Aquesta ronda també la paguem nosaltres!!

Aquesta època del any és una de les més repugnants pels ciutadans, com bé sabeu ara és quan s’accentua al màxim el robatori que patim a diari. El totalment manipulat IPC ja no regula ni serveix per res, a l’hora de marcar les tarifes se’l passen pels collons i ens escanyen amb tots aquells serveis per a nosaltres ineludibles.

Jo que soc un d’aquells que agafa el tren a diari, he pogut veure com el meu bitllet 50/30 de tres zones ha pujat més d’un 20% en tres anys. El servei no ha millorat gens, els trens son els mateixos, aquests fills de puta l’únic que han fet és millorar el control dels tickets i robar als usuaris. Uns usuaris que veiem com passem de pagar 75,60€ als actuals 91,90€, això no és escanyar a la classe mitja, nosaltres no som classe mitja, no ens enganyem, nosaltres som com a màxim classe treballadora i estudiants, tan sols cal fer una ullada a aquest tren cada dia.

El transport públic no és un luxe, no és esperable tal i com passa amb l’educació i la sanitat que doni beneficis directes.

El benefici que aquests serveis poden donar és el de gaudir d’uns serveis mínims i bàsics pel seu dia a dia. Mentre hi hagi diners per pagar un peatge a l’ombra durant 40 anys per cada vehicle que passi per l’eix transversal, per subvencionar amb milions al Grup Godó o per trens d’altes velocitats, ho hem de dir ben alt i ben clar, vosaltres el que sou tan sols te un nom: sou uns fills de puta.

La teoria del caos.

Cada vegada ho tinc més clar, això deu ser lo que anomenen “la teoria del caos”. Que més o menys per qui no ho recordi, és aquella coneguda teoria que diu que una papellona movent les seves ales a Tailàndia (per posar un lloc) pot provocar un huracà als Estats Units, o dit d’una altra manera que els fets petits no sempre porten conseqüències petites.

I això és el que m’ha passat darrerament, des de fa un mes el meu horari laboral ha canviat d’una manera mínima, senzillament començo 15 minutets abans i els recupero al plegar també 15 més d’hora. Oi que sembla un petit canvi?, doncs he quedat totalment sorprès de les conseqüències que s’en han derivat.

Naturalment em tinc que llevar més d’hora, però en lloc del tren ara agafo l’autobus per una qüestió purament logística. Allà m’he trobat amb molts “exiliats” del tren, i tots plegats enlloc d’anar fins a la Plaça d’Espanya parem a Palau o Maria Cristina. El viatge és més curt i còmode però també comporta certs problemes com el fet d’impossibilitar l’ús del ordinador per fer els posts mentre escolto música (no hi ha prou espai), això ho he solventat amb el meu ara indispensable tablet, però al ser el viatge més curt els posts encara son més precaris i la producció baixa. S’ha acabat allò de tenir posts guardats a la recàmera per treure’ls en moments d’increment de feina o de manca d’inspiració.
El fet de baixar a Maria Cristina també m’ha obligat a “gaudir” de més dosi de metro, un lloc improductiu i que no em motiva gens. Tot i així al pujar al principi de la línia puc seure i llegir-me l’exemplar de “La Vanguardia” que regalen cada dia al bus, gràcies, per cert.

Lo millor de tot ha estat que a l’hora de plegar sovint faig un llarg. passeig de mitja horeta ben bona, sempre variant el trajecte per fer-ho més interessant i cap al bus. Prefereixo això a anar a buscar un tren que per prop que em quedi, ara veig com a massa incòmode i massa pròxim a la feina, Ja hi aniré quan plogui i no vulgui passejar.

Ja ho deia el “Capità Enciam”, “els petits canvis son poderosos”.

Coses que no he fet…

Potser aquestes vacances que avui han acabat d’una manera que m’ha semblat més sobtada que mai, podrien ser considerades per a mi com a les vacances de “les coses que no he fet”. Tinc la impressió que aquests 29 dies han resultat ben diferents gràcies a l’absència total de certes rutines que tinc molt interioritzades i que faig gairebé a diari.

Aquestes vacances no he llegit mails, ni posts de ningú, ara mateix tinc a la bústia uns 150 missatges que potser aniquilaré per “començar de nou” sense motxilles. Espero que sigueu comprensius amb aquesta decisió, però creieu-me, son massa missatges i massa posts per a poder assumir-los de cop.

El que tampoc he fet és pujar a cap tren, potser és que amb dues hores diàries ja en tinc prou… ni he escoltat a Arnaud Fleurent-Didier, ni m’he llevat cap vagada a les 6:44h., he viscut en una certa desconnexió dels esdeveniments que han passat aquests dies i també com alguns haureu notat no he ni escrit ni publicat cap post.

Cap d’aquestes coses han estat de cap manera premeditades, senzillament m’he deixat portar pel que el cos em demanava, i per primera vegada en molts anys m’he alliberat de molts hàbits que gairebé son rituals diaris, tot per que les vacances siguin més vacances, cosa que ha passat. Les vacances han estat molt més vacances i la tornada a la feina està resultant molt més que una senzilla tornada a la feina… i a sobre ara plou…

Ara mateix vaig al tren, al seient de sempre, escolto a Arnaud Fleurent-Didier, escric aquest primer post de la temporada i torno cap a treballar amb una “il·lusió indescriptible”.