Els dolents de Megaupload

Al final no me’n he sabut estar, he de parlar de Megaupload. Per començar he de confessar que tot i no haver pagat mai per aquest servei, l’he fet servir força, m’he baixat algunes series en versió original i molts documentals impossibles de trobar d’altra manera, i que per cert habien estat subtitulats per voluntaris desinteressats. Com podeu veure el meu anglès no dóna per gaire…

El cas Megaupload, des de el meu punt de vista, és en certa manera comparable a moltes altres coses que hem viscut darrerament. El seu propietari és senzillament un altre cas de milionari excèntric, un més que s’ha fet d’or aplicant les normes habituals de “màxim benefici mínima despesa”, ho sigui que en el fons és un empresari capitalista més.

El que ens pot quedar ben clar és que si això perjudica d’alguna manera a altres empreses, sectors estratègics o a alguns estats importants, al final es paga i ben car. En aquests casos la justícia és especialment ràpida i exemplar. Si el que passa és totalment immoral i censurable però tan sols perjudica al poble, doncs res de res, el màxim benefici els hi sortirà totalment gratis.

En voleu exemples?, Apple, la sensacional i innovadora empresa que sempre és esmentada com a gran exemple per als futurs emprenedors, fa un crim social molt més censurable que Megaupload, tot i que el seu objectiu és el mateix, el màxim sagrat benefici sense manies. Apple sense cap tipus de problema ha deslocalitzat la construcció i montatge dels seus equips a la Xina, allà evidentment les despeses laborals son mínimes, però com afecta això a la societat dels Estats Units?, és moralment justificable?. O com afecten a Espanya i els seus treballadors i aturats, els tallers brasilers (per posar un exemple) amb ma d’obra esclavitzada que fabrica roba per Zara?.

No crec que aquests plantejaments siguin massa demagògics, de fet puc defensar la lliure circulació de la cultura, ho sigui el fet de compartir-la amb tothom sense problemes, i a la vegada acceptar que potser és delicte lucrar-se amb el treball dels altres. Però com es menja això a la nostra societat capitalista on infinitat de persones i empreses es lucren a diari a costa nostra?. Com podem permetre que molts es facin rics a costa dels més desvalguts.

No sé que us sembla a vosaltres, però a mi em sembla que aquest cas és com molts altres, senzillament es tracta d’un escarment, un avís per a futurs desafiadors del sistema. I deixeu-me augurar que els propers atacats seran el software lliure i tot el que això implica.

“Mango”, una marca o una declaració d’intencions?

Alguns diaris parlen avui del nomenament de tres nous vicepresidents del Banc de Sabadell, es tracta d’en Javier Echenique, president del Banco Guipuzcoano (entitat que ara ha passat a mans del Banc de Sabadell), José Manuel Lara Bosch, aquest potser us sona, és el president del Grupo Planeta i de Antena 3, i per acabar Isak Andic Ermay, potser no tant conegut però segur que us sona una mica la empresa que presideix: “Mango”, també és president del “Instituto de la Empresa Familiar”.

Em centraré en Isak Andic, el misteriós president de “Mango”, va néixer a Istanbul fa 55 anys, és d’origen jueu sefardita i molt recelós de la seva vida privada. No és d’estranyar que fins fa 3 anys no es deixés fotografiar i la seva cara era una incògnita. Posseeix més de 2.000 milions d’euros, deu societats d’inversió valorades en 240 milions més, i es calcula que disposa de la segona fortuna més gran d’Espanya. Ah!, i se’m oblidava, el 5% del Banc de Sabadell és directament seu.

La seva família es va afincar a Catalunya quan ell tenia 16 anys, i als 17 “diu la llegenda”, que al tornar d’unes vacances va començar al negoci de la moda al vendre un parell de camíses a uns amics pel doble del que li havien costat, 900 pessetes.

La veritat és que el negoci seriós va començar l’any 1980, quan Isak i el seu germà Nahman tenien un magatzem on es dedicaven a fer de majoristes de roba, bàsicament abrics brodats a l’Afganistan que venien per les seves primeres botigues a Barcelona. El 1984 ja va obrir la seva primera botiga al Passeig de Gràcia. Ho sigui que van ser pioners de la globalització tèxtil i la invasió de roba barata del tercer món (roba barata en origen, però no tant pel comprador final), van ser pioners en això tal i com ho han estat en el disseny local i la fabricació externalitzada a països del tercer món.

En Isak a fet el que tenia que fer per ser un empresari d’èxit, el seu balanç és espectacular, a part dels seus ingressos avui té unes 1000 botigues en més de 80 països, el centre de disseny tèxtil més gran d’Europa amb 14.000 metres quadrats i unes vendes que superen els 1200 milions d’euros anuals.

El nostre sistema està fet per a premiar a grans triomfadors com l’Isak, i fer-los servir d’exemple per a nous emprenedors, però algú s’ha parat realment a mirar aquests imperis de manera crítica?, quants “Isaks” podem tenir?, és bona per a nosaltres la deslocalització que sistemàticament practiquen?, no son empreses com aquesta les que han fet tant de mal al tèxtil a Catalunya?, no és immoral fer treballar a empleats de països pobres a preus i condicions de misèria?, quantes petites botigues acaben tancant per la competència i pressió d’aquests monstres?.

Si tenim en compte aquestes característiques que comparteixen totes les grans empreses trans-nacionals, son realment tant bones com ens diuen?, potser generen més inconvenients que avantatges a la nostra societat.

En Isak sempre ha declarat que la passió, la disciplina i la il·lusió son la base de la seva manera de ser, no ho dubto, el seu èxit té molt de mèrit, però la veritat és que crec que aquests triomfadors son un veritable perill per a la nostra societat, creen un model a seguir altament antisocial i totalment insostenible, s’aprofiten del que sigui per enriquir-se i no contribueixen a fer d’aquest món un lloc millor.

No tinc res personal contra l’Isak Antic, ni contra la seva empresa “Mango”, però si contra aquest model de negoci que practiquen tant ells com Inditex, Ikea, Apple, Nike… i la majoria de multinacionals que basen el seu èxit en la circulació lliure del diner i l’aprofitament de la mà d’obra barata i sense drets. Hi ha coses que haurien de ser delicte o com a mínim pagar grans impostos per la seva manca de consciència social.