..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘corresponsal

Vosaltres entrevisteu a en Jordi Joan Baños, periodista i poeta.

with 4 comments

Ja tornem a ser-hi, MadeByMiki ja té una “nova víctima”, un nou corresponsal de “La Vanguardia” serà entrevistat per vosaltres apreciats comentaristes. En aquesta ocasió estracta de en Jordi Joan Baños (Sabadell 1971), el corresponsal de “La Vanguardia” a Nova Delhi. Anteriorment en Jordi Joan, havia col·laborat i treballat a la secció de Cultura d’aquest diari, des de l’any 2000 fins el 2004, per més endavant anar cap a Lisboa. Des de allà va enviar articles sobre Portugal durant anys. És llicenciat en Ciències de la Informació per la UAB i és posseïdor del màster en guions de la UAB i del diploma d’estudis avançats en Humanitats de la UPF. També va passar pel Goldsmith’s College, i la Universitat de Londres. Ha fet de traductor d’alguns llibres de política i literatura, tant en anglès com en francès. En Jordi Joan és també poeta, i ha escrit els següents llibres: “L’alè d’Ariadna” (62-Empúries, 2001), “La lluerna i l’escala” (Angle, 2007), i “L’apamador d’aeròdroms” (http://lapamador.blogspot.com). Ara viu a Nova Delhi però prefereix Bombay. A part de la seva tasca a la Índia, ha estat enviat especial a altres convulsions properes: l’assassinat de Benazir Bhutto al Pakistan, la caiguda de la monarquia al Nepal, la derrota dels Tigres Tamils a Sri Lanka, el cicló “Nargis” a Birmania, l’estat de excepció a Bangkok o la explosió (demográfica) a Bangladesh.

Com sempre aquesta connexió ha estat possible gràcies a la col·laboració de’n Plàcid Garcia-Planas, que a la tornada del seu periple per la Xina m’ha suggerit aquesta entrevista. Així doncs, aquí teniu a aquest corresponsal-poeta situat a una de les zones on passen més coses del planeta.

Ajudeu-me a entrevistar-lo, segur que en Jordi Joan ens pot aportar molta llum als nostres dubtes sobre la situació a aquella part de la geografia asiàtica.

http://blogs.lavanguardia.com/india/

http://blogs.lavanguardia.com/india/por-que-nos-la-ha-jugado-pakistan/

http://lapamador.blogspot.com/

Anuncis

Fernando Garcia del Rio, corresponsal a Cuba ens respón.

with 6 comments

En Plàcid Garcia-Planas ja m’ha fet arribar les respostes de en Fernando García del Rio a les nostres interessants preguntes, aquesta vegada n’he afegit alguna, ja que no hi havia molta participació.

Les respostes crec que satisfaran a tothom per la seva extensió i sinceritat. Moltes gràcies a tots els que m’heu ajudat i especialment com sempre a en Plàcid. Que ho gaudiu!!

Creus que ETA, el seu entorn i la política espanyola estan preparats, aquesta vegada sí, per fer front a un procés (per llarg que sigui), que possibiliti l’entrega de les armes i una solució final? És possible un a sortida política o serà un final sense acords polítics?

Més que per preparació de les parts, de les que tinc certs dubtes, lo de ETA cau pel seu pes. No s’aguanta. Un movimient terrorista requereix d’un cert recolzament social que, per sort, ETA ha anat perdent i seguirà fent-ho amb el pas del temps. L’entorn de ETA és complexe i confús. Hi ha massa gent que viu d’això des de fa massa anys. Molts altres probablement de’n han adonat de que ja és hora d’anar pensant en entregar les armes i acabar d’una vegada amb la bogeria. Segurament queden uns quants psicòpates disfreçats de gudari. La política és imprescindible al final; el mateix que la tasca policial i d’intel·ligència mentre quedi algun pistoler. No veig probable una solució definitiva (no diguem final, que recuerdi a altres coses), sense que mediï el diàleg amb els que poden dialogar. La culpa és sempre del que assessina o afavoreix a l’assessi, però també cal lamentar l’actitud d’alguns polítics i ex dirigents espanyols que de tant en tant torpedegen les víes cap el diàleg.

