..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘United States

Coeficients de caixa i altres herbes…

with 5 comments

Avui toca classe d’economia explicada per un que no és economista, ho sigui que amb molt de gust m’exposo públicament. Així que sense por, som-hi!

Tots hem sentit a parlar de termes com la reserva fraccionaria o el coeficient de caixa, però és possible que no sabem exactament de que es tracta. Possiblement no sabem de que es tracta perquè sempre hi ha hagut molt d’interès en mantenir-nos al marge d’aquests conceptes, tal i com sovint es diu de moltes altres coses, potser és millor no saber-ne res.

El sistema de reserva fraccionaria es basa en el dret que tenen els bancs de fer servir els diners que dipositem en ells. El banc tan sols està obligat a mantenir en líquid el percentatge establert com a coeficient de caixa.

Per tant, el coeficient de caixa, és el percentatge de diners que cal que els bancs conservin en líquid cada vegada que els hi fem un ingrés. Els bancs viuen de “fer treballar” (sovint no és més que pura especulació) els nostres diners exceptuant la part corresponent al coeficient de caixa, aquesta part teòricament és sagrada. Evidentment quan més alt sigui aquest valor menys risc hi ha de fallida bancària i d’arribar al temut “corralito”.

La xifra de coeficient de caixa varia molt a diverses parts del món, cada estat o grup d’estats fixa el percentatge que creu adequat per al correcte funcionament dels seus bancs. Per fer-nos una idea de la situació mundial, mentre a Europa el coeficient de caixa es situa a un màxim del 2% dels diners ingressats, als Estats Units des de l’any 2006 s’exigeix un 10%, i a Venezuela un 17%.

Cal destacar que tot i que semblin unes xifres més o menys importants, en els casos dels dipòsits a 2 anys o més tant a Europa com als Estats Units el coeficient de caixa és del 0%, ho sigui que tot pot ser destinat al préstec o a la inversió en tota mena de productes financers.

A la pràctica, amb aquest sistema els bancs es converteixen en uns creadors i multiplicadors del diner, ja que disposen del nostre capital i cada vegada que donen crèdit (ja sigui a particulars, empreses o al propi estat) creen el diner de la promesa de la devolució d’aquest préstec amb interessos.

Alguns economistes no han dubtat a afirmar que la reserva fraccionaria és un frau pur i dur als que dipositen els seus diners als bancs. Mitjançant aquest sistema s’ha pogut baixar artificialment el tipus d’interès, al tenir els bancs el dret de crear diners del no res equiparen la reserva fraccionaria a la falsificació y multiplicació de la moneda.

Actualment el diner i els seus substituts (obligacions, bons, deute públic…) ja no tenen bens tangibles que els recolzin, per tant ara aquest diner i altres artificis contables tan sols representen deute. Ho sigui que avui el diner tan sols representa la capacitat dels endeutats de tornar els seus préstecs amb interessos.

Written by MadeByMiki

10 Juliol 2012 at 3:17 pm

Els dolents de Megaupload

with 15 comments

Al final no me’n he sabut estar, he de parlar de Megaupload. Per començar he de confessar que tot i no haver pagat mai per aquest servei, l’he fet servir força, m’he baixat algunes series en versió original i molts documentals impossibles de trobar d’altra manera, i que per cert habien estat subtitulats per voluntaris desinteressats. Com podeu veure el meu anglès no dóna per gaire…

El cas Megaupload, des de el meu punt de vista, és en certa manera comparable a moltes altres coses que hem viscut darrerament. El seu propietari és senzillament un altre cas de milionari excèntric, un més que s’ha fet d’or aplicant les normes habituals de “màxim benefici mínima despesa”, ho sigui que en el fons és un empresari capitalista més.

El que ens pot quedar ben clar és que si això perjudica d’alguna manera a altres empreses, sectors estratègics o a alguns estats importants, al final es paga i ben car. En aquests casos la justícia és especialment ràpida i exemplar. Si el que passa és totalment immoral i censurable però tan sols perjudica al poble, doncs res de res, el màxim benefici els hi sortirà totalment gratis.

En voleu exemples?, Apple, la sensacional i innovadora empresa que sempre és esmentada com a gran exemple per als futurs emprenedors, fa un crim social molt més censurable que Megaupload, tot i que el seu objectiu és el mateix, el màxim sagrat benefici sense manies. Apple sense cap tipus de problema ha deslocalitzat la construcció i montatge dels seus equips a la Xina, allà evidentment les despeses laborals son mínimes, però com afecta això a la societat dels Estats Units?, és moralment justificable?. O com afecten a Espanya i els seus treballadors i aturats, els tallers brasilers (per posar un exemple) amb ma d’obra esclavitzada que fabrica roba per Zara?.

