..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘tren

Aquesta ronda també la paguem nosaltres!!

with 10 comments

Aquesta època del any és una de les més repugnants pels ciutadans, com bé sabeu ara és quan s’accentua al màxim el robatori que patim a diari. El totalment manipulat IPC ja no regula ni serveix per res, a l’hora de marcar les tarifes se’l passen pels collons i ens escanyen amb tots aquells serveis per a nosaltres ineludibles.

Jo que soc un d’aquells que agafa el tren a diari, he pogut veure com el meu bitllet 50/30 de tres zones ha pujat més d’un 20% en tres anys. El servei no ha millorat gens, els trens son els mateixos, aquests fills de puta l’únic que han fet és millorar el control dels tickets i robar als usuaris. Uns usuaris que veiem com passem de pagar 75,60€ als actuals 91,90€, això no és escanyar a la classe mitja, nosaltres no som classe mitja, no ens enganyem, nosaltres som com a màxim classe treballadora i estudiants, tan sols cal fer una ullada a aquest tren cada dia.

El transport públic no és un luxe, no és esperable tal i com passa amb l’educació i la sanitat que doni beneficis directes.

El benefici que aquests serveis poden donar és el de gaudir d’uns serveis mínims i bàsics pel seu dia a dia. Mentre hi hagi diners per pagar un peatge a l’ombra durant 40 anys per cada vehicle que passi per l’eix transversal, per subvencionar amb milions al Grup Godó o per trens d’altes velocitats, ho hem de dir ben alt i ben clar, vosaltres el que sou tan sols te un nom: sou uns fills de puta.

Written by MadeByMiki

4 gener 2013 at 9:57 am

La teoria del caos.

with 12 comments

Cada vegada ho tinc més clar, això deu ser lo que anomenen “la teoria del caos”. Que més o menys per qui no ho recordi, és aquella coneguda teoria que diu que una papellona movent les seves ales a Tailàndia (per posar un lloc) pot provocar un huracà als Estats Units, o dit d’una altra manera que els fets petits no sempre porten conseqüències petites.

I això és el que m’ha passat darrerament, des de fa un mes el meu horari laboral ha canviat d’una manera mínima, senzillament començo 15 minutets abans i els recupero al plegar també 15 més d’hora. Oi que sembla un petit canvi?, doncs he quedat totalment sorprès de les conseqüències que s’en han derivat.

Naturalment em tinc que llevar més d’hora, però en lloc del tren ara agafo l’autobus per una qüestió purament logística. Allà m’he trobat amb molts “exiliats” del tren, i tots plegats enlloc d’anar fins a la Plaça d’Espanya parem a Palau o Maria Cristina. El viatge és més curt i còmode però també comporta certs problemes com el fet d’impossibilitar l’ús del ordinador per fer els posts mentre escolto música (no hi ha prou espai), això ho he solventat amb el meu ara indispensable tablet, però al ser el viatge més curt els posts encara son més precaris i la producció baixa. S’ha acabat allò de tenir posts guardats a la recàmera per treure’ls en moments d’increment de feina o de manca d’inspiració.
El fet de baixar a Maria Cristina també m’ha obligat a “gaudir” de més dosi de metro, un lloc improductiu i que no em motiva gens. Tot i així al pujar al principi de la línia puc seure i llegir-me l’exemplar de “La Vanguardia” que regalen cada dia al bus, gràcies, per cert.

Lo millor de tot ha estat que a l’hora de plegar sovint faig un llarg. passeig de mitja horeta ben bona, sempre variant el trajecte per fer-ho més interessant i cap al bus. Prefereixo això a anar a buscar un tren que per prop que em quedi, ara veig com a massa incòmode i massa pròxim a la feina, Ja hi aniré quan plogui i no vulgui passejar.

Ja ho deia el “Capità Enciam”, “els petits canvis son poderosos”.

Written by MadeByMiki

24 Octubre 2011 at 10:44 pm

Coses que no he fet…

with 17 comments

Potser aquestes vacances que avui han acabat d’una manera que m’ha semblat més sobtada que mai, podrien ser considerades per a mi com a les vacances de “les coses que no he fet”. Tinc la impressió que aquests 29 dies han resultat ben diferents gràcies a l’absència total de certes rutines que tinc molt interioritzades i que faig gairebé a diari.

Aquestes vacances no he llegit mails, ni posts de ningú, ara mateix tinc a la bústia uns 150 missatges que potser aniquilaré per “començar de nou” sense motxilles. Espero que sigueu comprensius amb aquesta decisió, però creieu-me, son massa missatges i massa posts per a poder assumir-los de cop.

