Ortopanto…?, Ortopantomografia?

Darrerament tant en Tomàs com la Montse ens han fet passar una bona estona amb els seus contes. De moment jo no estic en situació d’entrar en competència “bloguera” amb ells.

Per tant el que avui us explico no és un conte, tampoc és una d’aquelles llegendes urbanes que circulen per la xarxa, doncs res d’això, senzillament es tracta d’un fet que m’ha passat a mi mateix.

Fa uns quinze dies vaig sentir un fort dolor a la zona esquerra interior de la boca, allà on es troben el queixal del seny i la geniva. Tenia aquella zona inflamada i dolorida, per tant vaig anar a buscar una clínica dental per Barcelona, i vaig demanar hora a la que em feia esperar menys. Jo en 40 anys no havia anat mai al dentista, i era un d’aquells que diuen allò de “ja hi aniré quan em faci mal…”.

Va arribar el “dia D” (de dentista…) i me’n vaig a buscar el metro, línia blava i cap a la parada “Camp de l’Arpa”. Jo no havia estat mai per aquella zona de Barcelona, però tot sigui per la salut “buco-dental”. Entro a la clínica, em fan omplir un extens qüestionari i cap a la sala d’espera. La sala d’espera és molt bonica, amb teles planes que posen el “canal 33” i mentre espero amb un cert neguit, penso allò que acostumo a pensar de les clíniques dentals: “mira que en mouen de ‘quartos’ aquesta gent!”. I uns minutets més tard sento el meu nom, així doncs som-hi, a veure que passa. I el que passa és que abans de dir-me res ja estic estirat a aquella curiosa cadira amb la boca oberta i un parell d’eines odontològiques furgant per allà. Un parell de minuts després el dentista treu els seus estris i es comença a comunicar amb mi, i em diu alguna cosa així com: “Tenim una averia informàtica i no podem fer-te una ortopantomografia, però de moment t’he trobat dues càries, segur que amb la ‘ortopanto’ en veurem alguna més d’amagada, i també hem de tractar amb antibiòtics la teva inflamació a la geniva per veure que hi ha allà”. Ens acomiadem i me’n vaig cap a la recepció una mica estabornit per les notícies.

A la recepció em donen un pressupost (més de 110€) per les dues càries i em diuen que “quan quedem per fer el tractament”?, jo demano una recepta pels antibiòtics -tot pensant amb la gran eficàcia a l’hora de fer un pressupost i les poques ganes de receptar els antibiòtics- van cap el despatx del “meu dentista” i aquest em fa per fi la recepta. Me’n vaig sense concertar cita i amb un “no patiu, ja trucaré per demanar hora que tinc que mirar quan em va be…” mentre penso que no m’ha agradat gens la experiència i que per fer la feina aniré a un altre clínica.

Mentre segueixo estrictament el tractament, que per cert sembla que funciona prou be, la infamació va baixant, fantàstic. Tres dies més tard em trobo a una amiga que resulta que fa ben poc que és directora d’una clínica dental, eureka!!, ja tinc a qui comentar-li les meves experiències. Després de les explicacions em dóna hora a la seva clínica com a “endollat de primera” amb dret a primera visita i ortopantomografia, i tot gratis, visca la societat del intercanvi!, jo li soluciono els sus problemes amb el portatil i ella em facilita la entrada a la clínica, genial.

Doncs res, un parell de dies més tard em planto a la nova clínica dental i a omplir de nou el qüestionari, cap a fer-me la “ortopanto” i a seure a la cadira estranya dels odontòlegs. Aquesta vegada hi ha diàleg amb la doctora i també amb la infermera, tot molt correcte ens presentem i passem cap al lògic “quin problema tens a la boca?, on et fa mal?” i tot això. Em miren amb atenció les dents amb aquells curiosos estris, em fan preguntes, m’apreten una mica en determinats llocs per saber si hi ha dolor i més tart es miren i comenten la “ortopanto”, tot seguit em donen el seu diagnòstic: “Tens una dentadura en molt bon estat, es nota que menges molt be i tens una bona higiene dental. No hi ha cap tipus de problema i la inflamació gairebé no es nota”.

Aleshores responc la veritat que ve a ser alguna cosa així com: “La veritat és que no menjo gaire be i no em rento les dents casi mai, és més avui he tingut molta feina i no he pogut rentar-me-les abans de venir aquí”.

Resulta que depèn de quin tipus de saliva tinguis, la boca no pateix tant i t’estalvies un munt de problemes. Tal i com em van dir “el món no és just i hi ha gent que es cuida molt la boca i no hi ha manera”, que hi farem, aquesta vegada m’ha tocat la banda dels privilegiats.

Així doncs, com és evident jo pregunto si tinc alguna càries i resulta que no, que no en tinc cap que “la ortopantomografia” no enganya!. I com et quedes al sentir això?, que fas?, quantes vegades ens han enganyat miserablement?.

Tot això ens pot servir per plantejar-nos on ens ha portat la mercantilització de la salut, de la educació, de tot. Tot és mercat i aquí tot s’hi val.