Posts Tagged ‘Tribunal Constitucional’
Manifestacions massa institucionals.
Vaja, la foto te una qualitat tant dolenta que no s'hi veu el Montilla...
Aquest dissabte mentre jo estigui treballant, es “celebrarà” la manifestació per l’estatut. La primera manifestació, la del 77 ja me la vaig perdre, suposo que era massa petit per anar-hi. Tot i així us recordo que en aquella ocasió els polítics no anaven en primera filera, encara eren uns amateurs.
Resulta que la meva vida en certa manera ha transcorregut entre aquestes dues manifestacions tant institucionals, a la primera diuen que hi havia un milió de persones, cosa poc creïble, però ja se sap, al ser institucional és més fàcil inflar els números. I aquest dissabte tornem-hi que no ha estat res, 32 anys més tard res no ha canviat a millor, toca treure les senyeres i sortir a passejar-les. El problema és que jo no en tinc de senyera, ni de bandera d’Espanya (i això que ara es porten molt), ni de samarreta del barça ni res de res.
Dec ser una mica apàtrida, perquè la veritat és que cada dia quan veig els balcons amb tanta bandera em poso malalt. Mentrestant sento per la ràdio al Montilla, es veu que vol anar al capdavant de la manifestació amb una senyera sense cap missatge. I els d’esquerra aniran amb les seves estelades i missatges de sempre, els “eco-socialistes” d’IC fent acte de presència però sense saber perquè i CiU amb la seva ambigüitat també calculada, i els del PP penjant “rojigualdas” als seus balcons… i jo treballant i pensant el que penso ara, manifesteu-vos vosaltres sols polítics, o millor encara avanceu les vostres vacances i un en aneu ben lluny amb un avió polonès si pot ser amb tots els vostres assessors.
I nosaltres hem d’anar a una manifestació a tapar les vergonyes dels nostres
Quants polítics treballant per nosaltres, ui!, falta en Montilla...
polítics?, si es tracta d’una manifestació per a “la dignitat de Catalunya” el primer que hauríem de fer és no permetre que cap d’aquests voltors encapçalin cap pancarta. Amb quin dret moral els que tan sols han fet servir l’estatut per treure’m profit polític ara han d’anar els primers a la “seva” manifestació. Si el que volen és sortir macos a la TV3 i als diaris “amics”, fantàstic però no compteu amb mi, jo no us donaré cobertura.
No us penseu que soc un il·lús, n’estic totalment convençut del “èxit” d’aquesta manifestació, i de totes les que es fabriquen i promouen de manera institucional. El poder dels partits, sindicats i la propaganda gratis dels medis de comunicació sempre funcionen molt be. De fet ja fa temps que els partits s’han apoderat dels nostres petits cervells per a mobilitzar-nos pel seu interès, uns contra l’avortament, per la família, pels toros i per l’Espanya unida, i uns altres per l’estatut, contra la guerra, per l’avortament lliure i la independència. I nosaltres a sortir com ovelles a les ordres d’uns o altres, potser que tots plegats ens ho fem mirar. Potser ja és hora d’adonar-nos que els polítics son molt bons reciclant idees dels demés per més endavant fer-les servir en interès propi, i que la seva principal missió és polaritzar-nos i fer-nos creure en un món amb dues opcions.
I per acabar el post, una bonica mostra de demagògia gratuïta, si a en Montilla no li agrada el lema de la manifestació li proposo un, una frase de la seva dona Anna Hernández Bonancia que sempre tinc al cap: “Els meus fills donen poc català [1 hora a la setmana] a l’escola [col·legi alemany de Barcelona] aquesta és la veritat però be, ja ho supliré més endavant. Prefereixo que sàpiguen alemany”.
Ho tenim fotut.
Semblava que ara sí, però no. Semblava que aquesta setmana ja seria la definitiva, però tot fa pensar que encara no. Semblava que ara, per fi, rebríem definitivament la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, però res de res.
Probablement, a qui hem d’agraïr aquesta vegada el nou retard de la sentència és al senyor Manuel Aragón, membre progressista (o això diuen els diaris) del TC, que, tot i que en principi és del bàndol socialista, s’ha situat al costat del sector conservador del Tribunal, impedint així que s’aprovi l’últim esborrany de sentència sobre l’Estatut, i això sense oblidar que el document ja està revisat, retocat i escurçat. Resulta curiós i sospitós que el magistrat en qüestió s’hagi canviat de banda d’un dia per l’altre. En tot cas, el que de moment queda clar és que l’Estatut encara patirà, segurament, alguna retallada més. Ja no vé d’aquí, suposo.
