Point Of Disgust…

Cada vegada és més difícil gaudir de la música sense artificis o guarniments innecessaris. Al escoltar qualsevol ràdio musical ens en podem adonar que estris com el “vocoder”, son presents en gran part de les cançons que escoltem a diari.

Amb la música passa com amb la cirurgia estètica o amb el “Photoshop”, tot s’unifica, tots fan les mateixes cares i tot sona igual, no hi ha lloc per a la naturalitat ni pels matisos. S’imposa una moda i no hi ha manera de sortir d’aquesta trampa per a l’expressió lliure creativa.

Evidentment, si algú es desmarca massa de les etiquetes prefixades és ignorat i marginat per allò que anomenen “l’industria discogràfica”. Del grup dels exclosos, sense cap mena de dubte us suggereixo l’enorme banda de Duluth (Minessotta) “Low”, compleixen totes les condicions per a ser ignorats pels generadors i distribuïdors de “hits”.

M’agrada molt aquest grup, no son gens guapos ni joves, la seva música és senzilla i directa, no hi ha lloc per a artificis o notes innecessàries, no treuen un disc cada any, les seves lletres son molt treballades i espirituals, que més se’ls hi pot demanar?.

En un moment on la música cada vegada és menys música, quan la pirotècnia triomfa sobre lo essencial, jo us suggereixo que escolteu aquesta bonica i senzilla cançó, és una mostra de com sovint menys és més i el virtuosisme no te res a fer davant la sensibilitat i la contenció.

–

–

–

–

Point Of Disgust

Once I was lost to the point of disgust
I had in my sight
Lack of vision, lack of light
I have hard, I have fast
Mercy me, never last

Then in the dust, all the things we discussed
Were thrown to the wind
So at last, we begin
‘Cause we fall hard, we fall fast
Mercy me, never last

Arnaud Fleurent-Didier i les seves versions.

Avui no escriure sobre la crisi, crec que tots ens mereixem un descans. Aquest post més aviat és una espècie de minuts musicals. Ja fa temps us vaig parlar d’una jove promesa de la “chanson”, es tracta d’en Arnaud Fleurent-Didier.
Tot voltant pel Youtube, sense voler m’he trobat amb el fantàstic vídeo de la cançó “France Culture”, m’he parat tres minuts i mig a gaudir-lo i aleshores me’n he adonat de que en Arnaud s’ha auto-versionat i ha tret tres versions més del tema. Ha estat interessant el veure el resultat d’aquest experiment, i com sempre m’ha deixat amb ganes de més.
Aquí us deixo la col.lecció de videos , n’estic segur que molts sabreu valorar el talent i les ganes de transmetre de’n Arnaud.

*Pels que preferiu un post sobre la crisi, no us perdeu el retorn del blog “www.ecolnomia.tk“*, al darrer artícle publicat hi hi una reflexió i un aprofundiment en l’estudi sobre les causes de la crisi extremadament interessant, feu-li una visita.

 

De tant en tant el link funciona, aneu provant…

La xerrada de’n Arcadi Oliveras a Olesa de Montserrat.

No tenia massa clar el poder anar a veure la xerrada de’n Arcadi Oliveres a Olesa, però al final tot i trobar-me en mig de la diada de Tots Sants les coses han anat millor del que m’esperava.

Així doncs, sumant les meves ganes d’anar-hi a les costes peticions me’n vaig anar cap a la plaça de l’Ajuntament a les 20:00, per descobrir que la xerrada en realitat es feia a l’auditori municipal que hi ha a pocs metres de la plaça. Un punt positiu pels que la van cedir (suposo que el propi ajuntament), el lloc era perfecte i tothom, uns drets i uns altres asseguts vàrem poder seguir perfectament la xerrada.

En Arcadi és un gran orador, i ens mostra tota la seva destresa amb canvis de ritme, i sobretot combina a la  perfecció les mil i una dades interessants que sap amb experiències personals, acudits amb autocrítica, i el seu seny a l’hora de plantejar-nos les qüestions amb una explosiva rauxa contra els responsables de les mil injustícies que patim a diari.

No cal dir que el públic permanentment segueix extasiat el seu discurs, no n’hi ha per menys. No cal compartir tot el seu discurs (jo mateix opino de diferent manera en moltes qüestions), però davant de tanta coherència tan sols podem escoltar, aprendre i recapacitar més endavant.

Potser la part que menys m’ha agradat és el format, això de la “xerrada” queda molt interessant, però a l’hora de la veritat hi ha massa gent al públic que més que preguntes fa monòlegs eterns,  divagant en excés i fent baixar el ritme, per no dir matant-lo. Ho sigui que per moments quèiem sota la tristament coneguda síndrome de “Banda Ampla”.

A la sortida de la xerrada tothom es mostrava satisfet, però a la vegada amb aquella coneguda sensació de:  “si, tot està fet una merda, els polítics, banquers, multinacionals i militars en general son uns delinqüents, però com podem canviar això?”. Que podem respondre a això?, doncs jo ho tinc ben clar: si a Olesa hi ha 23.000 habitants a aquell auditori potser n’érem un 1% d’aquella xifra, això deixa ben clar que la immensa majoria de la població prefereix Tele5 o el futbol (per esmentar un parell d’obsessions de l’Arcadi) que saber alguna coseta sobre que i perquè som on som.

No ens podem enganyar, hi ha una minoria de persones inquietes i inquisitives, la bona notícia és que aquesta minoria poc a poc va creixent i que avui Grècia parla de referèndum, hi ha esperança, alguna cosa es mou. Per qui encara no hagi mai vist a l’Arcadi, us deixo un parell de vídeos: