Coeficients de caixa i altres herbes…

Avui toca classe d’economia explicada per un que no és economista, ho sigui que amb molt de gust m’exposo públicament. Així que sense por, som-hi!

Tots hem sentit a parlar de termes com la reserva fraccionaria o el coeficient de caixa, però és possible que no sabem exactament de que es tracta. Possiblement no sabem de que es tracta perquè sempre hi ha hagut molt d’interès en mantenir-nos al marge d’aquests conceptes, tal i com sovint es diu de moltes altres coses, potser és millor no saber-ne res.

El sistema de reserva fraccionaria es basa en el dret que tenen els bancs de fer servir els diners que dipositem en ells. El banc tan sols està obligat a mantenir en líquid el percentatge establert com a coeficient de caixa.

Per tant, el coeficient de caixa, és el percentatge de diners que cal que els bancs conservin en líquid cada vegada que els hi fem un ingrés. Els bancs viuen de “fer treballar” (sovint no és més que pura especulació) els nostres diners exceptuant la part corresponent al coeficient de caixa, aquesta part teòricament és sagrada. Evidentment quan més alt sigui aquest valor menys risc hi ha de fallida bancària i d’arribar al temut “corralito”.

La xifra de coeficient de caixa varia molt a diverses parts del món, cada estat o grup d’estats fixa el percentatge que creu adequat per al correcte funcionament dels seus bancs. Per fer-nos una idea de la situació mundial, mentre a Europa el coeficient de caixa es situa a un màxim del 2% dels diners ingressats, als Estats Units des de l’any 2006 s’exigeix un 10%, i a Venezuela un 17%.

Cal destacar que tot i que semblin unes xifres més o menys importants, en els casos dels dipòsits a 2 anys o més tant a Europa com als Estats Units el coeficient de caixa és del 0%, ho sigui que tot pot ser destinat al préstec o a la inversió en tota mena de productes financers.

A la pràctica, amb aquest sistema els bancs es converteixen en uns creadors i multiplicadors del diner, ja que disposen del nostre capital i cada vegada que donen crèdit (ja sigui a particulars, empreses o al propi estat) creen el diner de la promesa de la devolució d’aquest préstec amb interessos.

Alguns economistes no han dubtat a afirmar que la reserva fraccionaria és un frau pur i dur als que dipositen els seus diners als bancs. Mitjançant aquest sistema s’ha pogut baixar artificialment el tipus d’interès, al tenir els bancs el dret de crear diners del no res equiparen la reserva fraccionaria a la falsificació y multiplicació de la moneda.

Actualment el diner i els seus substituts (obligacions, bons, deute públic…) ja no tenen bens tangibles que els recolzin, per tant ara aquest diner i altres artificis contables tan sols representen deute. Ho sigui que avui el diner tan sols representa la capacitat dels endeutats de tornar els seus préstecs amb interessos.

Els prudents, les veritables víctimes ocultes de la crisi.

Hi ha poques coses que em semblin més desesperants que la situació d’una bona part de la nostra ciutadania, no estic parlant tal i com s’acostuma a fer habitualment dels desnonats, arruïnats i endeutats de per vida. Aquests tot i la seva desgràcia tenen el seu lloc als medis de comunicació, la seva situació és coneguda i en certa manera utilitzada per totes bandes, se’ls posa com a exemple de la crisi i com a justificant de l’endeutament de totes les nostres institucions.

És ben senzill fer sentir a tothom partícip d’aquella bogeria de l’endeutament, un endeutament que ara no es pot pagar sense uns sacrificis descomunals. Però és molt cansat el sentir mil i una vegades allò de “el govern s’ha endeutat per sobre de les seves possibilitats tal i com ho han fet les famílies”, o “tots hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”. Intencionadament s’oblida que una part més que significativa dels ciutadans ni s’han endeutat per sobre de les seves possibilitats, ni s’han comprat grans cotxes i cases, ni han anat de vacances demanant diners a crèdit per a pagar-les.

Les coses per molt que insisteixin no han anat així, molta gent ha viscut perfectament d’acord amb els seus ingressos, no s’han sobre-endeutat i ara veuen amb desesperació com els hi cau al damunt tota la merda que ells no han ajudat a crear. Ara les retallades i els problemes son per tots, aquests prudents ciutadans no han especulat, no han demanat més del que podien tornar, no han gaudit de luxes innecessaris, però avui viuen amb el malestar de veure com els responsables de la situació actual, els ineptes que van deixar que això passes i els bancs que van estafar de manera premeditada i criminal a milions de ciutadans envejosos i cobdiciosos no tal sols no paguen pel que han fet, sinó que son rescatats amb els diners dels més prudents i sacrificats.