No crec que aquests plantejaments siguin massa demagògics, de fet puc defensar la lliure circulació de la cultura, ho sigui el fet de compartir-la amb tothom sense problemes, i a la vegada acceptar que potser és delicte lucrar-se amb el treball dels altres. Però com es menja això a la nostra societat capitalista on infinitat de persones i empreses es lucren a diari a costa nostra?. Com podem permetre que molts es facin rics a costa dels més desvalguts.

No sé que us sembla a vosaltres, però a mi em sembla que aquest cas és com molts altres, senzillament es tracta d’un escarment, un avís per a futurs desafiadors del sistema. I deixeu-me augurar que els propers atacats seran el software lliure i tot el que això implica.

Written by MadeByMiki

26 gener 2012 at 12:27 am

He rebut un mail força interessant: “The Story of Broke”.

with 4 comments

Suposo que molts encara recordeu a Annie Leonard, si, aquella de la alaridora “Historia de las cosas”  (Story of Stuff). Doncs ara als que estem subscrits a la seva llista de correu hem rebut la seva darrera creació: “Story of Broke”.
Per si a algú li interessa, faig un copy-paste del mail.

Dear miki,

This morning we released our new movie,  The Story of Broke: Why There’s Still Plenty of Money to Build a Better Future.

If you’ve ever wondered why there’s money for bank bailouts but none for schools, or think it’s nuts to give tax breaks to oil companies swimming in record profits, this movie’s for you !

In just seven minutes, Annie busts the big lie that the United States – the wealthiest country in the world and a country in which the wealthiest among us are doing exceptionally well – is incapable of paying our bills, let alone investing in a more sustainable and fair economy.

The truth is, our country’s not broke! But we  are making some pretty dumb choices.

In the new movie, Annie lays out a common sense argument for shifting billions in government spending away from the ailing ‘dinosaur economy’ and  toward investments in the 21st Century green economy.

You know, the things we all want and almost every candidate promises us: great schools, a healthy environment, clean energy and good jobs.

Wresting our money away from the dinosaur economy and winning investments in a better, more sustainable future is going to require some serious citizen muscle.

That’s why we’re also launching a Community of Action  today to recruit tens of thousands of us to speak up for smart government investments – in renewable energy, safer materials, zero waste, and more. Once a month, we’ll throw our weight behind an important campaign, or visit our Representatives or even make a public art project. Then we’ll let you know what we accomplished together.

Sign up to participate right now.

People like you, all around the world, make our movies go. You spread them to the far reaches and everywhere in between, reaching millions. We know you’ll do the same with  The Story of Broke.

So please, watch the movie,  sign-up to make your voice heard and spread the news:  We’re Not Broke!

Sincerely,

Annie, Michael, Allison, Christina, Renee and Naomi
The Story of Stuff Project Team

http://www.storyofstuff.org/movies-all/story-of-broke/

Written by MadeByMiki

10 Novembre 2011 at 9:15 am

Slavoj Žižek a Wall Street.

with 4 comments

Molts recordareu que un dels meus intel·lectuals de capçalera és en Slavoj Žižek. Avui en Žižek s’ha merescut un nou post, el seu discurs davant els indignats de Wall Street és memorable, d’una manera senzilla i entenedora toca varis punts mestres de la situació actual.

Us deixo uns fragments de la seva intervenció i més avall els gloriosos vídeos on el veiem com sempre en plena efervescència, no us ho perdeu:

“Nosaltres no som somiadors, som el despertar d’un somni que s’està convertint en un malson”

El nostre missatge bàsic és: el tabú s’ha trencat, no vivim en el millor món possible, Això ens permet i obliga fins i tot a pensar en alternatives. Hi ha un llarg camí per davant, i aviat haurem de respondre a les preguntes veritablement difícils, no preguntes sobre el que no volem, sinó el que volem. Quina organització social pot substituir el capitalisme actual? Quin tipus de nous líders que necessitem? Les alternatives segle XX, òbviament, no han funcionat.

Així que no culpo a la gent i les seves actituds: el problema no és la corrupció o la cobdícia, el problema és el sistema que l’obliga a ser corrupte.

Ells ens diuen que som violents, que el nostre llenguatge és violent, l’ocupació és violenta, i així successivament. Sí que som violents, però només en el sentit en què Mahathma Gandhi va ser violent. Som violents perquè volem posar una parada en el camí que estan portant les coses . Però: què és la violència purament simbòlica en comparació amb la violència necessària per mantenir el bon funcionament del sistema capitalista global?

