Posts Tagged ‘United States’
Coeficients de caixa i altres herbes…
Avui toca classe d’economia explicada per un que no és economista, ho sigui que amb molt de gust m’exposo públicament. Així que sense por, som-hi!
Tots hem sentit a parlar de termes com la reserva fraccionaria o el coeficient de caixa, però és possible que no sabem exactament de que es tracta. Possiblement no sabem de que es tracta perquè sempre hi ha hagut molt d’interès en mantenir-nos al marge d’aquests conceptes, tal i com sovint es diu de moltes altres coses, potser és millor no saber-ne res.
El sistema de reserva fraccionaria es basa en el dret que tenen els bancs de fer servir els diners que dipositem en ells. El banc tan sols està obligat a mantenir en líquid el percentatge establert com a coeficient de caixa.
Per tant, el coeficient de caixa, és el percentatge de diners que cal que els bancs conservin en líquid cada vegada que els hi fem un ingrés. Els bancs viuen de “fer treballar” (sovint no és més que pura especulació) els nostres diners exceptuant la part corresponent al coeficient de caixa, aquesta part teòricament és sagrada. Evidentment quan més alt sigui aquest valor menys risc hi ha de fallida bancària i d’arribar al temut “corralito”.
La xifra de coeficient de caixa varia molt a diverses parts del món, cada estat o grup d’estats fixa el percentatge que creu adequat per al correcte funcionament dels seus bancs. Per fer-nos una idea de la situació mundial, mentre a Europa el coeficient de caixa es situa a un màxim del 2% dels diners ingressats, als Estats Units des de l’any 2006 s’exigeix un 10%, i a Venezuela un 17%.
Cal destacar que tot i que semblin unes xifres més o menys importants, en els casos dels dipòsits a 2 anys o més tant a Europa com als Estats Units el coeficient de caixa és del 0%, ho sigui que tot pot ser destinat al préstec o a la inversió en tota mena de productes financers.
A la pràctica, amb aquest sistema els bancs es converteixen en uns creadors i multiplicadors del diner, ja que disposen del nostre capital i cada vegada que donen crèdit (ja sigui a particulars, empreses o al propi estat) creen el diner de la promesa de la devolució d’aquest préstec amb interessos.
Alguns economistes no han dubtat a afirmar que la reserva fraccionaria és un frau pur i dur als que dipositen els seus diners als bancs. Mitjançant aquest sistema s’ha pogut baixar artificialment el tipus d’interès, al tenir els bancs el dret de crear diners del no res equiparen la reserva fraccionaria a la falsificació y multiplicació de la moneda.
Actualment el diner i els seus substituts (obligacions, bons, deute públic…) ja no tenen bens tangibles que els recolzin, per tant ara aquest diner i altres artificis contables tan sols representen deute. Ho sigui que avui el diner tan sols representa la capacitat dels endeutats de tornar els seus préstecs amb interessos.
Els dolents de Megaupload
Al final no me’n he sabut estar, he de parlar de Megaupload. Per començar he de confessar que tot i no haver pagat mai per aquest servei, l’he fet servir força, m’he baixat algunes series en versió original i molts documentals impossibles de trobar d’altra manera, i que per cert habien estat subtitulats per voluntaris desinteressats. Com podeu veure el meu anglès no dóna per gaire…
El cas Megaupload, des de el meu punt de vista, és en certa manera comparable a moltes altres coses que hem viscut darrerament. El seu propietari és senzillament un altre cas de milionari excèntric, un més que s’ha fet d’or aplicant les normes habituals de “màxim benefici mínima despesa”, ho sigui que en el fons és un empresari capitalista més.
El que ens pot quedar ben clar és que si això perjudica d’alguna manera a altres empreses, sectors estratègics o a alguns estats importants, al final es paga i ben car. En aquests casos la justícia és especialment ràpida i exemplar. Si el que passa és totalment immoral i censurable però tan sols perjudica al poble, doncs res de res, el màxim benefici els hi sortirà totalment gratis.
En voleu exemples?, Apple, la sensacional i innovadora empresa que sempre és esmentada com a gran exemple per als futurs emprenedors, fa un crim social molt més censurable que Megaupload, tot i que el seu objectiu és el mateix, el màxim sagrat benefici sense manies. Apple sense cap tipus de problema ha deslocalitzat la construcció i montatge dels seus equips a la Xina, allà evidentment les despeses laborals son mínimes, però com afecta això a la societat dels Estats Units?, és moralment justificable?. O com afecten a Espanya i els seus treballadors i aturats, els tallers brasilers (per posar un exemple) amb ma d’obra esclavitzada que fabrica roba per Zara?.
No crec que aquests plantejaments siguin massa demagògics, de fet puc defensar la lliure circulació de la cultura, ho sigui el fet de compartir-la amb tothom sense problemes, i a la vegada acceptar que potser és delicte lucrar-se amb el treball dels altres. Però com es menja això a la nostra societat capitalista on infinitat de persones i empreses es lucren a diari a costa nostra?. Com podem permetre que molts es facin rics a costa dels més desvalguts.
No sé que us sembla a vosaltres, però a mi em sembla que aquest cas és com molts altres, senzillament es tracta d’un escarment, un avís per a futurs desafiadors del sistema. I deixeu-me augurar que els propers atacats seran el software lliure i tot el que això implica.
He rebut un mail força interessant: “The Story of Broke”.
Dear miki,
This morning we released our new movie, The Story of Broke: Why There’s Still Plenty of Money to Build a Better Future.
If you’ve ever wondered why there’s money for bank bailouts but none for schools, or think it’s nuts to give tax breaks to oil companies swimming in record profits, this movie’s for you !
In just seven minutes, Annie busts the big lie that the United States – the wealthiest country in the world and a country in which the wealthiest among us are doing exceptionally well – is incapable of paying our bills, let alone investing in a more sustainable and fair economy.
The truth is, our country’s not broke! But we are making some pretty dumb choices.
In the new movie, Annie lays out a common sense argument for shifting billions in government spending away from the ailing ‘dinosaur economy’ and toward investments in the 21st Century green economy.
You know, the things we all want and almost every candidate promises us: great schools, a healthy environment, clean energy and good jobs.
Wresting our money away from the dinosaur economy and winning investments in a better, more sustainable future is going to require some serious citizen muscle.
That’s why we’re also launching a Community of Action today to recruit tens of thousands of us to speak up for smart government investments – in renewable energy, safer materials, zero waste, and more. Once a month, we’ll throw our weight behind an important campaign, or visit our Representatives or even make a public art project. Then we’ll let you know what we accomplished together.
Sign up to participate right now.
People like you, all around the world, make our movies go. You spread them to the far reaches and everywhere in between, reaching millions. We know you’ll do the same with The Story of Broke.
So please, watch the movie, sign-up to make your voice heard and spread the news: We’re Not Broke!
Sincerely,
Annie, Michael, Allison, Christina, Renee and Naomi
The Story of Stuff Project Team
..: MadeByMiki :.. 