Els valors de’n Manfred Max-Neef, Premi Nobel Alternatiu d’economia.

En Manfred Max-Neef va estudiar economia, i més endavant va fer carrera com a empleat de la empresa petrolera Shell. Aquesta feina no li va durar massa, ja que al adonar-se’n de les implicacions de la seva feina, la va deixar per dedicar-se a estudia els problemes dels països en vies de desenvolupament. No va fer això precisament des de els despatxos, va conviure amb els més desafavorits durant anys i això li va fer obrir els ulls i veure la economia des de l’altra banda. Va treballar per la ONU i va desenvolupar la seva tesi anomenada “economia descalça”* i “economia a escala humana”. Son famoses les seves hipòtesis sobre les 10 necessitats bàsiques humanes i la idea de que a partir d’un determinat punt del desenvolupament econòmic, la qualitat de vida comença a baixar.

És evident que no tots els economistes son iguals o pensen de la mateixa manera, però actualment sembla que només n’hi hagi amb una sola ideologia, la neo-liberal. Portem molts anys amb aquesta dictadura, tan sols s’ensenya aquest tipus d’economia a les escoles i universitats, tan sols es porta a terme aquest tipus d’economia.

Per en Manfred sempre hem necessitat uns economistes més cultes, amb una ment més oberta i amb coneixements molt més enllà de la pura economia. Cal percebre la economia com un subsistema dins de un sistema més gran: la biosfera, és evident que depenem totalment de la natura. Avui impera la visió contraria, la que veu la biosfera com a un subsistema de la economia, la miopia dels economistes els fa creure que aquesta és al damunt de totes les coses, quantes vegades heu sentit allò de “tot és economia!”, amb aquesta visió portem anys anant cap el desastre total. Tal i com diu en Manfred: “avui el que fan els economistes està totalment deshumanitzat”.

La principal aportació d’aquest economista pot ser resumida en els seus cinc postulats i un valor essencial:

• 1. La economia és per servir a les persones, i no les persones per a servia a la economia.

• 2. El desenvolupament és per a les persones i no per a les coses.

• 3. Creixement no és el mateix que desenvolupament, i el desenvolupament no requereix necessàriament de creixement.

• 4. No hi ha economia que sigui possible sense els serveis de l’ecosistema.

• 5. La economia és un subsistema d’un sistema més gran i finit: la biosfera. Per tant el creixement permanent és impossible.

• I el valor essencial per a sostenir una nova economia hauria de ser que cap interès econòmic, sota cap circumstància, pot estar per damunt de la vida.
  

  *”Economía descalça:” “Yo trabajé al rededor de diez años de mi vida en áreas de pobreza extrema, en las sierras, en la jungla, en áreas urbanas en distintas partes de Latinoamérica. Al comienzo de este periodo, estaba un día en una aldea indígena en la sierra de Perú. Era un día horrible; había estado lloviendo todo el tiempo. Estaba parado en una zona muy pobre y enfrente de mí estaba otro hombre parado sobre el lodo ( no en el barrio pobre sino en el lodo). Y bueno, nos miramos. Este era un hombre de corta estatura, delgado, con hambre, desempleado, cinco hijos, una esposa y una abuela. Yo era el refinado economista de Berckeley, maestro de Berckeley, etc. Nos mirábamos frente a frente y de pronto me di cuenta de que no tenía nada coherente que decirle en esas circunstancias; que todo mi lenguaje de economista era obsoleto. ¿Debería decirle que se pusiera feliz porque el producto interno bruto había subido un 5% o algo así? Todo era completamente absurdo. Entonces descubrí que no tenía un lenguaje para ese ambiente y que teníamos que inventar un idioma nuevo. Ese es el origen de la metáfora “barefoot economy” o economía descalza, que, en concreto, significa la economía que un economista usa cuando se atreve a meterse en los barrios bajos. El punto es que los economistas estudian y analizan la pobreza desde sus oficinas lujosas, poseen todas las estadísticas desarrollan todos los modelos y están convencidos de que saben todo lo que hay que saber sobre la pobreza. Pero ellos no entienden la pobreza. Ese es el gran problema. Y es también el motivo por el cual la pobreza aún existe. Esto cambió completamente mi vida como economista. Inventé un lenguaje coherente para esas condiciones de vida”.