La ideologia exerceix el poder material suficient per evitar que ens plantegem una història narrativa alternativa a la que estan adoptant amb un mínim de serietat. És fàcil d’imaginar la fi del món, ho podem veure en nombroses pel·lícules apocalíptiques, però no la fi del capitalisme.

Ells ens diran que estem somiant, però els somiadors veritables són els que pensen que les coses poden seguir indefinidament d’aquesta manera tan sols amb alguns canvis cosmètics. No som somiadors, som el despertar d’un somni que s’està convertint en un malson. No estem destruint res, no som més que testimonis de com el sistema es va destruint a si mateix.

Sabem que les persones sovint volem alguna cosa sense saber exactament de que es tracta. No tingueu por a voler realment el que desitgeu.

Moltes gràcies!

1ª Part:

2ª Part:

Altres mencions a en Slavoj Žižek a aquest blog:

https://madebymiki.wordpress.com/2011/07/15/%e2%80%9cover-democracy%e2%80%9d-quan-la-democracia-es-massa-democratica/

https://madebymiki.wordpress.com/2011/02/04/slavoj-zizek/

https://madebymiki.wordpress.com/2011/01/19/petites-perversions-del-sistema-postcapitalista/

Written by MadeByMiki

17 Octubre 2011 at 8:30 am

Harlin: The Long Kiss Goodnight (Memòria letal, 1996)

with 5 comments

Publicat el 5 juliol, 2011 per Eugenio Sánchez Bravo.

Això no és un post, és un repost. Un repost gairebé sense paraules, extret del seu  interessant blog http://auladefilosofia.net i naturalment amb permís del seu autor.

I també, perquè no, molt educativa:

Fitxa tècnica

– Dirección: Renny Harlin

– Producción: Stephanie Austin, Shane Black, Renny Harlin

– Guión: Shane Black (Arma letal,Arma letal 2El último gran héroeEl último boy scout)

– Música: Alan Silvestri

– Fotografía: Guillermo Navarro

– Montaje: William Goldenberg

– Reparto: Geena Davis, Samuel L. Jackson

– País: Estados Unidos

– Año: 1996

– Género: Acción

– Duración: 120 minutos

– Idioma: Inglés

– Productora: New Line Cinema

http://auladefilosofia.net/2011/07/05/harlin-the-long-kiss-goodnight-memoria-letal-1996/

Els grecs estan en plena retallada social, però estan ben armats.

with 11 comments

Una de les inversions dels grecs, els submarins alemanys.

Una de les inversions dels grecs, els submarins alemanys.

Hi ha dades que haurien de ser portada a tots els medis, però potser no ens cal saber coses que distorsionin aquest discurs oficial tan homogeni que rebem a diari.

No cal ocultar aquestes dades, tan sols es tracta de no esmentar-les als medis que consumeix la majoria, amb això ja és com si no existissin.

La setmana passada em va sorprendre molt una d’aquestes dades increïbles, resulta que el govern grec gasta un 10% més en armes (defensa li diuen…) que en educació. De fet porta anys i panys fent el mateix i no sembla que a ningú li importi gens aquesta circumstància. A l’hora de fer retallades, la quarta nació que més armament importa del món no vol perdre aquest lloc, així com a mínim son els quarts en alguna cosa. La despesa per capita en educació els col·loca en una trista posició, la 105 mundial i baixant, però a qui li importa la educació?.

Alguns suposo que pensareu que es tracta de armar-se per la por als turcs, però resulta que Turquia fa anys que redueix el seu arsenal i la seva despesa en armes. És més, l’any passat li va proposar a Grècia una reducció conjunta d’un 20% de l’armament que de cap manera va ser acceptada pel govern grec.

El periodista francès Jean-Louis Denier va descobrir com mentre els EEUU, França i Alemanya li demanen esforços en les retallades socials al govern grec van fent calaix amb entre altres despeses: 3.000 milions de dòlars en helicòpters francesos, 2.000 milions en avions de guerra dels EEUU, 2.000 milions més per comprar avions Mirage francesos, 5.000 milions pels sempre útils submarins alemanys, i així van fent “invertint” els diners dels rescats en compres d’armes als “rescatadors”.

Quines son les prioritats dels nostres governs?.

Tenen alguna cosa a veure aquestes prioritats amb les del seu poble?.

