..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘bancs

Coeficients de caixa i altres herbes…

with 5 comments

Avui toca classe d’economia explicada per un que no és economista, ho sigui que amb molt de gust m’exposo públicament. Així que sense por, som-hi!

Tots hem sentit a parlar de termes com la reserva fraccionaria o el coeficient de caixa, però és possible que no sabem exactament de que es tracta. Possiblement no sabem de que es tracta perquè sempre hi ha hagut molt d’interès en mantenir-nos al marge d’aquests conceptes, tal i com sovint es diu de moltes altres coses, potser és millor no saber-ne res.

El sistema de reserva fraccionaria es basa en el dret que tenen els bancs de fer servir els diners que dipositem en ells. El banc tan sols està obligat a mantenir en líquid el percentatge establert com a coeficient de caixa.

Per tant, el coeficient de caixa, és el percentatge de diners que cal que els bancs conservin en líquid cada vegada que els hi fem un ingrés. Els bancs viuen de “fer treballar” (sovint no és més que pura especulació) els nostres diners exceptuant la part corresponent al coeficient de caixa, aquesta part teòricament és sagrada. Evidentment quan més alt sigui aquest valor menys risc hi ha de fallida bancària i d’arribar al temut “corralito”.

La xifra de coeficient de caixa varia molt a diverses parts del món, cada estat o grup d’estats fixa el percentatge que creu adequat per al correcte funcionament dels seus bancs. Per fer-nos una idea de la situació mundial, mentre a Europa el coeficient de caixa es situa a un màxim del 2% dels diners ingressats, als Estats Units des de l’any 2006 s’exigeix un 10%, i a Venezuela un 17%.

Cal destacar que tot i que semblin unes xifres més o menys importants, en els casos dels dipòsits a 2 anys o més tant a Europa com als Estats Units el coeficient de caixa és del 0%, ho sigui que tot pot ser destinat al préstec o a la inversió en tota mena de productes financers.

A la pràctica, amb aquest sistema els bancs es converteixen en uns creadors i multiplicadors del diner, ja que disposen del nostre capital i cada vegada que donen crèdit (ja sigui a particulars, empreses o al propi estat) creen el diner de la promesa de la devolució d’aquest préstec amb interessos.

Alguns economistes no han dubtat a afirmar que la reserva fraccionaria és un frau pur i dur als que dipositen els seus diners als bancs. Mitjançant aquest sistema s’ha pogut baixar artificialment el tipus d’interès, al tenir els bancs el dret de crear diners del no res equiparen la reserva fraccionaria a la falsificació y multiplicació de la moneda.

Actualment el diner i els seus substituts (obligacions, bons, deute públic…) ja no tenen bens tangibles que els recolzin, per tant ara aquest diner i altres artificis contables tan sols representen deute. Ho sigui que avui el diner tan sols representa la capacitat dels endeutats de tornar els seus préstecs amb interessos.

Anuncis

Written by MadeByMiki

10 Juliol 2012 at 3:17 pm

Els prudents, les veritables víctimes ocultes de la crisi.

with 23 comments

Hi ha poques coses que em semblin més desesperants que la situació d’una bona part de la nostra ciutadania, no estic parlant tal i com s’acostuma a fer habitualment dels desnonats, arruïnats i endeutats de per vida. Aquests tot i la seva desgràcia tenen el seu lloc als medis de comunicació, la seva situació és coneguda i en certa manera utilitzada per totes bandes, se’ls posa com a exemple de la crisi i com a justificant de l’endeutament de totes les nostres institucions.

És ben senzill fer sentir a tothom partícip d’aquella bogeria de l’endeutament, un endeutament que ara no es pot pagar sense uns sacrificis descomunals. Però és molt cansat el sentir mil i una vegades allò de “el govern s’ha endeutat per sobre de les seves possibilitats tal i com ho han fet les famílies”, o “tots hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”. Intencionadament s’oblida que una part més que significativa dels ciutadans ni s’han endeutat per sobre de les seves possibilitats, ni s’han comprat grans cotxes i cases, ni han anat de vacances demanant diners a crèdit per a pagar-les.