Com expliques el interés limitat que desperta el que passa a Cuba pel públic en general?

Em crida la atenció el pressuposat de la pregunta, tot i que hi estic d’acord. Les notícies polítiques de Cuba ja no destaquen. Ho atribueixo a uns quants factors. Fins fa vint anys, l’illa tenía un indubtable interès geopolític a escala mundial pels seus víncles amb la URSS i la seva situació al mapa, circunstàncies que vàren determinar el greu incident de la crisi dels míssils i la fallida invasió a la Playa Girón.

Fins fa poc es mantenía el morbo sobre lo que podría passar rere la que es creia imminent desaparició del darrer destacat líder del segle XX i dels temps de la guerra freda. Però, casi cinco anys des de que va caure malalt i va estar apunt de morir, avui en dia Fidel Castro segueix aquí. Ja sense cap mena de càrrec, però encara amb influència, i protagoniizant esporàdiques aparicions i intervencions que cada vegada interessen menys. Tal vegada algunes coses s’accelerin quan la seva desaparició es materialitzi. Però de moment el procès dels canvis és lent. Raúl Castro és més pragmàtic i racional, amb menys carisma i història, i per tant més “aburrit” pels medis.

Mentres tant, el món canvia a una enorme velocitat. Crisis convulsions proliferen per totes bandes. El planeta te oberts massa fronts com per que el personal s’atabali amb els incierts resultats de les lentes reformes a càrrec de Raúl i la gerontocràcia que encapçala.

Arribarà el dia en que Cuba torni a les portades, però ningú sap quan, en quin sentit ni per quan de temps. Pot ser per un cicló polític o per un huracà dels de veritat, que, per cierto, si fos molt fort i d’afectar a La Habana podría fer caure alguna cosa més que els edificis. Espanya sempre va tenir una relació especial amb Cuba, però no ens hem d’enganyar: per molts que siguin els llaços històrics i familiars, les inversions son molt limitades i gran part de les expectatives s’han anat diluint. Això també pesa. En aquest contexte, tan sols a Florida es manté un elevat interés sobre el petit país del carib per raons obvies. Pel demés, Cuba és una illa d’onze milions d’habitants amb un atractiu mediàtic que cada vegada s’ajusta més a la seva mida.

En el supòsit que Cuba es decidís per transitar cap a un model democràtic, la seva economia està prou forta per suportar aquest canvi o hauria de ser “rescatada” com els ha passat a alguns països europeus?

L’economía cubana boreja la bancarrota, encara que poc a poc les messures impulsades per Raúl Castro estan proporcionant un cert alivi en determinats sectors. És d’esperar que la lenta transició econòmica que ell dirigeix doni més fruits i més visibles a mig plaç. En quant al trànsit cap a una democràcia pluripartidista, senzillament no és al calendari del régim. Aquest i molts altres canvis seran més fàcils i probables quan Washington elimini l’embargament, però pot ser que una part del complexe sistema legislatiu d’aquest embargament no s’aixequi del tot mentre els germans Castro segueixin vius: una errada injustificable, en la meva opinió, lo mateix que la política econòmica i les restriccions de drets aplicades a Cuba fins ara. Sobre aquest punt, penso que abans inclús d’organitzar unes eleccions s’hauria de promoure la construcció d’un veritable Estat de Dret: tan sols amb complir i fer complir les garantíes de la Constitució i les lleis que ja existeixen, Cuba donaría un pas de gegant.

En quant a un possible rescat, lo més lògic és que per començar es fes a través d’una major apertura a la inversió estrangera. El recurs als organismes internacionals vindría, de ser necessari i tolerat per les autoritatss, com a messura d’acompanyament. En tot cas, tals inversions o prestecs serien sempre més o menys lucratius i, a la vegada que aixecarien la producció i la productivitat, també podríen augmentar les desigualtats. Alguns diran que és millor això a que casi tots els cubans siguin iguals… dins la pobresa. D’acord, però sense fuerts mecanismes de protecció social la part més dèbil de la envellida població de Cuba patiria més del que ja està patint.

