..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘PSOE

La pobresa.

with 20 comments

Aquest post és fruit d’un mail que em va enviar l’Alfred, un d’aquells mails que fan que te’n vagis a dormir amb una mica més de mala llet de lo habitual. Es tracta d’un llistat de totes les retribucions que li paguem a Leire Pajín Iraola, aquesta jove promesa (tan sols té 34 anys) del socialisme europeu. Però per començar el post prefereixo fer una introducció al “pensament social” d’aquesta noia, em basaré en un post anomenat “Pobreza” que he pogut llegir del seu blog.

A “Pobreza” podem llegir uns missatges molt clars que ens deixen ben clar quins son els ideals de Leire Pajín, no us el posaré íntegre, tan sols en destacaré les frases més punyents:

  • Si algo me ha movido es la lucha contra las injusticias sociales. Siempre he pensado que en la vida hay dos opciones, verla pasar o intentar cambiarla, opté por la segunda. Muchos pueden pensar que el compromiso con la lucha contra la pobreza va con el cargo de Secretaria de Estado de Cooperación que ocupé durante cuatro años, se equivocan. Es un compromiso ciudadano, independiente de donde me encuentre y que tareas desempeñe. ”
  • La globalización económica ha profundizado aún más en las desigualdades sociales y económicas norte-sur, y la actual crisis económica tendrá consecuencias sociales importantes para el mundo desarrollado, pero en el caso de los países en desarrollo alcanza dimensiones son dramáticas. ”
  • El hambre en el mundo no deja de aumentar, es escalofriante pensar que 3.000 millones de euros bastarían para frenar la desnutrición aguda severa en el mundo ”

Ja ho veieu, estem davant d’una persona enormement preocupada per la fam i la pobresa al món. Llegint-la veiem que aquesta noia vol afavorir la solidaritat i una redistribució més justa dels recursos, una veritable SOCIALISTA amb les idees ben clares. Quí és i que cobra anualment la senyora Leire Pajín Iraola?

Leire Pajín, dintre d’uns dies passarà a ocupar el Càrrec de senadora, en virtut de l’acord al que han arribat PSOE i PP. A partir d’aquest moment la Sra. Leire Pajín Iraola, passarà a gaudir de tots aquests càrregs i salaris mensuals:

Senadora 5.500 €/mes
Secretària d’Organització del PSOE 6.500 €/mes
Indemnització com a ex-Secretària d’Estat de Cooperació* 7.000 €/mes
Dietes 1.800 €/mes
TOTAL: 20.800 €/mes

* Aquest càrrec el va abandonar al juliol, però mantindrà aquesta indemnització durant 2 anys (vaja, com qualsevol de nosaltres)


Ho sigui que en plena crisi a Espanya amb 5 milions d’aturats. On centenars de milers de treballadors cobren el
salari mínim de 624 €/mes (8.736 €/any). I on més de 8 milions de persones estan sota el límit de la “Pobreza” de la que ella tant parla. Ella cobra 291.000 €/any ¿Aquesta és la política del servei públic i pel be comú? O més aviat és la “España del pelotazo” i de la corrupció legal?

http://leirepajin.blogspot.com/2008/10/como-deca-ayer-estreno-hoy-esta-bitcora.html

Written by MadeByMiki

10 Desembre 2010 at 9:14 am

ETB, la tele feta a mida i per escrit.

with 15 comments

Que els polítics fan servir sempre els serveis públics a la seva conveniència, és una cosa que tots més o menys sabem o suposem. També coneixem la supeditació dels medis públics de comunicació al govern de torn.

Per immoral que sigui, el primer que es fa al arribar al poder és controlar el que i com diuen les coses els medis de comunicació, amb això la democràcia -i amb moltes altres coses- és exactament igual que la dictadura. El que no s’acostuma a fer és posar-ho per escrit, normalment hi ha un cert pudor a l’hora de manipular, es fa, però sense explicitar-ho massa.

El govern de coalició PSE-PP que mana a Euskadi gràcies a les seves tècniques de “devaluació democràtica”, no ha tingut cap problema en posar per escrit a la pàgina 262 dels pressupostos de cultura -te collons que sigui a cultura- cap a on cal que apuntin els medis públics: “uno de los objetivos de los informativos de ETB es desarrollar los aspectos esenciales del acuerdo de gobierno entre PSE y PP”.

Naturalment el poble no és tant estúpid com sembla, i ja ha notat com en els darrers 18 mesos la “línia editorial” dels informatius ha canviat de manera radical. Quan en Patxi López i els seus fidels companys de govern van assegurar que els medis públics serien totalment independents i no dirigits, mentien, com ben segur que han fet en altres qüestions, no els importa ni la pluralitat ni la veracitat, ells confien en els medis per manipular i transformar “el seu” poble.

