..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘Spain

¿Por qué me manifesté ayer?. (Per en Jordi de “Despiertos”)

with 11 comments

Fa força temps va desaparèixer un blog molt interessant, el blog es deia “Despiertos” i era tot un exemple d’incitació a la reflexió i de lluita contra el pensament únic. Evidentment en Jordi ha deixat el seu blog, però no ha deixat d’escriure ni de estar despert i com a demostració d’això aquí us deixo una de les seves darreres reflexions, espero que us agradi.

Ayer asistí a la manifestación de Barcelona. Se han reproducido muchas imágenes de la misma, por ese motivo no entraré en detalles de lo que pasó.
Lo que me preocupa es que, una vez finalizada, volví a casa en coche escuchando la radio. Una hora de trayecto escuchando la COPE, RNE1 y Onda Cero. Además, este mediodía he estado viendo el telediario de TVE.

Pues bien, de lo escuchado y visto en estos medios nace este escrito, porque me parece que periodistas y manifestantes vivimos en universos paralelos. Voy a reproducir a continuación algunas cosas que oí, que están llegando a oídos de muchos españoles, para intentar aportar el punto de vista de un catalán cualquiera de los muchos que había ayer en la manifestación. Pretendo con esto que el lector pueda complementar la información que ha recibido e irá recibiendo de los medios españoles.
Vamos a ello…

  • Los catalanes pedían pacto fiscal e independencia: falso. A mi espalda había una pancarta que rezaba “ni pacto fiscal ni hostias. Independencia”. Mi opinión, y la de mis allegados, es que no queremos el pacto fiscal. Sería una solución a medias, como tantas otras se han planteado (tipo estatuto recortado), y que probablemente tampoco funcionaría. Queremos la independencia.
  • Esa manifestación fue para poder después chantajear a Madrid para conseguir más competencias o el pacto fiscal: falso. Puede que sea utilizado por los partidos políticos con tal fin, pero no esa para nada la idea de los catalanes. No es una estrategia. No es ningún plan secreto autonómico.  Es una petición clara y sincera: queremos un estado propio, queremos la independencia. Y si queda alguna duda, volved al punto anterior.
  • El gobierno ha convencido a los catalanes para que se manifiesten a favor de la independencia para así tapar sus errores: falso. Si analizan el movimiento separatista de los últimos treinta años, verán que es un movimiento ciudadano, alejado de los grandes partidos. Como catalán estoy más que convencido que CiU preferiría seguir jugando a dos bandas, como ha hecho SIEMPRE. Y creo que si esta vez ha apoyado la manifestación es porque, a diferencia de Madrid (quizás por la proximidad, por el día a día) se han dado cuenta de que el sentimiento independentista empieza a ser ya claramente mayoritario y o lo apoyan o pierden todo el poder.
  • Los problemas de los catalanes no desaparecerán con la independencia: cierto. Tenemos una corrupción brutal. Nos damos cuenta. Pero estoy seguro que, como pueblo, nos encargaremos de ello a su debido tiempo. Ahora mismo tenemos problemas dentro y fuera. Y una vez seamos independientes y acabemos con los problemas de fuera, nos ocuparemos de los de dentro.
  • En la manifestación había mucha gente, pero los independentistas siguen siendo minoría:falso. Esto es como decir, tal y como he leído en un tuit, que si media España se manifiesta en contra de ETA, significa que la otra mitad no se manifiesta por estar a favor… seamos adultos.
  • En cuanto sepan que quedarían expulsados de UE, se lo replantearían: falso. Por lo menos no es mi caso ni el de mis conocidos. Lo asumimos, y creo que el proceso se podría realizar de tal forma que la adhesión a la UE estuviese prácticamente garantizada. Y si por el camino hay que pasar unos años de penurias, se asumen.

Y para terminar, quisiera añadir algo que no he escuchado en ninguno de estos medios: la razón por la cual YO quiero la independencia. Se está vinculando mucho la manifestación de ayer con la crisis y al dinero, y respecto a eso aconsejo a la gente leerse el libro “Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència” pero realmente NO ES ESO.

Creo que el sentimiento independentista está creciendo por los constantes ataques del PPSOE a la cultura, identidad y lengua catalana. La reacción ante la prohibición de las corridas de toros -si, ya nos encargaremos de los correbous en su momento. Yo como catalán estoy en contra-, la reacción ante el estatuto… pero sobretodo, lo que más me dolió fue el tema de la lengua vehicular en las escuelas. Creo que esa fue la gota que colmó el vaso de MUCHA gente.
Como catalán puedo asumir muchas cosas, en el aspecto económico y en muchos otros, también en el idioma. Me da igual tener que dirigirme a un policía en castellano, rellenar instancias en mi segundo idioma, ver películas y series dobladas al idioma de Cervantes. Pero jamás, en la vida, consentiría que mis hijos fuesen educados en castellano.  Y menos viendo lo que ha pasado en los últimos años en Euskadi. Es un tema político, no económico, que no radica únicamente en España. En Catalunya también están Ciutadans, por ejemplo, que no tendrían problemas en equiparar el uso de ambas lenguas en la escuela.