Amb quina cara li demanes austeritat extrema a un país mentre li vas venent més i més armes?.

http://globedia.com/adivinen-quiebra-cuarto-importador-armas

http://coop57.blogspot.com/2011/06/obligan-grecia-aplicar-recortes.html

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=131283

Written by MadeByMiki

4 Juliol 2011 at 10:38 pm

Debtocracy no és un documental més. + BONUS: Carta pels Diputats/des

with 13 comments

No sé com dir-vos això, tinc la impressió que a aquestes alçades molts n’esteu tips de mí i dels documentals que us suggereixo. Però que voleu que hi faci?, hi ha tans documentals fantàstics que no me’n puc estar de recomanar-vos aquesta nova joia: “Debtocracy”, un documental grec de 74 minuts que s’esforça a fer-nos entendre el que hi ha darrere la “crisi grega”.

Possiblement aquest documental és una de les obres més rotundament anti-sistema que mai hagi vist, aporta tot el que necessitem per a comprendre on és avui Grècia i els motius d’aquesta situació. Un grup d’intel·lectuals encapçalats per Eric Toussaint, en Costas Lapavitsas i en David Harley fan una dissecció minuciosa del endeutament públic grec, un endeutament que es preveu que l’any vinent arribi al 160% del PIB.

Potser la part més instructiva del documental, és la que ens parla de com l’Ecuador de Rafael Correa davant les pressions i ordres del FMI i el Banc Mundial, va reaccionar expulsant els representants d’aquestes institucions i posant les necessitats del seu poble com a prioritat absoluta. Prefereixo no explicar les intel·ligent estratègies que va fer servir en Rafael Correa per sortir-se’n, val la pena que ho veieu al documental.

Una altra part sensacional és la que dediquen a explicar com els Estats Units porten més de 120 anys sense pagar els seus deutes, i com s’ho han fet per evitar que altres països no facin el mateix, tornaré a dir-vos allò que dic sovint: és un documental imprescindible, és necessari tenir una visió més gran del que està passant a Grècia, nosaltres també som a la perifèria d’Europa i molt del que veureu és perfectament aplicable a Espanya.

El documental sencer i subtitulat en castellà:

Carta per enviar als i les diputats/des  

Senyors/es diputats/des,

Ens dirigim al vostre grup parlamentari per manifestar el següent:

Un dels motius que han fet esclatar el moviment de les acampades arreu del territori són les retallades socials que s’estan produint. No és l’únic. Persones de tot tipus (joves, estudiants, treballadores, a l’atur, pensionistes, immigrades…) fa molt que vivim la precarietat i la falta de democràcia en les nostres vides. En silenci hem acumulat, durant molt de temps, infinitud de motius que han fet créixer la nostra indignació.

Ara, per fi, hem trencat el silenci i ens hem atrevit a parlar. I ho hem fet al carrer, sense violència però cridant d’indignació, no podia ser d’altra manera, era massa el que estàvem aguantant.

Aquest crits no apareixen ara per casualitat. S’està destruint el ja insuficient estat del benestar que teníem. Els darrers mesos hem vist amb incredulitat com es tancaven serveis d’urgències o quiròfans als hospitals. Els plans d’austeritat tindran greus conseqüències per una gran part de la població i l’excusa del dèficit no ens serveix quan s’han donat milers de milions als bancs i les caixes i s’ha eliminat l’impost de successions.

Davant els pressupostos que es volen aprovar aquest juny al Parlament de Catalunya, la nostra reacció no és només d’indignació, sinó d’alarma: d’ara en endavant la vida dels sectors socials que menys tenim serà molt més difícil. Mentre l’atur es manté en xifres històriques s’aprimen els pressupostos pels serveis socials. Ens sembla inconcebible. La llei Òmnibus dona barra lliure al mercat. Ens havien dit que vivíem en democràcia, que els que prenien les decisions eren els que tots votàvem. Resulta que no, que les decisions les prenen els mercats.

Per tot això, multitud de moviments socials ens presentarem el dia 15 de juny al parc de la Ciutadella amb la intenció d’aturar el Parlament per a aturar les retallades: farem una cadena humana per evitar que les retallades entrin al Parlament. Però el seu grup parlamentari també pot actuar. Segons l’article 80 del vostre reglament no es podrà prendre cap acord si no hi ha suficient quòrum a l’hemicicle. És per això que demanem al vostre grup parlamentari que aquell dia no es presenti a la sessió parlamentaria i boicotegi les retallades. Més enllà de sigles i pactes, us demanem individualment a cada un dels diputats, si són conscients del que suposaran les retallades per la majoria de la població, aquell dia no aneu al Parlament. Si veniu i ens trobeu a les portes, gireu cua o afegiu-vos a nosaltres.

Entenem que les eleccions i el vot no poden un xec en blanc per actuar en contra la població. El 15 de maig vam sortir als carrers demanant una democràcia real. Encara la volem. En un dia 135 persones poden hipotecar la nostra vida durant anys. No ho permetrem!

Atentament,

Una persona indignada