Tot buscant lloc al tren…

Cada dia a les 7:15h del matí agafo el tren per anar a treballar, aquest és un dels moments que tinc per escriure els posts mentre escolto música. Ja son quatre anys de un trajecte diari amb una durada d’una hora, si, una hora per fer uns 30 quilòmetres, això dóna per a molts posts…

Durant aquests quatre anys, a part de fer posts el que faig és observar a la gent, com son, que fan durant el viatge, que llegeixen, que hi farem, soc curiós de mena.

Els combois de trens dels FCG, pels que no en tingueu constància, son de tres vagons i s’omplen amb una facilitat increïble, de fet a la que som a mig camí no queda cap lloc per seure i els que pugen a partir de Can Ros o Sant Vicenç dels Horts es passen mitja hora drets.

Son vàries les coses que han anat canviant durant aquests quatre anys, però la que més em sorprèn és la quantitat de gent que va beguda a aquelles hores del matí. No parlo dels caps de setmana, el problema és a diari. Tampoc és gent problemàtica, tan sols fan una pudor molt desagradable a “alcohol suat” que costa molt de suportar a aquestes hores del matí, no tinc altra manera de definir-lo. Ho he provat tot, i estadísticament he comprovat que a l’únic vagó on tinc possibilitats de no compartir seient i pudors desagradables és el del mig, tot i que allà sovint comparteixo el viatge amb un parell que em fan duplicar les meves “sensacions pituïtàries”.

És com un joc on l’alcohol em persegueix i jo no puc abaixar mai la guàrdia, la setmana passada després d’un plàcid viatge, em vaig relaxar i mentre pujava al metro van sonar els xiulets de les portes, i en aquell moment van entrar atrafegadament un grup de dues parelles amb llaunes de cervesa a les mans i evidentment mamats. I sí, va passar el que tenia que passar, una pluja de cervesa matinal va caure sobre mi, l’alcohol que em perseguia m’havia enxampat a l’últim moment.

Vaig començar el dia amb aquesta bonica conversació:

Jo: “Ostia puta, vigila joder!!”

Paio mamat: “Perdona, perdona, no se cómo compensarte…”

Jo: “Aparta y déjame salir, con eso tengo bastante”

Així no es comença el dia, però és el que passa quan l’alcohol et persegueix i tu no ets prou ràpid.

L’Exposició Xarxes i el tren de la bruixa.

Revista Vallepolis 1976.

Hi ha una propaganda institucional que tan sols sento per la ràdio, per desgràcia ni per internet ni als diaris trobo les mateixes afirmacions que per la ràdio (sembla que no ho volen deixar per escrit).
De que es tracta?, doncs estic parlant de l’exposició Xarxes, una de tantes dedicada al auto-bombo de les nostres institucions.
En aquest cas el que m’ha ofès, com a consumidor diari de transport públic (Ferrocarrils Catalans i Metro en el meu cas), és la frase que fan servir a l’anunci que sento cada dos per tres a la ràdio: “Cada dia és mes còmode i barat viatjar en transport públic”.
Cada vegada que sento l’anunci penso “i una merda, però com es pot mentir tant!!”. Els usuaris del transport públic portem anys amb pujades molt superiors a l’IPC. Respecte a la comoditat, el metro no és còmode i cada dia va mes saturat i pel que fa als ferrocarrils, tenen uns seients estrets (mes incòmodes que els de RENFE), una velocitat per trajecte penosa i una freqüència de pas infame a segons quines estacions.
És una conya que desprès d’una manca d’atenció endèmica per part dels nostres governants, encara ens venguin lo molt que han fet pel transport públic a Catalunya. Realment això si que son paraules i no fets.
Us exposaré un exemple documentat de com “ha millorat” el transport públic els últims anys. Tinc una revista local de Sant Cugat del Vallès, anomenada “Vallépolis”, de l’any 1976 on hi podem trobar aquesta informació:
“En menos de una hora ,y por 56 pesetas, puede un ciudadano de Sant Cugat, trasladarse al aeropuerto de Barcelona.”

Dades de fa 34 anys:

Un bitllet de metro valia 6 pessetes (posat al dia amb l’inflacció 0,40€ d’avui).
La freqüència dels trens de Sants a l’aeroport de Barcelona era de 15 minuts.
El preu de Sants a l’aeroport: 30 pessetes. (posat al dia amb l’inflacció 1,98€ d’avui)
Durada del viatge 11 minuts.

Dades del 2010:

Un bitllet de metro avui ens costa 1,40€
La freqüència dels trens de Sants a l’aeroport de Barcelona és de 30 minuts.
El preu del bitllet de Sants a l’aeroport: 2,35€.
La durada del viatge és de 18 minuts.

L’evolució global del transport públic a Catalunya ha estat raquítica, sobretot si ho comparem amb la inversió en infraestructures viaries dedicades al transport privat. Durant dècades la preferència se li ha donat sempre al transport privat, i intentar vendre’ns les meravelles del transport públic, lo barat que és i l’esforç descomunal que se li dedica és simplement mentir. Però d’això es tracta, oi?.

“Señores: ¡¡¡¡a robar carteras!!!!”

Això és el que paguem!!

M’heu posat el titular fàcil, des de aquest estret i atapeït tren de cada matí no se’m acudeix millor tema per aquest post.
Ja fa mes de tres anys, cada dia pujo a aquest “metro del Baix Llobregat”, els canvis que he notat en aquest servei públic son tres:

-Vaig començar a fer servir aquest transport públic, amb la promesa a tots els diaris i teles d’un internet gratuït als trens dels ferrocarrils catalans. A dia d’avui, res de res, desprès d’infinitat de mails i preguntes no he rebut cap resposta. Que fàcil és prometre, oi?

-Ara ens controlen molt mes, cal picar el tiquet sempre a Plaça d’Espanya i a la resta d’estacions hi ha mes control. Pel que respecta a l’interior del tren, allà sembla que no cal cap control, amb lo que sovint et pots trobar amb tot tipus de situacions “complicades” sense cap autoritat que t’ajudi.

-Els preus pugen molt per sobre del IPC, l’any passat va ser l’excusa del preu dels carburants, i aquest encara no ho sé. Això si, sempre hi ha un munt de maniobres de distracció per fer veure que l’atracament és menys fort del que és en realitat. Son fantàstiques les estratègies i excuses patètiques que ens fan empassar per robar-nos cada dia als mes pobres.

Senyors, com cada any: “¡¡¡¡A robar carteras!!!!”.