Y así, equiparando idiomas, leyes y costumbres, debemos ceder parte de nuestra cultura paracompartirla con otra que nos viene impuesta, que a muchos de los que ayer salimos a manifestarnos nos resulta artificial.

Y estoy seguro que muchos ahora estaréis pensando: pero como puede resultaros artificial, si son las costumbres y la lengua de España, y los catalanes sois españoles.

Bien… yo (nosotros) también hemos llegado a esta conclusión.
Por eso salimos ayer a la calle.  

Per cert, l’original és a: http://www.paraules.net/2012/09/por-que-me-manifeste-ayer/

Written by MadeByMiki

18 Setembre 2012 at 9:44 pm

La manifestació del 11-S des de els seus voltants.

with 14 comments

Ahir per la tarda jo també vaig anar a la manifestació, després de molt i molts dubtes, (basicament per la mandra i pel fet de que em va tocar treballar aquest 11 de setembre).

Però la qüestió és que al final la curiositat va guanyar a la mandra, i cap a les 17:30h al sortir de dinar (vam començar a dinar a les 16:00h tocades, és el que té plegar tard) amb un grup d’amics ens vam dirigir cap a la cruïlla entre Rocafort i Gran Via, amb l’intenció d’arribar al Passeig de Gràcia, al menys a tocar una mica el recorregut oficial.

La veritat és que amb la gentada que hi havía per totes bandes a l’alçada de Balmes vam girar direcció a Plaça Catalunya i d’allà a fer un passeig per unes Rambles plenes de manifestants.

Ho sigui que després de més de dues hores de passeig ens en vam tornar sense haver trepitjat ni un sol metre del recorregut de la manifestació, però com a mínim m’han quedat algunes coses més clares, us en faré cinc cèntims.

  1. Ni la ment més optimista dels independentistes fa un parell d’anys hauría imaginat aquella cantitat d’estelades, de fet les senyeres eren testimonials.
  2. La manifestació va ser generacionalment transversal, els avis es barrejaven amb la canalla petita i els cotxets dels nens “tunejats” per a l’ocasió. De fet la manifestació era molt familiar, les famílies desfilaven clarament juntes.
  3. I parlant de transversalitat, socialment també ho era, perquè us puc assegurar que al meu voltant desfilaven des de gent que al seu dia estirava el braç dret amb Franco fins a “indepens” de tota la vida.
  4. El fet de portar una estelada ha passat en pocs anys de ser testimonial a ser una espècie de moda, es veia clarament que la majoria eres molt noves. El “fer-se” independentista és una tendència que sembla que encara té molt de recorregut.
  5. La manifestació ha estat una enorme demostració del poder d’unes organitzacions i assemblees bàsicament populars. Però no cal oblidar que ahir la manifestació va ser exitosa gràcies a la participació d’una enorme cantitat de catalanistes de dretes, aquells que sempre es quedaven a casa i que van sortir gràcies a l’empenta de “La Vanguardia” i altres medis de la seva òrbita.
  6. Ahir, Alicia Sánchez-Camacho va dir que tots el que anessin a la manifestació “serien contats com a independentistes”, si gran part dels contraris a la manifestació i a la sobirania tinguessín un mínim d’intel·ligència i sentit estratègic deixarien d’alimentar-la. Però això és difícil que passi.
  7. Rajoy diu sempre que no hi ha alternativa, que tan sols hi ha un camí. Però a aquesta mentida li ha sortit un competidor que jo crec que l’avança per la dreta, és aquest nou independentisme català que beu del desengany nacional i sobretot econòmic i que és molt dificil de desactivar.

Tal i com encerta a dir en Fèlix Millet, a Catalunya els que manen no son més de 400 persones, i sembla que aquests ara volen (els hi convè) la independència. Per tant aquesta manifestació té molt poc d’espontània i molt de teledirigida. I el que tinc més clar encara és que no té res a veure amb el nostre benestar ni res per l’estil, tan sols és una batalla d’interessos entre poderosos i el Grupo Godó i especialment La Vanguardia son els principals instigadors del moviment. Algú fa uns anys s’hauria imaginat les seves 20 pàgines dedicades a “la manifestació del milió i mig de persones” ?…

Written by MadeByMiki

12 Setembre 2012 at 10:28 pm

NO ’92.

with 8 comments

Ara que ens disposem (o potser “ens disposen”) a celebrar el vintè aniversari de les Olimpíades de Barcelona, les millors de la història, a la millor ciutat del món, veig necessari donar-ne un altra visió.

