..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘públic

Transferències de renda pública al ineficaç sector privat … Saqueig?

with 8 comments

Vaja!, per fi en Miki fa un post d’una mida com Déu mana!!. Doncs no, aquest post no és meu, l’he copiat i traduït del  blog amic www.ecolnomia.tk (sembla que ben aviat farà el salt cap a WordPress…) i us recomano molt que el llegiu, no us en penedireu.

Està de moda dir que cal racionalitzar i aprimar el sector públic. Que el Pare Estat és ineficaç i mastodòntic i que els seus empleats són uns ganduls, incapaços i sobreprotegits. Bé, que jo sàpiga, és una moda que dura uns 20 anys o potser més.

Ara bé, aquesta afirmació resulta si més no sorprenent si es prenen en consideració una sèrie de dades i fets totalment constatats. Primer, el deute contret a Espanya pel sector privat (fins i tot si d’ell separats a les famílies) és molt superior a la del sector públic, alguna cosa realment xocant donat que en els últims deu anys l’Estat ha venut al sector privat les seves millors i més sanes empreses i fins planejava lliurar al sector privat la molt rendible “Loteries i Apostes”. ¿Transferència de rendes?

Doncs bé, en la major part de les ocasions la transferència de les millors societats públiques als oligopolis privats no ha fet que l’endeutament privat s’atenuarà. Perquè preocupar-se del endeutament? En realitat, els directius i accionistes majoritaris sempre guanyen molts diners, fins i tot tractant-se de societats que acaben en situació concursal. Els beneficis sempre van a butxaques privades, les deutes, per contra, són dela S.A. i no afecten el patrimoni familiar dels seus integrants. Més aviat al contrari, arriba a passar que a vegades els creditors prioritaris, els que sí que veuran la pasta del concurs de creditors, són socis o els mateixos propietaris de l’empresa.

I llavors és quan arriba la trampa. El banc queda enbarrancat i trasllada la seva petició d’ajuda al sector públic. Nova transferència de rendes. I l’administració, ofegada per la quantitat de necessitats privada de atendre, acaba per esprémer als seus empleats o alçar vertiginosament el cost dels serveis que presta en el que suposa una nova transferència de renda del públic al privat.

Un altre cas: els aeroports, carreteres, auditoris, etc. que estan destinats a ser mers decorats inservibles i que han costat un fortuna a l’erari públic, una quantitat que ha estat transferida directament a consells d’accionistes de constructores privadíssim que, a sobre, ara són el principal problema d’impagament per als bancs, és a dir, per l’estat, que “no pot permetre la fallida de les entitats financeres”.

No recordo de memòria el nom, però aviat podrem veure per televisió un reportatge titulat una cosa així com “Història d’un saqueig”, que ens resumirà els principals casos de transferència de diners públics a mans privades a costa d’unes infraestructures faraòniques i absolutament inútils, com són les autopistes de peatge de Madrid, aeroports com els de Burgos, Osca, Castelló o Lleida, autovies per on no circula ningú, etc.

Arribat aquest punt, també he de puntualitzar que quan el polític de torn no obra a favor en interès de les societats privades (i seu propi) sempre troba alguna manera de “transferir” els diners públics a la seva butxaca, llegiu sinó un de tants exemples: “Colosal saqueo de dinero público” (El País, 27-11-12).

Per aquells que encara no ho entenen: amb l’euro per recepta mèdica, l’administració alleugereix despeses en serveis que deixa de prestar en part i, no obstant això, transfereix renda al sector privat, per exemple, deixant de tributar per l’impost de successions en Catalunya. I es tracta del mateix muntant, més o menys.

O més fàcil encara. pujant un 17% la targeta integrada del transport públic,la Generalitatestalvia uns recursos que pot dedicar a no incrementar ni la quarta part dels túnels de peatge de Vallvidrera. Nova transferència, ara del transport públic al transport privat.