Les coses per molt que insisteixin no han anat així, molta gent ha viscut perfectament d’acord amb els seus ingressos, no s’han sobre-endeutat i ara veuen amb desesperació com els hi cau al damunt tota la merda que ells no han ajudat a crear. Ara les retallades i els problemes son per tots, aquests prudents ciutadans no han especulat, no han demanat més del que podien tornar, no han gaudit de luxes innecessaris, però avui viuen amb el malestar de veure com els responsables de la situació actual, els ineptes que van deixar que això passes i els bancs que van estafar de manera premeditada i criminal a milions de ciutadans envejosos i cobdiciosos no tal sols no paguen pel que han fet, sinó que son rescatats amb els diners dels més prudents i sacrificats.

La sobre-taxació dels habitatges, la corrupció generalitzada, les hipoteques al 120%, els swaps, la especulació, la des-regulació, tot això els ha sortit gratis. I a sobre ens hem de callar quan sentim que “tots” hem especulat, ens hem endeutat massa i vivíem per sobre de les nostres possibilitats.

Molts ciutadans anònims i sense gaires coneixements d’economia han gestionat molt millor les seves economies que totes les seves institucions presumptuoses i carregades d’experts que tan sols han demostrat la seva trista ineficàcia. Això si, aquests personatges son els que ens administren la recepta per sortir de la crisi, la cosa te conya.

I desprès d’aquest discurs no me’n puc estar de recomanar-vos un documental, es tracta de “Inside Job”. Aquest indispensable documental ens explica com aquesta crisi que avui patim hauria estat perfectament evitable, però des de els anys 80 se la anat fent créixer de manera premeditada amb una des-regulació que ha resultat criminal pels pobres ciutadans. Aquesta enorme crisi on ningú dimiteix per la seva incompetència, on ningú és empresonat tot i el frau creat. I així anem avui, veient cada dia com el pes de la crisi cau sobre els ciutadans mentre empreses com S&P l’any passat va tenir un increment dels beneficis de un 38%.


Written by MadeByMiki

30 Març 2011 at 8:26 am

Tres segles donant beneficis a la societat.

with 12 comments

Una guardiola d'un altra època.

Una guardiola d'un altra època.

A principis del segle XVIII com a resposta a una necessitat de finançament local van néixer els “montes de piedad” (aquests nascuts el segle XV a Itàlia) i “caixes d’estalvis” a Espanya. En principi van servir per a donar microcrèdits a agricultors, ramaders i petits artesans que no podien accedir a cap tipus de finançament.

Aquestes petites entitats locals van ser reconegudes, promogudes i regulades un segle després per ordre ministerial. La seva missió era fomentar l’estalvi de les classes populars i combatre la usura. Així va quedar regulat que aquestes entitats series essencialment societats sense ànim de lucre i els seus beneficis revertirien totalment en la societat. Tenien que dedicar els seus beneficis a allò que aviat haurem oblidat, “l’obra social”, ho sigui a fer hospitals, biblioteques, escoles, obres per a la millora dels pobles i beneficència social en general.

Com a entitats de petit abast territorial, tant els que dipositaven els diners com els que en feien servei eren persones molt properes. La xarxa d’oficines va arribar a cada poble i el “senyor caixer” era una persona de fiar, respectada i escoltada per tothom, una part important de l’entramat social del poble.