Tal i com ara hi ha tota una corrent crítica amb les possibles Olimpíades de Madrid, al fer-se públic la tria de Barcelona com a ciutat seleccionada, va sorgir un moviment contrari que evidentment va ser minimitzat i a ser possible ignorat. L’any 1992 tenia que ser fos com fos “l’any d’Espanya”, amb les Olimpíades de Barcelona, la Expo de Sevilla, la capitalitat cultural de Madrid i la celebració del “5º Centenario” de l’arribada de Colón a les amèriques (a ambients radicals se’l anomenava “el quinto sanguinario”). Així doncs, tots contents, oi?, o potser no?, sempre hi ha minories que volen tocar el que no sona i veure-hi una mica més enllà, potser massa.

El moviment “NO’92”, era una especie d’embrió del que avui son els moviments altermundistes, aquells famosos “anti-sistema” tant mediàtics eren aleshores assemblees d’aturats, okupes, ecologistes, anti-militaristes, anti-capitalistes i un munt més de moviments alternatius. Aquella gent va intuir que tot allò ens portava cap a un creixement i una especulació totalment perjudicial a mig i llarg termini. Evidentment el poder econòmic va veure clar el potencial que per ells tindrien aquests esdeveniments, i com sempre anant de la maneta amb el poder polític i els mitjans de comunicació van vendre totes les grans meravelles que gaudiríem a partir de l’any 1992. Ens esperava una modernització sense precedents del país, molta feina per a molta gent, l’arribada de milions i milions de turistes, les mil i una meravelles picaven a la porta i tan sols teníem que deixar-nos fer i si pot ser col·laborar-hi activament.

Amb la designació de Barcelona el 1988 com a ciutat olímpica, el procés transformador de la social i urbanístic va ser imparable. Es va convèncer al poble de que Espanya i Barcelona serien el centre del món, i que aquell era el moment de fer totes les reformes que calien per estar a l’alçada, per tant l’estat va actuar en conseqüència:

  • Entre 25.000 i 60.000 persones es van fer voluntaris per a fer feines gratuïtes pel correcte funcionament dels JJ.OO., sembla que per ells no hi havia diners. El poble va confondre el bé comú amb el de uns quants…
  • Es va reforçar enormement el turisme com a principal “empresa” del país, amb la consolidació d’un model que ens ha portat on som avui, a un país que ha oblidat el I+D i prega per a ser l’escollit a la lluita per allotjar projectes com “Euro-Vegas”.
  • Es va aprovar la “Ley Corcuera”, aquella que permetia assaltar qualsevol habitatge sota sospita de delicte, sense ordre judicial ni explicacions posteriors. Posteriorment als JJ.OO. aquesta llei seria reformada molt a la baixa.
  • Catalunya va patir la “operació Garzón 92”, en la que 60 independentistes van ser detinguts, torturats i empresonats. Els JJ.OO. no podien acceptar aquest tipus d’actituds i protestes. Els nacionalistes moderats ja s’encarregarien de fer possible la convivència entre l’himne espanyol i “Els Segadors”, i trobar un equilibri idiomàtic que no ferís sensibilitats.
  • El primer AVE espanyol va ser estrenat aquell 1992 amb motiu de la Expo’92, i va ser l’embrió de la irracional i mastodòntica xarxa que avui patim i no podem mantenir.
  • La bombolla immobiliària va ser alimentada amb força, els preus dels pisos van començar una escalada imparable. A partir d’aquell moment molts ciutadans van veure’s impulsats a marxar a la segona corona davant la impossibilitat de pagar el que se’ls hi demanava.
  • El sector públic es va barrejar amb el privat, es creen tota mena d’empreses mixtes com “Nueva Icária S.A.” que facilitaran la circulació de capitals i influències entre uns i altres dins d’unes estructures opaques.
  • La ciutadania va veure com el seu ego era inflat fins a nivells impensables. Se’ns volia fer creure que Espanya era un país modern i democràtic, Catalunya el motor econòmic d’Europa, Barcelona la millor ciutat del món… No hi ha dubte de que se’n van sortir molt bé, ja que avui encara hi ha miops que es creuen que son al melic del món.

Els pocs contraris a tot això ho veien d’un altra manera, el 1990 un parell d’anys abans dels JJ.OO. ja ho tenien ben clar: “Tal i com estan les coses no ens podem plantejar el impedir els JJ.OO. però si que caldria limitar l’actuació devastadora al nostre entorn”.

No hi havia res a fer, la maquinària propagandística, les institucions i les empreses no deixarien passar aquella gran oportunitat de transformar Barcelona en aquesta espècie de decorat que és avui, un decorat al servei del turista, una ciutat que principalment viu del turista i pel turista i que porta dècades sense tenir un pla de ciutat a llarg plaç. Tal i com s’ha demostrat amb projectes com el “Forum de les cultures” i el “Euro-Vegas”.

Bonus track:

Un homenatge a una d’aquelles bandes de hardcore polític combatiu catalanes dels anys 80, l’Odi Social.

Per començar el tema “No olímpica”.

I per acabar un tema de protesta contra el “5º centenario”.


Written by MadeByMiki

21 Juny 2012 at 10:20 pm