La sobre-taxació dels habitatges, la corrupció generalitzada, les hipoteques al 120%, els swaps, la especulació, la des-regulació, tot això els ha sortit gratis. I a sobre ens hem de callar quan sentim que “tots” hem especulat, ens hem endeutat massa i vivíem per sobre de les nostres possibilitats.

Molts ciutadans anònims i sense gaires coneixements d’economia han gestionat molt millor les seves economies que totes les seves institucions presumptuoses i carregades d’experts que tan sols han demostrat la seva trista ineficàcia. Això si, aquests personatges son els que ens administren la recepta per sortir de la crisi, la cosa te conya.

I desprès d’aquest discurs no me’n puc estar de recomanar-vos un documental, es tracta de “Inside Job”. Aquest indispensable documental ens explica com aquesta crisi que avui patim hauria estat perfectament evitable, però des de els anys 80 se la anat fent créixer de manera premeditada amb una des-regulació que ha resultat criminal pels pobres ciutadans. Aquesta enorme crisi on ningú dimiteix per la seva incompetència, on ningú és empresonat tot i el frau creat. I així anem avui, veient cada dia com el pes de la crisi cau sobre els ciutadans mentre empreses com S&P l’any passat va tenir un increment dels beneficis de un 38%.

Tres segles donant beneficis a la societat.

Una guardiola d'un altra època.

A principis del segle XVIII com a resposta a una necessitat de finançament local van néixer els “montes de piedad” (aquests nascuts el segle XV a Itàlia) i “caixes d’estalvis” a Espanya. En principi van servir per a donar microcrèdits a agricultors, ramaders i petits artesans que no podien accedir a cap tipus de finançament.

Aquestes petites entitats locals van ser reconegudes, promogudes i regulades un segle després per ordre ministerial. La seva missió era fomentar l’estalvi de les classes populars i combatre la usura. Així va quedar regulat que aquestes entitats series essencialment societats sense ànim de lucre i els seus beneficis revertirien totalment en la societat. Tenien que dedicar els seus beneficis a allò que aviat haurem oblidat, “l’obra social”, ho sigui a fer hospitals, biblioteques, escoles, obres per a la millora dels pobles i beneficència social en general.

Com a entitats de petit abast territorial, tant els que dipositaven els diners com els que en feien servei eren persones molt properes. La xarxa d’oficines va arribar a cada poble i el “senyor caixer” era una persona de fiar, respectada i escoltada per tothom, una part important de l’entramat social del poble.

Durant segles van créixer fins a convertir-se en dipositaris de més de la meitat de diners del sistema bancari espanyol. És evident que això va convertir als bancs en centres de poder, i per tant amb la “democràcia” els seu control va ser un clar objectiu dels partits polítics, evidentment pel benefici propi. Totes les autonomies espanyoles van regular la activitat de les caixes i van fer lleis per col·locar als consells d’administració a tota mena de polítics i amics, hi havia un altre lloc de poder a controlar i on endollar un munt de gent, fantàstic!. Així trobarem personatges com el diputat socialista Juan Pedro Hernández Moltó, al qui es va col·locar com a president de la famosa “Caja Castilla-La Mancha”. Si, aquella caixa que en 10 anys va crear aquell foradet de 9.000 milions d’euros que hem tapat entre tots de manera tan alegre, total de moment tan sols son uns 200€ per cap…

Aquest és el cas més escandalós que avui coneixem, però tan sols cal fer una ullada a l’estat de les caixes per fer-nos una idea de la gestió exemplar que han tingut. Tampoc cal ser molt viu per adonar-se’n de a qui servien en realitat aquests senyors com en Narcís Serra aquell ex-alcalde de Barcelona, ex-ministre de defensa, ex-vicepresident del govern espanyol, ex-director de Caixa de Catalunya… potser ha estat una casualitat que tots aquests problemes ens han vingut quan s’ha col·locat a polítics a fer de directors de les caixes? O potser una causalitat?.

Que estrany sona llegir avui que  La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears (coneguda popularment com a Caixa de Pensions i més endavant com “La Caixa”) va ser fundada l’any 1904 per l’advocat Francesc Moragas i Barret amb fins benèfics.