¿Cómo se mueve uno en sistemas tan estructurados como un periódico?, ¿cómo se las apaña uno para enterarse de algo entre estructuras de gobierno, de poder, como las instituciones y las personas que allí moran?

Malamente. La censura y el recurso a la intoxicación siguen a la orden del día. El periodista extranjero procedente del “imperio” y sus satélites, o más exactamente de la Unión Europea y de Estados Unidos, es considerado como “enemigo” por el aparato estalinista que todavía impera en los órganos de control de los medios. Un aparato encabezado por la poderosa seguridad del Estado y los “ideólogos” del sector duro del PCC con los que ni siquiera Raúl Castro y los militares que le apoyan han podido acabar. Lo cual se explica por la mecánica de apuntalamiento mutuo entre las distintas familias del régimen. Para los dirigentes cubanos, la unidad sin fisuras es una cuestión de supervivencia. Y los trapos sucios hay que lavarlos en casa.

Hay no obstante, aun dentro del partido y en determinados ámbitos académicos, personas muy valiosas que pueden orientarle a uno. Pero de lo que se cuece ahí dentro nadie se entera, o al menos no obtiene una confirmación fiable, hasta después de que las decisiones han sido ya consensuadas y adoptadas. Además, es frecuente que las filtraciones resulten inciertas aun viniendo de una fuente aparentemente segura y “de dentro”. Hay que andarse con ojo.

Quin és l’esperit de les noves generacions cubanes?, on ha quedat el socialisme revolucionari avui a Cuba?.

Una part considerable de la juventut cubana espera els canvis des de fora perquè ja fa temps que va marxar de la illa. Els no tan joves de entre cuaranta i seixanta als que correspondria haver pres el relleu es veuen a ells mateixos com a el desgraciats components d’una generació sacrificada i perduda. Quedan creients en el socialisme revolucionari, inclús entre els joves, però, tret d’algunes excepcions, els cubans estan convençuts de la necesitat de profunds canvis polítics i econòmics. El model ja no aguanta, i això ho ha reconegut fins i tot el propi Fidel Castro. La utopía es cosa del pasat. Menys desfilades i més oportunitats, això és el que volen les noves generacions. Menys dificultats per a viatjar. Més conexió a Internet. Més llibertat i més de tot. Estudiar enginyeria o medicina per a cobrar 20 euros al mes, que tampoc allà donen per a molt tot i els subsidis?.. A La Habana, que obviamente es lo que millor conec, les aspiracions materials de la majoría de la juventut estan avui en dia molt, però que molt per damunt de les espirituals.

Com a periodista has passat de cobrir el dia a dia de la política espanyola a la cubana, amb la perspectiva que et dona això, com veus tu personalment des de Cuba la Espanya actual?

Entre la cobertura de la informació judicial i la estada a Cuba vaig passar cinc anys com a corresponsal a Bruseles. Espanya? Amb cinc milions d’aturats, no és com per a tirar coets. Hi ha gent que ho està passant molt malament, i no valen copets a l’esquena. Estem atravessant una dura resaca rere massa anys de borratxera en la que els bancs casi regalaven la beguda i els governants posaven el bar o al menys deixaven fer. Havia que despertar i estava clar que no seria agradable, no tan sols pels que s’havien excedit amb targeta de crèdit, la hipoteca i altres préstecs sino, sobre tot, pelsque ja abans de la recessió es trobaven en una situació precària.

Amb tot, si pensem que sortirem del clot i tenint en compte el que ens envolta -sobre tot pel Sud- podem arribar a la conclusión de que tampoc estem tan malament. El país gaudeix de unes infraestructures, unes bases i un entorn molt acceptables. Lo més trist al meu entendre és el “debat” polític, corejat a més amb unes tertulies i uns shows sovint circenses que alimenten la desinformació i la superficialitat. Hi ha forums alternatius, opinions sueltas e inclús alguns debats en medis audiovisuals entre acceptables i molt interessants, clar que sí. Però predomina la frivolitat. Estem vivint a una bombolla informativa en la que la cantitat i la immediatesa primen per sobre de la qualitat dels continguts. Per estar veritablement ben informat cal llegir diaris, això sempre, però també sortir al carrer i escoltar a la gent a l’ambulatori, la parada del autobús, la cafetería… I sobre tot, a casa dels pares i dels avis. Escoltar als nostres éssers grans.