El que tampoc he fet és pujar a cap tren, potser és que amb dues hores diàries ja en tinc prou… ni he escoltat a Arnaud Fleurent-Didier, ni m’he llevat cap vagada a les 6:44h., he viscut en una certa desconnexió dels esdeveniments que han passat aquests dies i també com alguns haureu notat no he ni escrit ni publicat cap post.

Cap d’aquestes coses han estat de cap manera premeditades, senzillament m’he deixat portar pel que el cos em demanava, i per primera vegada en molts anys m’he alliberat de molts hàbits que gairebé son rituals diaris, tot per que les vacances siguin més vacances, cosa que ha passat. Les vacances han estat molt més vacances i la tornada a la feina està resultant molt més que una senzilla tornada a la feina… i a sobre ara plou…

Ara mateix vaig al tren, al seient de sempre, escolto a Arnaud Fleurent-Didier, escric aquest primer post de la temporada i torno cap a treballar amb una “il·lusió indescriptible”. 

Written by MadeByMiki

29 Agost 2011 at 10:44 am

Arxivat a Internet, Uncategorized

Tagged with , , ,

Tot buscant lloc al tren…

with 19 comments

Cada dia a les 7:15h del matí agafo el tren per anar a treballar, aquest és un dels moments que tinc per escriure els posts mentre escolto música. Ja son quatre anys de un trajecte diari amb una durada d’una hora, si, una hora per fer uns 30 quilòmetres, això dóna per a molts posts…

Durant aquests quatre anys, a part de fer posts el que faig és observar a la gent, com son, que fan durant el viatge, que llegeixen, que hi farem, soc curiós de mena.

Els combois de trens dels FCG, pels que no en tingueu constància, son de tres vagons i s’omplen amb una facilitat increïble, de fet a la que som a mig camí no queda cap lloc per seure i els que pugen a partir de Can Ros o Sant Vicenç dels Horts es passen mitja hora drets.

Son vàries les coses que han anat canviant durant aquests quatre anys, però la que més em sorprèn és la quantitat de gent que va beguda a aquelles hores del matí. No parlo dels caps de setmana, el problema és a diari. Tampoc és gent problemàtica, tan sols fan una pudor molt desagradable a “alcohol suat” que costa molt de suportar a aquestes hores del matí, no tinc altra manera de definir-lo. Ho he provat tot, i estadísticament he comprovat que a l’únic vagó on tinc possibilitats de no compartir seient i pudors desagradables és el del mig, tot i que allà sovint comparteixo el viatge amb un parell que em fan duplicar les meves “sensacions pituïtàries”.

És com un joc on l’alcohol em persegueix i jo no puc abaixar mai la guàrdia, la setmana passada després d’un plàcid viatge, em vaig relaxar i mentre pujava al metro van sonar els xiulets de les portes, i en aquell moment van entrar atrafegadament un grup de dues parelles amb llaunes de cervesa a les mans i evidentment mamats. I sí, va passar el que tenia que passar, una pluja de cervesa matinal va caure sobre mi, l’alcohol que em perseguia m’havia enxampat a l’últim moment.

Vaig començar el dia amb aquesta bonica conversació:

Jo: “Ostia puta, vigila joder!!”

Paio mamat: “Perdona, perdona, no se cómo compensarte…”

Jo: “Aparta y déjame salir, con eso tengo bastante”

Així no es comença el dia, però és el que passa quan l’alcohol et persegueix i tu no ets prou ràpid.

Written by MadeByMiki

11 Abril 2011 at 8:48 am

L’Exposició Xarxes i el tren de la bruixa.

with 5 comments

Revista Vallepolis 1976.

Revista Vallepolis 1976.

Hi ha una propaganda institucional que tan sols sento per la ràdio, per desgràcia ni per internet ni als diaris trobo les mateixes afirmacions que per la ràdio (sembla que no ho volen deixar per escrit).
De que es tracta?, doncs estic parlant de l’exposició Xarxes, una de tantes dedicada al auto-bombo de les nostres institucions.
En aquest cas el que m’ha ofès, com a consumidor diari de transport públic (Ferrocarrils Catalans i Metro en el meu cas), és la frase que fan servir a l’anunci que sento cada dos per tres a la ràdio: “Cada dia és mes còmode i barat viatjar en transport públic”.
Cada vegada que sento l’anunci penso “i una merda, però com es pot mentir tant!!”. Els usuaris del transport públic portem anys amb pujades molt superiors a l’IPC. Respecte a la comoditat, el metro no és còmode i cada dia va mes saturat i pel que fa als ferrocarrils, tenen uns seients estrets (mes incòmodes que els de RENFE), una velocitat per trajecte penosa i una freqüència de pas infame a segons quines estacions.
És una conya que desprès d’una manca d’atenció endèmica per part dels nostres governants, encara ens venguin lo molt que han fet pel transport públic a Catalunya. Realment això si que son paraules i no fets.
Us exposaré un exemple documentat de com “ha millorat” el transport públic els últims anys. Tinc una revista local de Sant Cugat del Vallès, anomenada “Vallépolis”, de l’any 1976 on hi podem trobar aquesta informació:
“En menos de una hora ,y por 56 pesetas, puede un ciudadano de Sant Cugat, trasladarse al aeropuerto de Barcelona.”

