Point Of Disgust…

Cada vegada és més difícil gaudir de la música sense artificis o guarniments innecessaris. Al escoltar qualsevol ràdio musical ens en podem adonar que estris com el “vocoder”, son presents en gran part de les cançons que escoltem a diari.

Amb la música passa com amb la cirurgia estètica o amb el “Photoshop”, tot s’unifica, tots fan les mateixes cares i tot sona igual, no hi ha lloc per a la naturalitat ni pels matisos. S’imposa una moda i no hi ha manera de sortir d’aquesta trampa per a l’expressió lliure creativa.

Evidentment, si algú es desmarca massa de les etiquetes prefixades és ignorat i marginat per allò que anomenen “l’industria discogràfica”. Del grup dels exclosos, sense cap mena de dubte us suggereixo l’enorme banda de Duluth (Minessotta) “Low”, compleixen totes les condicions per a ser ignorats pels generadors i distribuïdors de “hits”.

M’agrada molt aquest grup, no son gens guapos ni joves, la seva música és senzilla i directa, no hi ha lloc per a artificis o notes innecessàries, no treuen un disc cada any, les seves lletres son molt treballades i espirituals, que més se’ls hi pot demanar?.

En un moment on la música cada vegada és menys música, quan la pirotècnia triomfa sobre lo essencial, jo us suggereixo que escolteu aquesta bonica i senzilla cançó, és una mostra de com sovint menys és més i el virtuosisme no te res a fer davant la sensibilitat i la contenció.

–

–

–

–

Point Of Disgust

Once I was lost to the point of disgust
I had in my sight
Lack of vision, lack of light
I have hard, I have fast
Mercy me, never last

Then in the dust, all the things we discussed
Were thrown to the wind
So at last, we begin
‘Cause we fall hard, we fall fast
Mercy me, never last