Tot això és molt genèric, però es que un ha passat molt de temps a una illa massa desconnectada de la resta del món. Vista des de allà, Espanya sembla de vegades Disneylandia, i tampoc és això. Així que aquí ho deixo.

Teniu preguntes per en Fernando García del Río?, corresponsal a La Habana de “La Vanguardia”.

with 6 comments

De nou us torno a demanar ajuda, necessito les vostres brillants preguntes. En Plàcid Garcia-Planas m’ha suggerit una nova entrevista, en aquest cas es tracta del actual corresponsal de “La Vanguardia” a La Habana, en Fernando García del Río del que passo a fer-ne una petita descripció:

En Fernando García del Río va néixer a Santander l’any 1962 i porta 4 anys de corresponsal de “La Vanguardia” a La Habana, anteriorment havia estat també corresponsal a Brussel·les i a la zona nord d’Espanya, també va cobrir a Madrid la informació de tribunals i política judicial seguint un munt de casos avui mítics: Filesa, Liaño, Roldán, GAL, Lasa-Zabala, ETA-KAS-Ekin, Banesto, BBV, i un munt més de processos importants al Tribunal Suprem i a la Audiencia Nacional.

Va començar la seva trajectòria professional al diari “Alerta” de Santander, i va estudiar Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Així doncs, com sempre, si voleu fer alguna pregunta per en Fernando tan sols teniu que fer-me-la arribar amb un comentari i pròximament publicaré un post amb l’entrevista finalitzada.

http://blogs.lavanguardia.es/lahabana-garcia/

John Pilger, “la guerra que vostè no veu”.

with 15 comments

Ja fa força temps que no parlo de cap documental, ho sigui que avui ja toca tractar sobre el prolífic documentalista australià John Pilger. En John porta més de 50 anys de carrera periodística, ha estat corresponsal a multitud de guerres i això l’ha impulsat a intentar comunicar allò que ell ha viscut en primera persona. Ha produït 56 documentals per a la televisió, un parell més orientats al cinema (el darrer va inclòs integre a aquest post) i ha escrit un munt de llibres.

Si en Thomas Jefferson va dir “La informació lliure és la moneda de canvi de la democràcia” en John Pilger és autor d’una altra sentència intel·ligent “Jo sé quan Bush menteix, se li mouen els llavis”, potser amb això us podreu fer una idea de quin tipus de personatge és i quina ideologia professa.

Al documental que avui us presento, “La guerra que vostè no veu”, hi trobareu molta informació sobre el món on vivim i el tracte periodístic que se li dóna, de fet aquesta és la qüestió, quina és la informació que rebem i quina intenció oculta porta.

La veritat, en John Pilger a aquest documental fa la crítica més àcida i punyent al periodisme occidental i les seves servituds. És un veritable plaer veure les cares de pànic de molts periodistes i polítics entrevistats davant les preguntes incòmodes de’n John.

Aquest documental és molt dur, quedeu avisats els més sensibles, el seu contingut és en el fons i en la forma absolutament esgarrifós. Tot i així, val la pena veure’l i sortir-ne una mica tocat però amb una nova perspectiva.

Per cert, l’accent anglès amb el que parla en John és sensacional, em fa molta gràcia…

Entrevista a en Rafael Poch-de-Feliu, corresponsal a Berlín.

with 15 comments

Ja he rebut l’entrevista a distància amb en Rafael Poch, la seva velocitat a l’hora de respondre m’ha sorprès enormement, les seves respostes compromeses, brillants i molt raonades no m’han sorprès gens.

Diu molt en favor de “La Vanguardia” el tenir aquests corresponsals d’alt nivell periodístic i humà, ha estat un veritable plaer llegir i rellegir les respostes que ens ha regalat. Des de aquí de nou tinc que agrair-li a en Plàcid Garcia-Planas la seva disponibilitat i col·laboració, i a en Rafael Poch-de-Feliu la seva amabilitat, velocitat i loquacitat a l’hora de respondre. Gràcies pel vostre temps i treball.