Com per dir que el sector privat no és eficaç! És eficacíssim, sobretot a l’hora d’explotar el pot de l’administració i de demanar crèdits estratosfèrics per al seu funcionament. Perquè, ara que el BCE s’ha decidit per una injecció massiva de crèdit amb la martingala de la barra lliure als bancs, molts somien amb tornar a activar l’economia a base de apalancaments bestials que, si tot va molt bé, produeixen un 1  o un 2% de marge que va a comptes privats, però si alguna cosa es torça, es perd el 20 o el 30% d’una tacada i l’empresa genera un forat monumental mentre els seus directius ja s’han preparat una sortida “d’emergència” sense cap cost per a ells.

I això dels bancs, acudint el BCE a per bitllets al 0,5% mentre ells compren deute que els estats els pagaran molt més cara però novament amb paper recolzat pel buit públic absolut, no és això transferència directa de renda pública al sector privat? Ah, i no se’ls oblidi de crear un banc dolent! Públic, per descomptat …

Pagar deute encunyant una nova i major deute i així fins l’entropia. Mirin, em sembla que és una definició bastant vàlida del que és i serà el capitalisme del segle XXI.

Repeteixin amb mi una vegada i una altra: Cal alleugerir l’administració! Visca la iniciativa privada!

www.ecolnomia.tk

http://ecolnomia.wordpress.com/

Anuncis

Written by MadeByMiki

3 gener 2012 at 9:17 pm

L’Exposició Xarxes i el tren de la bruixa.

with 5 comments

Revista Vallepolis 1976.

Revista Vallepolis 1976.

Hi ha una propaganda institucional que tan sols sento per la ràdio, per desgràcia ni per internet ni als diaris trobo les mateixes afirmacions que per la ràdio (sembla que no ho volen deixar per escrit).
De que es tracta?, doncs estic parlant de l’exposició Xarxes, una de tantes dedicada al auto-bombo de les nostres institucions.
En aquest cas el que m’ha ofès, com a consumidor diari de transport públic (Ferrocarrils Catalans i Metro en el meu cas), és la frase que fan servir a l’anunci que sento cada dos per tres a la ràdio: “Cada dia és mes còmode i barat viatjar en transport públic”.
Cada vegada que sento l’anunci penso “i una merda, però com es pot mentir tant!!”. Els usuaris del transport públic portem anys amb pujades molt superiors a l’IPC. Respecte a la comoditat, el metro no és còmode i cada dia va mes saturat i pel que fa als ferrocarrils, tenen uns seients estrets (mes incòmodes que els de RENFE), una velocitat per trajecte penosa i una freqüència de pas infame a segons quines estacions.
És una conya que desprès d’una manca d’atenció endèmica per part dels nostres governants, encara ens venguin lo molt que han fet pel transport públic a Catalunya. Realment això si que son paraules i no fets.
Us exposaré un exemple documentat de com “ha millorat” el transport públic els últims anys. Tinc una revista local de Sant Cugat del Vallès, anomenada “Vallépolis”, de l’any 1976 on hi podem trobar aquesta informació:
“En menos de una hora ,y por 56 pesetas, puede un ciudadano de Sant Cugat, trasladarse al aeropuerto de Barcelona.”

Dades de fa 34 anys:

Un bitllet de metro valia 6 pessetes (posat al dia amb l’inflacció 0,40€ d’avui).
La freqüència dels trens de Sants a l’aeroport de Barcelona era de 15 minuts.
El preu de Sants a l’aeroport: 30 pessetes. (posat al dia amb l’inflacció 1,98€ d’avui)
Durada del viatge 11 minuts.

Dades del 2010:

Un bitllet de metro avui ens costa 1,40€
La freqüència dels trens de Sants a l’aeroport de Barcelona és de 30 minuts.
El preu del bitllet de Sants a l’aeroport: 2,35€.
La durada del viatge és de 18 minuts.

L’evolució global del transport públic a Catalunya ha estat raquítica, sobretot si ho comparem amb la inversió en infraestructures viaries dedicades al transport privat. Durant dècades la preferència se li ha donat sempre al transport privat, i intentar vendre’ns les meravelles del transport públic, lo barat que és i l’esforç descomunal que se li dedica és simplement mentir. Però d’això es tracta, oi?.

Written by MadeByMiki

17 febrer 2010 at 8:41 am