Durant segles van créixer fins a convertir-se en dipositaris de més de la meitat de diners del sistema bancari espanyol. És evident que això va convertir als bancs en centres de poder, i per tant amb la “democràcia” els seu control va ser un clar objectiu dels partits polítics, evidentment pel benefici propi. Totes les autonomies espanyoles van regular la activitat de les caixes i van fer lleis per col·locar als consells d’administració a tota mena de polítics i amics, hi havia un altre lloc de poder a controlar i on endollar un munt de gent, fantàstic!. Així trobarem personatges com el diputat socialista Juan Pedro Hernández Moltó, al qui es va col·locar com a president de la famosa “Caja Castilla-La Mancha”. Si, aquella caixa que en 10 anys va crear aquell foradet de 9.000 milions d’euros que hem tapat entre tots de manera tan alegre, total de moment tan sols son uns 200€ per cap…

Aquest és el cas més escandalós que avui coneixem, però tan sols cal fer una ullada a l’estat de les caixes per fer-nos una idea de la gestió exemplar que han tingut. Tampoc cal ser molt viu per adonar-se’n de a qui servien en realitat aquests senyors com en Narcís Serra aquell ex-alcalde de Barcelona, ex-ministre de defensa, ex-vicepresident del govern espanyol, ex-director de Caixa de Catalunya… potser ha estat una casualitat que tots aquests problemes ens han vingut quan s’ha col·locat a polítics a fer de directors de les caixes? O potser una causalitat?.

Que estrany sona llegir avui que  La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears (coneguda popularment com a Caixa de Pensions i més endavant com “La Caixa”) va ser fundada l’any 1904 per l’advocat Francesc Moragas i Barret amb fins benèfics.

Diners CES, el diner de domini públic.

with 6 comments

Sovint la meva motivació a l’hora de fer un post és purament egoista, avui em trobo de nou amb aquesta situació. Hi ha coses que tenim tan integrades i assimilades que costa molt de mirar-les de manera imparcial o diferent, els diners sense cap mena de dubte formen part d’aquests temes que no ens acostumem a plantejar, o potser és que no interessa massa que ho fem. Espero que aquest post ens serveixi per ampliar el nostre punt de visió.

L’acrònim CES en català significa “Sistema d’Intercanvi Comunitari”, el seu objectiu principal és facilitar el comerç sense la necessitat de fer servir els diners convencionals. És una evolució lògica dels “bancs de temps”.

Les seves funcions bàsiques son les de fer de sistema bancari i de diners a través d’internet i fa de mercat on la gent ven i requerix bens i serveis.

Els diners CES, és un nou sistema monetari. Tan sols cal registrar-se sense cap tipus de despesa, de fet es tracta de fer un registre a un llibre comptable, d’aquesta manera el saldo també és de domini públic.

L’objectiu d’aquest tipus de moneda no és evadir impostos, es tracta de ajudar a crear una societat més justa i evitar que el diner sigui un be privat.

Es tracta d’allò que anomenem “diner gratis”, o sigui lliure d’interessos, a més torna el poder del control del diner a la gent. Tothom comença de zero, per tant equilibra el “camp de joc” i els coneixements i habilitats son els veritables generadors de riquesa.

Desapareixen els cobraments d’interessos, l’especulació monetària, la riquesa es quedarà allà on es genera.

Existeixen casos d’intercanvis del CES per tot el món i això fa que aquest tipus de moneda sigui tan versàtil com qualsevol altra.

Si en voleu saber més tan sols cal que feu un tomb per internet, allà torbareu tota la informació que necessiteu sobre aquest sistema monetari tant interessant i orientat al ciutadà.

http://www.ces.org.za/index_es.asp

Per aprofundir en el sistema monetari actual des de un punt de vista històric, i teniu força paciència (és llarg, unes 2 hores…) podeu veure un gran documental anomenat “The secret of Oz”.

Aquí teniu el documental subtitulat al castellà:

Written by MadeByMiki

4 gener 2011 at 10:20 pm

Els bancs, les vagues i Eric

with 14 comments

Per totes bandes torna a sentir-se el remor d’una vaga (o més aviat seria boicot?) bancària. Ja fa més o menys un parell d’anys, des de la plataforma creada per en Enric Duran, “Podem” es cridava a la gent a treure els diners dels bancs com a mesura pacífica de protesta i conscienciació. Força gent va secundar aquella acció, però evidentment la minoria que ho va fer ni tenia gaire diners ni eren suficients per suposar un problema a la banca. El que si que es va aconseguir amb aquesta acció és que molta gent es comencés a adonar de coses que no sabia del seu banc i del sistema bancari, que no és poc.