En Rafael Poch-de-Feliu va néixer a Barcelona l’any 1956 i ha estat corresponsal des de ben jove, actualment és a Berlín però anteriorment ha passat per les corresponsalies de Pekín (o hauria de dir Beijing?) i 20 anys a Moscou. Als seus articles es deixen veure molt els seus grans coneixements en història contemporània i un esperit crític i una llibertat a l’hora d’escriure poc habituals.

En Rafael ha publicat un parell de llibres a la col·lecció  “Editorial Crítica” de Planeta, “La gran transición, Rusia 1985-2002” i “La actualidad de China. Un mundo en crisis, una sociedad en gestación”.


Tomàs: Sembla que en els darrers anys la desigualtat social a Rússia ha crescut en relació a la que existia a l’antiga URSS, quins creu que han estat els principals motius?

Rafael Poch-de-Feliu: La reforma soviètica va ser desencadenada i propiciada per la classe dirigent de l’antic règim, una classe administrativa creada per l’estalinisme i el post-estalinisme, el nord era l’auto-benefici, amb molt poc espai per a l’interès general. Amb el decorat del “comunisme”, aquesta classe tenia clars problemes per institucionalitzar els seus privilegis. Amb el nou sistema pot acumular molta més riquesa i heretar, sense xocar amb els decorats i discursos oficials (socialisme, comunisme, poder popular) de l’anterior règim.

La continuïtat entre els dos règims és clara: el 70% dels actuals funcionaris i nous rics del país, pertanyien a l’elit anterior. La desigualtat social s’ha disparat perquè el nou sistema l’ha propiciat: si amb la URSS era de 6 a 1, ara és de 17 a 1, a Moscou fins i tot de 40 a 1. Rússia és un país de matèries primeres, amb les que és molt fàcil fer grans fortunes. És a dir, hi ha un sistema-el capitalisme-que propicia la desigualtat i una base material molt còmoda per concretar-la.

Tomàs:Creus que seguirà el desmuntatge de l’Estat Social del Benestar que es ve realitzant en els darrers anys a Alemanya?. Aquesta tendència global al aprimament de la societat del benestar, És una resposta a la situació econòmica o és una nova posició ideològica?

Rafael Poch: És una estratègia per aprofitar la crisi (resultat dels excessos del capital financer) perquè el compte el pagui el conjunt de la ciutadania, començant pels de baix. Fins on pot arribar el desmuntatge? Depèn molt de les resistències socials. Si el 2008 i 2009, dos o tres països de la UE haguessin mantingut el nivell de protesta que va tenir Grècia, l’actual política no s’hauria pogut aplicar. En absència de resistències, el stablishment bancari-financer i empresarial és perfectament capaç de portar.nos de tornada al segle XIX, eliminant totes les conquestes socials que tanta lluita i sang han precisat per imposar-se. Les actuals receptes anti-crisi no són noves, sinó que pertanyen al mateix receptari neoliberal que va ocasionar la crisi. els efectes de la retallada estan sent molt pitjors en els països del sud que en els del nord (d’Europa, del món).

MadeByMiki:Ja has fet algun article sobre Wikileaks, i per tant no me’n puc estar de preguntar-te: com a periodista i historiador quina pot ser la magnitud d’aquest terratrèmol?, la veritat ens farà avançar cap a un món millor?

Rafael Poch: Disposar d’una informació millor i de major transparència, no condueix a un món pitjor. Wikileaks és una resistència. Un petit forat al mur de les mentides d’Estat que els governs i els seus mitjans de comunicació ens serveixen cada dia. Em sembla interessant i important. Un exemple a seguir. Veurem quin és el càstig.

A Europa i Estats Units, les societats estan bastant adormides (en comparació amb el dinamisme econòmic d’Àsia, o el polític-social d’Amèrica Llatina), el que exposa molt als iniciadors de Wikileaks a ser castigats pel seu atrevimient. Si el seu exemple no té un ampli suport social, el seu efecte podria ser molt reduït. Els centenars de milers de despatxos poden dissoldre en el remolí de la societat de la informació, on la quantitat actua com la boira.