Entre moltes altres coses, l’actitud del senyor Aragón posa de manifest que no és només el PP el que vol derrocar l’Estatut. Des d’aquí, tenim la tendència a considerar que l’anticatalanisme només és un tret dels populars; però no és així. No és la primera vegada que veiem a un polític espanyol ‘progressista’ (és a dir, del PSOE) manifestant una clara actitud contrària a Catalunya. És la història de sempre, res que no coneguem.
Potser vaig una mica massa lluny, però em sembla que el problema de tot plegat rau en una qüestió d’herència: l’herència de la dictadura. Quan el ‘tiet Siscu’ va morir el 75, es va produir això que en els llibres de l’escola s’explica com la Transició Democràtica. No pretenc ser groller, però, i una merda. De transició, aquí, res. La democràcia és aparent. La major part de fills del franquisme segueixen ocupant butaques importants; aquí es segueix permetent que hi hagi un partit anomenat Falange, un fet impensable a Alemanya, per exemple.
Pensant en tot plegat, i en per què Espanya no ha enterrat les idees pròpies de la dictadura com ho varen fer Alemanya o Itàlia, és inevitable fixar-se en com van acabar els líders de les altres dues dictadures feixistes europees del segle XX: 
d’una banda, el líder del feixisme italià, el senyor Mussolini, si no ho tinc mal entès, va ser afusellat pels comunistes; d’altra banda, a Alemanya, després de que Hitler es suïcidés, es van dur a terme els anomenats Processos de Nuremberg, que, dit de manera sintètica, van col·locar els responsables de l’holocaust al lloc que els pertocava. A Espanya, en canvi, res de res. El senyor Franco va morir tranquil·lament, deixant el seu poder al rei Joan Carles, és a dir, escollint com calia fer les coses fins al darrer i maleït minut de la seva vida. I, encara ara, aquí ningú ha passat comptes de res. I estem a 2010. ¿Què són milers de republicans assassinats i milers de famílies que, actualment, encara lluiten per saber com, on i per què van morir els seus familiars durant la dictadura? Res, a Espanya, això no té cap mena d’importància. Ni memòria històrica ni condemna als errors del passat. Que li preguntin a Garzón.
Tornant a l’estatut, he de dir que mai hi he estat gaire a favor: penso que la relació Catalunya – Espanya difícilment s’arreglarà amb un document d’aquestes característiques, tot i que no tinc ni idea de quina seria la millor solució. Sigui com sigui, per enèssima vegada es posa de manifest la incapacitat d’Espanya d’actuar una mica decentment amb la comunitat autònoma de Catalunya, una part important dels ciutadans de la qual va aprovar fa ja quasi quatre anys un projecte d’estatut que, com tot el que aquí s’intenta fer, ha de sotmetre’s a la voluntat del sector més conservador de l’estat espanyol. Si això no canvia, ho tenim fotut. Ho tenim ben fotut.
Jordi Pallarès
Reciprocitat?
El Tribunal Constitucional.
Resulta molt saludable, rebre noticies com la darrera acusació a la dictadura franquista des d’Argentina. És una demostració més de lo educatiu que resulta donar-li la volta a les coses, si nosaltres portem a judici les seves dictadures, com no faran ells el mateix amb nosaltres?. Espero que s’arribi fins a les últimes conseqüències, a veure quin encaix se li dóna a Espanya a la qüestió.
Seguim donant-li voltes a les coses, si als nacionalistes bascs se’ls obliga “democràticament” a repudiar a ETA, perquè no fem el mateix amb el Rei Joan Carles I, la seva família, jutges i partits polítics de dreta (o extrema dreta) obligant-los a repudiar a Franco i el seu règim feixista?. Evidentment el que calli o justifiqui el feixisme no té cap dret a exercir un carreg públic i se’l hauria de tractar igual que qualsevol defensor de terroristes.
Podríem aplicar aquesta tècnica també a casos com la recusació de l’estatut, si tenim en compte que ja portem 4 anys de deliberacions del tribunal constitucional, tornem-hi, donem-li la volta. Jo estic per denunciar totes les lleis, una per una al tribunal constitucional, les que hi han i les que vinguin, tots els estatuts, tot, absolutament tot. A veure que passa…
A veure si resultarà al final que no tots som iguals davant de la llei, i que hi ha països, persones i institucions de primera i unes altres de tercera. Si és així que ens ho diguin, i ens estalviarem la feina d’anar a votar i creure que vivim en una democràcia, crec que ens farien un favor.
Respecte Argentina:
Sobre el Rei i Franco:
I sobre l’estatut:
..: MadeByMiki :.. 