Luís María, Mariano i companyia…

Els pebrots de’n Luís María Linde tenen unes dimensions enormes, d’una mida similar a la dels que des de el Gobierno de España es posen medalles per la seva sensacional  gestió de la crisi.

En Luís María s’ha endut aquest any un 5,8% més de salari, ara ja passa dels 176.000€ anuals. Però ell és molt empàtic i sap posar-se al lloc nostre, el dels working-poors i els autònoms putejats. Ell sap que el que ens convè és pagar més IVA, abaratir l’acomiadament, pujar els impostos especials i posar nous impostos mediambientals.

Per donar-nos aquesta recepta copiada a la de la proposada pel FMI, no ens cal pagar-li al president del Banco de España la morterada que cobra. Ni tampoc els 203.400€ que cobra el seu número dos. De fet, tenint en compte el paper que ha tingut el Banco de España els darrers anys, podríem aprofitar l’abaratiment de l’acomiadament per prescindir de tots ells.

Pel que fa a la meravellosa política econòmica del PP, aquella que diuen que ens ha tret de la crisi, doncs passa lo mateix. Cal tenir molts de pebrots per presentar una recepta per a sortir de la crisi. No fer absolutament cap ni una de les teves propostes. Passar pel adreçador d’Europa i el FMI. Aplicar per collons la seva política i les seves mesures  i ara voler vendre’ns la moto.

Escanyar-nos amb infinitat pujades d’impostos i serveis, devaluar un 25% el nostre salari, i retallar serveis i prestacions tampoc em sembla massa meritori. És una recepta que ja coneixem i patim, tan sols cal esperar que la gent se’n adoni de l’evidència i poc a poc tingui un esperit més crític amb els que ens diuen que prenen mesures i tan sols es dediquen a fer lo imposat pel FMi. Si, tal i com abans us deia,  per fer exactament allò que ens imposa el FMI ens podriem estalviar tots aquests intermediaris tan cars ineficients i mentiders.

Pensa en positiu, o millor encara: sigues positiu i no pensis.

El PP i Aquarius pensen el mateix.

Ben sovint, al sentir parlar als nostres polítics, al veure anuncis per la tele i cada vegada més al simplement xerrar amb la gent, ens trobem amb una veritable i menyspreable plaga. Una plaga que en pocs anys s’ha escampat per totes bandes sense control, i de manera subtil ha anat empastifant el nostre dia a dia. No li donaré més voltes, em refereixo a la falsa i repugnant psicologia positiva.

Quan veiem els darrers anuncis de Coca Cola o d’aquell producte de la mateixa empresa anomenat Aquarius, en tenim una pornogràfica mostra. Si, és aquella merda de missatge que destaca sempre lo positiu de les persones i prova d’empatitzar amb allò que en podriem dir “bon rotllo”. I qui ens diu que és lo positiu i que no ho és?, doncs ells, evidentment aquí no es tracta de pensar, la qüestió és empassar-te el missatge sense més, no cal pensar ells ja ho faran per tu.

La psicologia positiva és una de les coartades més ben estudiades i que més patim a diari del neoliberalisme polític. Un gran sistema de dominació amagat sota una disfressa de tan sols bones intencions .

La seva idea de felicitat, és una idea purament capitalista, consumista o com us deia abans neoliberal, i es basa en l’individualisme, l’auto-realització i lo que és pitjor, el pur conformisme, la submissió i el menyspreu de l’esperit crític tant individual com col·lectiu.
La seva utilització en favor de la productivitat, implicació i adaptació dels treballadors a les empreses, ens pot donar una idea sobre les seves veritables intencions. Si el dret a queixar-nos està mal vist, si no ens podem emprenyar, angoixar o mostrar la més mínima  tristesa, en certa manera se’ns està castrant emocionalment. Els humans vivim dins un mar de sentiments positius i negatius, aquesta és la nostra realitat, i això és el que ens fa persones, mirar d’eliminar una part d’això o condicionar-ho és a la llarga una crueltat.

La psicologia positiva ara s’exporta i globalitza, aquest sistema de dominació social que des de fa anys impera als Estats Units, ara s’escampa per totes bandes, i tot i que  resulten ser per a gran part del món unes idees contràries a allò que sempre han practicat, no trigaran a fer l’efecte desitjat. La seva capacitat per modelar i adaptar les consciències i la la societat és massa temptadora com per no fer-la servir en benefici de les empreses i el poder.

Xerrades d’amigues.

Sánchez-Camacho

Des de fa uns dies, tothom parla de la conversa entre la senyora Sánchez-Camacho i la senyora Álvarez, la ex de Jordi Pujol fill.

 

Realment és ben lleig el fet xerrar de xerrades privades, i encara més centrar-se en els fragments on tot far una olor (pudoreta potser) més mafiosa.

 

Aquí el que hi ha és mala intenció, per això la senyora Sánchez-Camacho a amenaçat a tothom que tingui la gosadia de publicar fragments d’aquesta xerrada. I compte, que aquesta senyora sembla que té contactes a la policia i fiscals de confiança, no anem a prendre mal…

 

Però el que en realitat em sembla més deplorable de tot això, és el obviar certs fragments de la conversa on les dues senyores ens mostren el seu costat més humà i digne. Sembla que tan sols ens interessin les parts on es mostren més, com ho podria dir… indignes. Com si a qualsevol de nosaltres en una llarga conversa de sobretaula tot el que diguéssim fos digne, us puc assegurar que en el meu cas això no passa.

 

Per a mi, la millor part de la conversa és aquella en la que les dues senyores es mostren més humanes, comprensives, empàtiques i fins hi tot defensores del dret dels treballadors mal pagats. Que això no surt als titulars dels diaris?, que quedi clar el motiu, és perquè son poc comprensius, no ho dubteu. Per la meva banda em quedo amb aquell fragment on tot xerrant sobre la secretària d’en Pujol Ferrusola diuen:

 

Es una chica que necesita el dinero. Necesita el dinero porque esta manteniendo a su madre. Tiene problemas económicos. Y yo le decía: “Jordi, dale más pasta coño, que eres un cutre”.

 

Que potser la frase és una mica fora de context, no us diré que no, és més us recomano que no us quedeu aquí… però que us sembla?. Ningú ha parlat sobre aquesta noble lluita de les dues senyores pel dret dels treballadors, oi?. En una sola frase han fet més que CCOO i UGT en els últims cinc anys, clar que això tampoc costa massa…