MadeByMiki:Com veus des de Berlín el futur d’Espanya a Europa?, quin paper ens tenen reservat des de la “capital europea”?

Rafael Poch: La crisi de l’euro és, sobretot, a conseqüència dels desequilibris estructurals entre països. En un mercat unificat com l’europeu, el superàvit d’uns només pot suposar dèficit per als altres. El diferent grau de “eficàcia” econòmica d’un país (el problema del desenvolupament desigual, entre països i al món) té arrels molt complexes, però una de les causes principals és un sistema que propicia la desigualtat (social i territorial) en lloc de pal·liar-la.

L’actual política alemanya per a Europa redueix aquest problema a una mera qüestió de virtut: els grecs (que treballen dues hores més a la setmana cobrant la meitat que els alemanys) són poc aplicats, es diu (és veritat que no paguen impostos, però són els grecs rics els que no els paguen, ja que la majoria no té gran cosa sobre la qual tributar). Llavors, es diu que perquè siguin com els alemanys, han de retallar el seu nivell de vida un 20% o 30% més. És una teoria de bojos, perquè no van ser els grecs, ni els espanyols, ni els alemanys, que van generar la crisi, sinó un sistema internacional en què la banca financera (i les immobiliàries, i els promotors de la construcció a Espanya) feien tot tipus d’estafes i negocis ruïnosos amb l’aplaudiment dels polítics i dels mitjans de comunicació, que deia que allò era correcte, que “España va bién”, etc. El que se’ns proposa és una fórmula de bojos ….

MadeByMiki:Sempre escrius des de un profund esperit crític, quan et llegeixo veig unes enormes ganes de justícia, sobretot amb els oblidats per la història. Creus que hi ha alguna esperança?, eliminarem alguna vegada els occidentals el nostre etnocentrisme i obrirem els ulls?

Rafael Poch: El “profund esperit crític” no és més que escriure alguna cosa semblant al que penso com a testimoni de les coses. Forma part del codi ètic d’un informador. Sobre l’esperança. Sempre n’hi ha. ¿Canviarem?: Suposo que si, però la pregunta és si ho farem a temps. Mira’t les projeccions en matèria de canvi global-inclòs l’escalfament-. Això no s’atura sense un canvi en els fonaments socioeconòmics del sistema mundial. Així que hi caben totes les apostes i cal conviure amb la incertesa.

http://blogs.lavanguardia.es/berlin/

http://www.lavanguardia.es/hemeroteca/

http://www.lavanguardia.es/

Vosaltres entrevisteu a en Tomàs Alcoverro.

with 6 comments

En Tomàs rebent el premi "Liber Press".

En Tomàs rebent el premi "Liber Press".

Ja ha passat un parell de mesos de la darrera entrevista a un corresponsal de “la Vanguardia”, en aquell cas va ser en Marc Bassets (Washington). Avui tot i que uns problemes tècnics amb el mail han fet endarrerir el post, en Plàcid Garcia-Planas m’ha fet arribar la entrevista que entre tots li vam fer a en Tomàs Alcoverro corresponsal a l’Orient Mitjà.

En Tomàs sempre s’ha caracteritzat pel seu punt de vista crític i per donar veu a realitats silenciades pels canals oficials. El seu compromís amb la veritat i la voluntat de denúncia el va fer mereixedor del premi LiberPress 2010, otorgat per la Diputació de Girona i la fundació homònima.

MadeByMiki. – Com es viu a un territori on la tensió i el temor son a l’ordre del dia?


Tomàs Alcoverro. – S’ha de viure al dia, cal acostumar-se a aquest estil de vida de la

població, aprendre les seves formes de resistir, i sobretot no deixar-se

arrossegar pel pànic ni la impaciència. Es important adoptar una certa

distancia, vull dir, una sang freda indispensable. Las imprudències son

mortals. I, com diuen en anglès, quan calgui ‘low profile’.


M.B.M. – Suposo que hi ha moltes coses que no s’ens diuen per no incentivar el

temor terrorista. Fins a quin punt un corresponsal pot arribar a informar

sobre el que passa a l’Orient Mitjà?