Ahir vaig llegir que Eric Cantona, ex-futbolista mític del Manchester United i actor de tant en tant en pel·lícules (força bones i ben interpretades, per cert), va fer unes contundents declaracions al diari de Nantes “Presse Océan”. Al ser preguntat per les manifestacions a França contra les retallades socials i la situació precària de molta gent ell va respondre coses molt interessants:

No agafarem les armes per matar a gent i començar una revolució. La revolució és molt fàcil de fer actualment. Que és el sistema?, el sistema està construït pel poder dels bancs, per tant cal que sigui destruït a traves dels bancs.”

Això significa que si tres milions de persones surten al carrer, i van al banc a retirar els seus fons la banca es col·lapsa. Això és la revolució real.”

Hem d’anar cal el banc, això no és gens complicat, no cal fer quilòmetres, senzillament cal que molta gent vagi al banc de la seva ciutat, retiri els diners i el sistema es col·lapsarà. Sense armes, ni sang, ni res que se li sembli.”

Fer això no és de cap manera complicat, ja veureu com aleshores ens escolten…”

Aquestes frases han posat en marxa un moviment a Facebook anomenat “Stop Banque”, ja s’ha fet una llista de voluntaris que aniran el proper 7 de desembre a treure tots els seus diners dels bancs. De moment no son precisament tres milions de persones (ni ho seran), però hi ha 14.000 voluntaris per seguir aquest acte de rebel·lió pacifica.

El que tinc ben clar, és que aquest tipus de protestes creatives i pacífiques, tenen molta més capacitat de ser efectives que les antiquades manifestacions i vagues. Potser és demanar massa, però els nostres sindicats podrien prendre nota i repensar els seus primitius mètodes de protesta?, ara que més val que vigilin, potser això els hi costaria deixar de rebre els seus suborns de l’estat, o eren subvencions?


Written by MadeByMiki

24 Novembre 2010 at 10:24 am

Bank Of North Dakota

with 9 comments

La banca privada en acció.

La banca privada en acció.

El premi Nobel d’economia Joseph Stiglitz, a fet recentment unes afirmacions que realment ataquen als nostres governants, potser per això se’l silencia tant. Cada vegada que Stiglitz fa alguna declaració, tremolen les bases de la desinformació i el pensament únic on estem instal·lats.

A un dels darrers articles que ha publicat, en aquest cas a la revista “The Nation”, explica la gran mentida de la intervenció bancària als EEUU (podem extrapolar-ho clarament al nostre cas). Segons ens explica, l’ajut a la banca no ha estat una mesura per facilitar el crèdit, senzillament es tractava d’una intervenció pública amb l’objectiu de salvar els banquers i els seus accionistes amb els nostres diners.

El que s’hauria d’haver fet amb els 700.000 milions de dòlars que van ser destinats a salvar la banca privada, és crear una xarxa de bancs públics de l’estil del “Bank of North Dakota”*. Amb aquests 700.000 milions de dòlars invertits podriena donar crèdit per valor d’entre 7.000 i 21.000 bilions de dòlars (7.000 si s’és conservador amb el criteri de seguretat de 1 a 10, 21.000 seria el que es “crearia” amb la pràctica habitual de la banca de 1 a 30). Aquesta quantitat de crèdit no tan sols cobriria les demandes dels EEUU, aniria molt més enllà de la demanda actual de líquid.

