no pots negar les males notícies, inventen d’altres que distreguin”.

4.- Principi de l’exageració i de la desfiguració.
Convertir qualsevol anècdota per petita que sigui, en una amenaça greu.

5.- Principi de la vulgarització.
Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell als menys intel·ligents als que va dirigida. Quan més gran sigui la massa a convèncer, més petit ha de ser l’esforç mental a realitzar. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa; a més, tenen una gran facilitat per oblidar.

6.- Principi de l’orquestració.
La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d’idees i repetir-les incansablement, presentades un i altre cop des de diferents perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes. D’aquí també ve la famosa frase: “Si una mentida es repeteix prou, acaba per convertir-se en realitat”.

7.- Principi de renovació.
S’han d’emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que quan l’adversari respongui, el públic ja estigui interessat en una altra cosa. Les respostes de l’adversari mai han de poder contrarestar en nivell creixent de les acusacions.

8.- Principi de la versemblança.
Construir arguments a partir de fonts diverses, mitjançant els ” globus sondes” o “informacions fragmentaries”.

9.- Principi de l’acallament.
Deixar de banda les qüestions sobre les que no es tenen arguments i dissimular les notícies que afavoreixen a l’adversari, també contra-programant amb l’ajut dels mitjans de comunicació afins.

10.- Principi de la transfusió.
Per regla general, la propaganda opera sempre a partir d’un substrat preexistent ja sigui una mitologia nacional o complexes d’odis i prejudicis tradicionals; es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives.

11.- Principi de la unanimitat.
Arribar a convèncer a molta gent que pensa “com tothom”, creant una falsa impressió d’unanimitat.

Propostes contra la crisi, 2ª part.

Imatge de: http://entretanto.wordpress.com/

Estimat poble, avui és el gran dia, a la primera part d’aquest post vaig proposar l’eliminació de la propaganda de totes les entitats públiques, amb l’objectiu de l’abolició total de la publicitat. Com que m’heu fet arribar el vostre neguit sobre el futur que li desitjo a TV3, de moment aplaçarem la prohibició de la televisió, però em reservo aquesta opció per més endavant si és necessari. Encara no m’heu convençut de la prioritat de la tele per sobre de la salut i l’educació.

Vist això, passo a la segona i més important part de les mesures per combatre la crisi i fer d’aquest un món millor. Tal i com vaig fer al primer post tan sols faré un parell de propostes, això em permetrà concretar més i millor les idees i fer un post d’una mida assumible.

Primera proposta, el salari màxim.

Som-hi de nou, la primera proposta és ben clara, cal imposar per llei el salari màxim dels nostres funcionaris, quan parlo de funcionaris em refereixo a tots aquells que son fora de l’empresa privada. Cal fer una nova escala salarial amb una distribució més equitativa dels diners. Per exemple, si el salari mínim interprofessional és més o menys de 630€ mensuals, el màxim el podríem posar en cinc vegades aquesta xifra, i pel mig segons la feina i la responsabilitat caldria graduar dins d’aquests marges un salari just.

Hem de garantir que les persones que son al servei de la societat no hi son purament per enriquir-se, posem un exemple molt de moda, els nostres sagrats diputats, ells van a la feina per servir-nos, i de manera secundària per fer-se d’or. Com a mínim això és el que sembla al veure les seves actuals remuneracions anuals:

Presidència	130.011,19€
Vicepresidència	99.765,52€
Secretaria	81.311,63 €
Assignació per al president de grup parlamentari	37.143,12€
Assignació per al portaveu de grup i subgrup parlamentari	39.328,01€
Assignació per a la resta de diputats	40.201,96€
Despeses de viatge per a residents a Barcelona o àrea metropolitana	21.605,22€
Resident a menys de 80 quilòmetres de Barcelona	28.090,02€
Resident entre 81 i 190 quilòmetres de Barcelona	30.156,56€

Evito esmentar les despeses en: Comissions legislatives o creades per llei . Comissions de seguiment, estudi o investigació, suplements per a portaveus, presidents, vicepresidents de grup i les subvencions a grups i subgrups parlamentaris…

Això s’acabaria ben depresa amb el salari màxim, evidentment aquest salari no seria combinable -com passa ara- amb mil assignacions per tota mena de variables. El salari màxim seria un límit inviolable per llei.

L’objectiu final d’aquesta mesura seria fer-la arribar a l’empresa privada, però per començar seria important aplicar-la en principi a la professió pública. Més endavant s’hauria de legislar considerant delicte cobrar o obtenir xifres de beneficis immorals.

Segona proposta, les necessitats mínimes.

Les necessitats bàsiques mínimes haurien de ser gratuïtes sota subvenció per a cada familia o individu. Caldria fer un estudi a fons de quines son aquestes necessitats. Com a necessitats mínimes em refereixo purament a allò indispensable per a una subsistència digna i saludable. Una persona o família que visqui de manera absolutament frugal, consumint un mínim d’aigua, llum i gas, sense cap tipus de despeses en luxes i capricis, això hauria de ser considerat un dret universal.

Evidentment a partir d’aquestes despeses mínimes subvencionades, tot luxe hauria de ser de manera progressiva cada vegada més i més car. No podem considerar de cap manera lògic el pagar al mateix preu l’aigua per a un consum racional de subsistència que per omplir piscines o regar camps de golf. Qui vulgui tenir capricis cal que els pagui ben cars, la tendència hauria d’anar cap aquí en tots els aspectes, cal carregar d’impostos extra i sense manies els cotxes que gasten massa, les segones residències, l’aire condicionat, els vols en avió, la cirurgia estètica, les assecadores elèctriques, el AVE, les carreres de cotxes i motos, les autovies… totes aquelles coses que de cap manera necessitem i que a més acaben fent un mal enorme al medi ambient.

Amb aixo qui malbaratés acabaria pagant molt més i hi hauria diners per dedicar-los a cobrir els mínims per una vida digna de tota la població, la renda bàsica universal, un transport públic eficient i més universal, la sanitat, l’educació…

Crec que hi ha molt de camp a estudiar i aprofundir, però una societat amb els mínims coberts, és una societat sense por i molt més lliure per fer el que vulgui perquè té una xarxa de protecció que elimina la possibilitat de l’exclusió social. Això ens donaria molta més llibertat per dedicar temps a formar-nos o deixar una feina sense patir per la nostra subsistència.

No em faré més pesat, deixo aquest segon post aquí amb la intenció de debatre amb vosaltres aquestes idees. Si heu arribat fins aquí, mil gràcies per la vostra paciència i dedicació.

Uns links per fer una ullada: 

http://ca.wikipedia.org/wiki/Renda_b%C3%A0sica 

http://www.slideshare.net/notleaving/el-qu-es-podria-fer-amb-els-diners-de-la-frmula-1