T.A. – El treball a l’Orient Mitjà, sobre tot en els constants episodis de

terror, és molt difícil. Escriure sobre enfrontaments armats, sobre

guerres, es molt més fàcil. Hi ha èpoques, especialment al Iraq, en les que

es perillossíssim informar.


M.B.M. – Queda alguna cosa d’aquell Beirut que fa uns anys era com l’Habana

d’abans de la revolució?


T.A. – Queden moltes coses, començant pel estil tan peculiar de la ciutat,

àrab, mediterrània, sensual, occidentalitzada, pel seu “corniche” o passeig del

mar, sempre animat, per una vitalitat de la gent, immortal, per la

excel·lent acollida que sempre reben els occidentals, els estrangers…

Me’n adono de que Beirut és molt propicia a les bones trobades, i és

la capital àrab que exerceix la màxima llibertat que es pot tenir a aquesta

part del món.


M.B.M. – Per què es parla més del conflicte entre Israel i Palestina, que de les

coses que passen al Líban?


T.A. – El conflicte palestí-israelià te major eco i transcendència en el

món per raons obvies, la seva càrrega religiosa, emocional, és més profunda i

extensa, i les seves implicacions internacionals son més importants. Tot i així,

el tema del Líban és més apassionant perquè és més espectacular i

inesperat, més enrevessat, no tan sols per la seva complexitat interna sinó per les

vastíssimes i rocambolesques ingerències de mig món. Com, a més, és un

petit país, on tot l’Orient Mitjà ressona, és més fàcil participar en

el que cada dia passa, ser més a prop dels seus protagonistes, conèixer els seus

llocs, viure en primera persona les seves peripècies… Crec que és un paradís

pels periodistes estrangers.



Espero que us hagin resultat força interessant les respostes que us ha donat en Tomàs Alcoverro, al que des de aquí li agraeixo la seva col·laboració i el temps dedicat, m’ho he passat molt be llegint-lo.

Dintre d’unes setmanes aquest apartat d’entrevistes del blog, contarà si tot va be, amb un altre corresponsal de “La Vanguardia”, el proper serà en Rafael Poch corresponsal a Berlín, Tot amb la feina d’enllaç per part de’n Plàcid Garcia-Planas, a qui agraeixo molt la seva ajuda i col·laboració.

Si voleu proposar algunes preguntes, com sempre les poseu als comentaris, i cap a Berlín!!

Written by MadeByMiki

25 gener 2011 at 12:02 am

MadeByMiki entrevista a en Plàcid Garcia-Planas.

with 13 comments


En Plàcid Garcia-Planas és reporter de la secció d’internacional de La Vanguardia des de 1988, ha estat enviat a diferents fronts, com el dels Balcans (on va cobrir els diversos episodis de la guerra de l’antiga Iugoslàvia, de 1991 a 1999) i el del Pròxim Orient (tant en la Guerra del Golf, 1990-91, com en la de l’Iraq, 2003). Ha informat des de l’Afganistan, i ha estat un dels pocs europeus que ha aconseguit entrar a Kandahar, la ciutat emblemàtica dels talibans, on s’ha disfressat de paixtu per evitar el risc del segrest, segons ell mateix diu, les seves faccions son força similars a les dels paixtuns.

Tal i com us vaig prometre fa força temps, avui publico gràcies a la amabilitat de’n Plàcid, una entrevista amb aquest gran periodista i corresponsal de guerra.

Després de la seva estada a Caracas i d’unes més que merescudes vacances, m’ha fet el favor de contestar a tot el que li he preguntat.

MadeByMiki: Plàcid, ets una persona amb molt poca presència a internet, és una cosa que em va sorprendre molt quan vaig voler escriure un post sobre els teus articles. De fet a partir d’escriure sobre la teva feina m’he trobat amb estudiants que volien entrevistar-te i em demanaven el teu mail, això prova que ets difícil de localitzar en un temps on tothom ho sap tot del tothom. Ets crític amb la tecnologia i la seva utilització o senzillament internet no et motiva suficientment?