Quan en Mikel Basabe d’Aralar a una comissió de control va plantejar la qüestió a la Consellera de Cultura, no va rebre cap tipus de resposta, va ser ignorat vàries vegades.

De moment alguna cosa ja han aconseguit, els informatius d’ETB ja no son els que tenen més audiència al País Basc, potser la gent se’n està cansant de ser miserablement manipulada amb els diners que ells mateixos paguen amb els seus impostos.

Tots els governs dirigeixen els “seus” medis informatius i els orienten de la manera que a a ells els convé, però crec que costa força trobar casos que això es faci d’una manera tant descarada i des de un govern amb menys legitimitat democràtica que aquest.

Aviat a Catalunya ens passarà alguna cosa semblant, uns ja pateixen per les seves “poltrones públiques” i uns altres ja deuen planificar el futur de la informació que ens subministraran.

Visca la partitocràcia i la manipulació constant.

Written by MadeByMiki

8 Novembre 2010 at 9:27 am

Ho tenim fotut.

with 5 comments

Semblava que ara sí, però no. Semblava que aquesta setmana ja seria la definitiva, però tot fa pensar que encara no. Semblava que ara, per fi, rebríem definitivament la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, però res de res.

Probablement, a qui hem d’agraïr aquesta vegada el nou retard de la sentència és al senyor Manuel Aragón, membre progressista (o això diuen els diaris) del TC, que, tot i que en principi és del bàndol socialista, s’ha situat al costat del sector conservador del Tribunal, impedint així que s’aprovi l’últim esborrany de sentència sobre l’Estatut, i això sense oblidar que el document ja està revisat, retocat i escurçat. Resulta curiós i sospitós que el magistrat en qüestió s’hagi canviat de banda d’un dia per l’altre. En tot cas, el que de moment queda clar és que l’Estatut encara patirà, segurament, alguna retallada més. Ja no vé d’aquí, suposo.
Entre moltes altres coses, l’actitud del senyor Aragón posa de manifest que no és només el PP el que vol derrocar l’Estatut. Des d’aquí, tenim la tendència a considerar que l’anticatalanisme només és un tret dels populars; però no és així. No és la primera vegada que veiem a un polític espanyol ‘progressista’ (és a dir, del PSOE) manifestant una clara actitud contrària a Catalunya. És la història de sempre, res que no coneguem.

Potser vaig una mica massa lluny, però em sembla que el problema de tot plegat rau en una qüestió d’herència: l’herència de la dictadura. Quan el ‘tiet Siscu’ va morir el 75, es va produir això que en els llibres de l’escola s’explica com la Transició Democràtica. No pretenc ser groller, però, i una merda. De transició, aquí, res. La democràcia és aparent. La major part de fills del franquisme segueixen ocupant butaques importants; aquí es segueix permetent que hi hagi un partit anomenat Falange, un fet impensable a Alemanya, per exemple.

Pensant en tot plegat, i en per què Espanya no ha enterrat les idees pròpies de la dictadura com ho varen fer Alemanya o Itàlia, és inevitable fixar-se en com van acabar els líders de les altres dues dictadures feixistes europees del segle XX: d’una banda, el líder del feixisme italià, el senyor Mussolini, si no ho tinc mal entès, va ser afusellat pels comunistes; d’altra banda, a Alemanya, després de que Hitler es suïcidés, es van dur a terme els anomenats Processos de Nuremberg, que, dit de manera sintètica, van col·locar els responsables de l’holocaust al lloc que els pertocava. A Espanya, en canvi, res de res. El senyor Franco va morir tranquil·lament, deixant el seu poder al rei Joan Carles, és a dir, escollint com calia fer les coses fins al darrer i maleït minut de la seva vida.  I, encara ara, aquí ningú ha passat comptes de res. I estem a 2010. ¿Què són milers de republicans assassinats i milers de famílies que, actualment, encara lluiten per saber com, on i per què van morir els seus familiars durant la dictadura? Res, a Espanya, això no té cap mena d’importància. Ni memòria històrica ni condemna als errors del passat. Que li preguntin a Garzón.

Tornant a l’estatut, he de dir que mai hi he estat gaire a favor: penso que la relació Catalunya – Espanya difícilment s’arreglarà amb un document d’aquestes característiques, tot i que no tinc ni idea de quina seria la millor solució. Sigui com sigui, per enèssima vegada es posa de manifest la incapacitat d’Espanya d’actuar una mica decentment amb la comunitat autònoma de Catalunya, una part important dels ciutadans de la qual va aprovar fa ja quasi quatre anys un projecte d’estatut que, com tot el que aquí s’intenta fer, ha de sotmetre’s a la voluntat del sector més conservador de l’estat espanyol.  Si això no canvia, ho tenim fotut. Ho tenim ben fotut.

Jordi Pallarès

Written by MadeByMiki

22 Abril 2010 at 10:52 pm