*Fragment d’una entrevista a en Manfred Max-Neef publicada a:

http://literalmagazine.blogspot.com/2010/11/traducida-al-espanol-por-rose-mary.html

Pàgina web de Manfred Max-Neef amb tres llibres en format PDF per baixar-se de manera gratuïta:

http://www.max-neef.cl/inicio.php 

Un vídeo d’una ponencia d’una hora a la Universidad Internacional de Andalucia (absolutament impresionant):

http://www.blip.tv/file/2951120

Obtingut de:

http://elpezcuezo.wordpress.com/2011/04/28/manfred-max-neef-premio-nobel-alternativo-de-economia-el-mundo-en-rumbo-de-colision-una-conferencia-que-deja-mucho-para-pensar/ 

A l’altre banda de les muralles.

Ahir per fi vaig poder dedicar un temps a la navegació tranquil·la i sense cap objectiu prefixat per Internet, els darrers dies la maleïda feina m’ha deixat en un estat d’esgotament físic i mental lamentable. Ja us en haureu adonat per la manca de posts alarmant que darrerament hi ha hagut al blog, encara gràcies de l’entrevista amb l’Eusebio Val… però com que suposo que de tant en tant això li passa a tothom, deixo les lamentacions i vaig per feina.

Feu un "click" per veure-ho millor.

 

Tots sabem que aquest món és profundament injust, però sovint ens manca un referent visual de la magnitud d’aquesta injustícia. N’estic segur de que molts ja sabeu més o menys que el 14% de la població mundial viu amb un 73% dels ingressos mundials i que el 86% restant s’ha de conformar amb el 27% restant.

Crec que he trobat la imatge perfecte per fer-nos veure a quin món vivim, i com aquest món queda perfectament separat en dues parts fàcilment identificables i separades per murs, uns murs sovint ben visibles i tangibles.

Em sembla que les darreres revoltes i revolucions que estem vivint tenen molt a veure amb aquestes desigualtats cròniques, des de “occident” intentem disfressar-les i fer veure que son assumptes interns d’alguns països, demandes de democràcia… però faríem be de mirar una mica més enllà. Tal i com va passar fa uns anys amb el mur de Berlín, aquests altres murs poden caure perfectament i transformar totalment aquest món en el que avui vivim.

Jo hi veig un cert paral·lelisme a la situació actual i la que vàrem viure amb el col·lapse del bloc comunista, en aquella època la televisió per satèl·lit va ser decisiva a l’hora d’empènyer als habitants dels països de l’est cap a la decepció actual, i ara Internet sembla fer la feina de catalitzador d’esperances d’infinitud de persones de “l’altre banda de les muralles”.

La borsa de la vida.

El ying i el yang.

Tots alguna vegada hem vist pel·lícules americanes, i segurament ens haurem trobat amb alguna escena on el protagonista deia: “¡¡soy ciudadano americano!!”. Avui fer servir aquesta frase pot resultar útil o contraproduent, depèn de la situació, el que queda clar és que al seu darrere hi ha un missatge interessant, el fet molt clar que no tots valem el mateix.

Tan sols cal fer una mirada als diaris o a la televisió per veure com hi ha una espècie de mercat de la mort, una borsa macabra on es mesura la importància de les víctimes segons el seu origen.

Hi ha morts que ni tan sols son notícia, donat que es fa notícia de lo extraordinari, a ningú li interessa gens la mort endèmica de milers de persones de gana o malalties perfectament curables. En aquest cas per ser notícia cal algun fet espectacular, un tsunami, un terratrèmol, el que sigui però a poder ser que com a mínim doni audiència.

A l’altre banda hi ha els morts de països occidentals, aquests tenen un valor enorme en comparació amb els pobres. Fins hi tot a aquests se’ls permet tenir una història, sovint es recorda la seva afligida família, els amics, es nota que son morts de primera categoria. Fins hi tot entre els països occidentals hi ha diferències a aquesta borsa macabra, ben segur que si els atemptats del 11-M a Madrid haguessin tingut lloc a Paris o a Londres “l’audiència” mundial hauria sigut superior.

Potser d’això es tracta, d’audiència. Els morts importants son aquells que el nostre imaginari col·lectiu veu com a “familiars”, i d’això se’n ocupa durant anys i anys tant la televisió com el cinema, se’ns familiaritza amb un tipus de gent, amb uns paisatges, unes ciutats, unes costums… i aleshores tot el que passi a aquests “llocs familiars” serà viscut com a molt proper.

Es tracta purament de proximitats creades, en realitat hauríem de tenir una visió més humanista del món, i no deixar-nos portar per la manipulació de sentiments i de pensaments. Cal que anem més enllà i decidim nosaltres que és realment important i preguntar-nos el perquè passa el que passa, qui se’n beneficia i com se’ns informa del fet.

Banda sonora del post: “Among The Living”, Anthrax.