Plàcid Garcia-Planas: Internet i les noves tecnologies son fantàstiques. Crec, però, que hi ha altres coses al món tant o més fantàstiques per comunicar-se. La pregunta és per què els estudiants dels quals parles no van ser capaços de despenjar un telèfon i trucar a “La Vanguardia”. O escriure-hi una carta. A internet hi veig moltes dades, poc pensament i massa insults.

MBM: Has estat recentment a fira d’armament terrestre de Paris, una fira on es venen amb total tranquil·litat des de armes lleugeres fins a enormes míssils. Com pot pair això un reporter de guerra?

Plàcid: Amb perplexitat i amb molta ironia, la veritat. Hi venen tota mena d’armes i complements per als soldats… tret de taüts.

MBM: Els periodistes, especialment els que treballeu amb un material tant delicat com el teu, les guerres, teniu una certa responsabilitat moral amb la societat, pateixes molt amb el pes que això suposa?

Plàcid: Treballar sobre el dolor dels altres, més que responsabilitat moral, provoca molts i molts dubtes. La narrativa de guerra sol caure en el patetisme d’arrel romàntica, i no acaba reflectint res.
L’horror és com el mar o l’univers: indescriptible per definició. I per reflectir alguna cosa de la guerra i el dolor només ens queda la paradoxa de les coses i un cert lirisme, que també és irracional.
No oblidem que la primera gran obra de la literatura occidental és casi una crònica de guerra i una poesia: la Ilíada.

MBM: Quan llegeixes articles d’en Gaziel sobre la Primera Guerra Mundial o teus des de Kandahar, el lector experimenta una veritable immersió al lloc i al moment que descrius. Com t’ho fas per portar la guerra que vius als teus lectors?

Plàcid: Només tinc un parell de folis per fer-ho, i l’única manera és escollir ben escollits els detalls que reflecteixin l’escena que veus i vius. L’essencial és el que tu apuntes: transportar el lector. En aquest sentit, el reporter és sempre un taxista.

MBM: Aquesta frase sempre m’ha fet pensar molt: “totes les guerres son la mateixa guerra”, és realment revolucionària. Totes les guerres son la mateixa guerra i l’únic que canvia és l’embolcall amb el que ens les “venen”?

Plàcid: No és que totes les guerres siguin iguals, és que tots els homes, que som els que fem les guerres, ho som, en el fons, d’iguals.

MBM: Tu vas viure de ben jove i intensament la guerra de Bòsnia, a aquest bloc es va parlar sobre un documental de la BBC anomenat “The death of Yugoslavia”, a mi em va semblar excepcional i molt neutral. Has vist aquest documental?

Plàcid: Efectivament, és un documental impecable. El millor documental sobre les guerres iugoslaves. No hem de confondre, però, documental i reportatge.

MBM: Que n’opines dels “periodistes incrustats”?

Plàcid: Res en contra si es fa amb intel·ligència i esperit crític.

MBM:Al teu darrer llibre “Jazz al despatx de Hitler”, jugues amb el temps i ens mostres en que s’han convertit varis llocs on es va decidir el futur d’Europa i de milions de persones. Jo interpreto que el missatge del llibre és que no som tant importants com ens pensem, vaig bé?

Plàcid: Efectivament. No som gaire cosa. El sol esclatarà d’aquí a uns 1.500 milions d’anys (milió amunt, milió avall) i del món no en quedarà res. De fet, no passa el temps: passem nosaltres.

Gràcies a la immensa amabilitat de’n Plàcid Garcia-Planas, tinc l’oportunitat de fer una petita entrevista a en Marc Bassets, corresponsal de “La Vanguardia” a Washington, us aniré informant en propers posts.

No em demaneu imparcialitat amb en Plàcid, ell és el periodista que més admiro i a sobre m’ha regalat el seu darrer llibre dedicat, que per cert és una obra mestra de la literatura periodística i colpeix i fa reflexionar a cada pàgina.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Pl%C3%A0cid_Garcia-Planas_Marcet

https://madebymiki.wordpress.com/2010/09/09/placid-garcia-planas-jazz-en-el-despacho-de-hitler/

https://madebymiki.wordpress.com/2009/08/21/placid-garcia-planas-el-reporter-de-la-vanguardia/