Stiglitz ja va suggerir aquesta mateixa idea al govern espanyol, però no va rebre cap resposta. Sembla que el poder de la gran banca espanyola va molt més enllà de l’interès comú. Per tant qualsevol idea de nacionalitzar la banca o de crear una banca pública serà silenciada vergonyosament. I es passaran mesos i anys dient que cal canviar estructures, sistemes, maneres de fer i el que calgui, però a l’hora de la veritat no es fa res per modificar el que ens ha portat on som ara.

*El banc estatal de North Dakota, va ser fundat fa més de 90 anys, el seu capital es basa en els impostos i taxes estatals. Aquest banc te prohibit totalment invertir en activitats especulatives, inverteix els seus beneficis en el seu estat, no ha patit la crisi financera americana i és un dels més solvents de tots els EEUU. L’estat de North Dakota no ha patit l’escassetat de crèdit que han patit la resta de nord-americans.

Links interessants:

http://minosabe.discoversweb.com.ar/index.php/socioeconomia/183-stiglitz-dice-que-el-modelo-financiero-se-aleja-del-un-cambio-necesario.html

http://www.vnavarro.org/?p=4148

Written by MadeByMiki

28 Abril 2010 at 8:03 am

Ens em endeutat massa poc.

with 8 comments

El sr. Neuhaus.

El sr. Neuhaus.

La ciència ficció sempre m’ha agradat, tant en llibres, pel·lícules o en còmics. Dintre d’aquest gènere i trobem tot tipus d’històries, unes més creïbles i unes altres no tant. Ara fa temps que no llegeixo res d’aquest gènere, sembla que no em cal, ja que com diu el tòpic “la realitat sempre supera a la ficció”, i això és el que m’ha tornat a passar.

Resulta que aquest dilluns ha arribat a les meves mans el diari “El Economista”, i això és el que m’ha fet recordar aquells gloriosos temps d’evasió, quan llegia a Asimov, Bradbury o Huxley. Qui ha aconseguit aquesta regressió?, doncs es tracta d’Alfredo Neuhaus [Alfred Casanova en català?], director general de MasterCard per a Espanya i Portugal.

Doncs si, a aquest diari hi ha una enorme entrevista a aquest directiu, i sincerament el que hi diu és espectacular:

“Se nota una recuperación general,está habiendo más confianza en el sistema… la gente empieza a consumir un poco más”

“creo que el parque de tarjetas va a consumir más este año”

“En un país con la media de ingresos que tiene España estaría más justificado dar más holgura a los clientes. En España no había un exceso de crédito en el mercado, todo lo contrario”

“Las tarjetas no tienen la culpa de la crisis, la crisis es una coyuntura económica de un país…”

“Creemos en la libre competencia y en que los bancos puedan fijar sus tasas”

El Economista,15-3-2010, pàgina 15.

Pel que podeu llegir es tracta d’una ciència ficció molt extrema, que va molt més enllà de la realitat, de fet crea una realitat paral·lela a una de les dimensions que hi han, però que no veiem (rotllo física quàntica…).

Totes aquestes boniques afirmacions van molt en la línia de la gran campanya

Para todo lo demás: MasterCock.

Para todo lo demás: MasterCock.

mediàtica “estosololoarreglamosentretodos.org”, fins i tot sembla que tinguin els mateixos objectius.

Sincerament, jo no noto una recuperació general, em sembla estrany parlar

de “parcs de targetes” que consumiran més, miserable dir que no hi havia excés de crèdit a Espanya i un delicte parlar de “coyunturas económicas de un país” per no buscar responsables.

I respecte a la frase final, ja us la traduiré al meu llenguatge:
“Creiem en la lliure competència, perquè això ens permetrà créixer sense cap control, fer-nos els amos de tot, tenir uns beneficis astronòmics cada any, estafar-vos a diari, no tenir cap responsabilitat social i manar sobre els polítics que voteu. També ens agradaria molt que vosaltres considereu això com una cosa fantàstica i el punt més elevat de llibertat al que l’home pot arribar.

Written by MadeByMiki

19 Març 2010 at 10:05 am