Dades de fa 34 anys:

Un bitllet de metro valia 6 pessetes (posat al dia amb l’inflacció 0,40€ d’avui).
La freqüència dels trens de Sants a l’aeroport de Barcelona era de 15 minuts.
El preu de Sants a l’aeroport: 30 pessetes. (posat al dia amb l’inflacció 1,98€ d’avui)
Durada del viatge 11 minuts.

Dades del 2010:

Un bitllet de metro avui ens costa 1,40€
La freqüència dels trens de Sants a l’aeroport de Barcelona és de 30 minuts.
El preu del bitllet de Sants a l’aeroport: 2,35€.
La durada del viatge és de 18 minuts.

L’evolució global del transport públic a Catalunya ha estat raquítica, sobretot si ho comparem amb la inversió en infraestructures viaries dedicades al transport privat. Durant dècades la preferència se li ha donat sempre al transport privat, i intentar vendre’ns les meravelles del transport públic, lo barat que és i l’esforç descomunal que se li dedica és simplement mentir. Però d’això es tracta, oi?.

Written by MadeByMiki

17 febrer 2010 at 8:41 am

“Señores: ¡¡¡¡a robar carteras!!!!”

with 8 comments

Això és el que paguem!!

Això és el que paguem!!

M’heu posat el titular fàcil, des de aquest estret i atapeït tren de cada matí no se’m acudeix millor tema per aquest post.
Ja fa mes de tres anys, cada dia pujo a aquest “metro del Baix Llobregat”, els canvis que he notat en aquest servei públic son tres:

-Vaig començar a fer servir aquest transport públic, amb la promesa a tots els diaris i teles d’un internet gratuït als trens dels ferrocarrils catalans. A dia d’avui, res de res, desprès d’infinitat de mails i preguntes no he rebut cap resposta. Que fàcil és prometre, oi?

-Ara ens controlen molt mes, cal picar el tiquet sempre a Plaça d’Espanya i a la resta d’estacions hi ha mes control. Pel que respecta a l’interior del tren, allà sembla que no cal cap control, amb lo que sovint et pots trobar amb tot tipus de situacions “complicades” sense cap autoritat que t’ajudi.

-Els preus pugen molt per sobre del IPC, l’any passat va ser l’excusa del preu dels carburants, i aquest encara no ho sé. Això si, sempre hi ha un munt de maniobres de distracció per fer veure que l’atracament és menys fort del que és en realitat. Son fantàstiques les estratègies i excuses patètiques que ens fan empassar per robar-nos cada dia als mes pobres.

Senyors, com cada any: “¡¡¡¡A robar carteras!!!!”.

Written by MadeByMiki

21 Desembre 2009 at 9:36 am

La pedagogia de l’ostentació.

with 3 comments

No puc fer-hi res, jo com a concepte odio l’AVE, cada cop que el veig o me’n parlen penso el mateix, no hi hauria d’anar ningú. Ja se que semblarà pura demagògia, però tinc els meus motius. L’AVE es un tren per a rics, un caprici que hi ha països on el transport public es suficient i eficient es poden permetre. Ni Espanya (ni Catalunya, es clar) per descomptat forma part d’aquest grup de països. Estem on estem, i tenim un transport public tercermundista, així doncs on anem gastant-nos un dineral amb un AVE. I el que es pitjor, quina pedagogia fem a la nostra població.

A les pròpies enquestes de mobilitat quotidiana de la Generalitat de Catalunya del 2006 (les últimes que han fet) es reflexa que tan sols un 12% de la població es desplaça amb transport públic, per alguna cosa serà. La població no es tant estúpida, si tinguéssim un transport públic de qualitat el faríem servir molt més.

Aquest es l’exemple que ens donen les administracions, que desprès no es queixin de que els ciutadans demanin préstecs a “cofidis” per comprar la tele de plasma que no es poden permetre o el cotxe que no necessiten, la pedagogia de l’ostentació es transversal, i es mes còmode pensar que som la hòstia quan comprem algun luxe que no ens podem permetre.

Written by MadeByMiki

14 Setembre 2008 at 8:18 am

Arxivat a Economia, Política

Tagged with , , , ,