..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Fernando Garcia del Rio, corresponsal a Cuba ens respón.

with 6 comments


En Plàcid Garcia-Planas ja m’ha fet arribar les respostes de en Fernando García del Rio a les nostres interessants preguntes, aquesta vegada n’he afegit alguna, ja que no hi havia molta participació.

Les respostes crec que satisfaran a tothom per la seva extensió i sinceritat. Moltes gràcies a tots els que m’heu ajudat i especialment com sempre a en Plàcid. Que ho gaudiu!!

Creus que ETA, el seu entorn i la política espanyola estan preparats, aquesta vegada sí, per fer front a un procés (per llarg que sigui), que possibiliti l’entrega de les armes i una solució final? És possible un a sortida política o serà un final sense acords polítics?

Més que per preparació de les parts, de les que tinc certs dubtes, lo de ETA cau pel seu pes. No s’aguanta. Un movimient terrorista requereix d’un cert recolzament social que, per sort, ETA ha anat perdent i seguirà fent-ho amb el pas del temps. L’entorn de ETA és complexe i confús. Hi ha massa gent que viu d’això des de fa massa anys. Molts altres probablement de’n han adonat de que ja és hora d’anar pensant en entregar les armes i acabar d’una vegada amb la bogeria. Segurament queden uns quants psicòpates disfreçats de gudari. La política és imprescindible al final; el mateix que la tasca policial i d’intel·ligència mentre quedi algun pistoler. No veig probable una solució definitiva (no diguem final, que recuerdi a altres coses), sense que mediï el diàleg amb els que poden dialogar. La culpa és sempre del que assessina o afavoreix a l’assessi, però també cal lamentar l’actitud d’alguns polítics i ex dirigents espanyols que de tant en tant torpedegen les víes cap el diàleg.

Com expliques el interés limitat que desperta el que passa a Cuba pel públic en general?

Em crida la atenció el pressuposat de la pregunta, tot i que hi estic d’acord. Les notícies polítiques de Cuba ja no destaquen. Ho atribueixo a uns quants factors. Fins fa vint anys, l’illa tenía un indubtable interès geopolític a escala mundial pels seus víncles amb la URSS i la seva situació al mapa, circunstàncies que vàren determinar el greu incident de la crisi dels míssils i la fallida invasió a la Playa Girón.

Fins fa poc es mantenía el morbo sobre lo que podría passar rere la que es creia imminent desaparició del darrer destacat líder del segle XX i dels temps de la guerra freda. Però, casi cinco anys des de que va caure malalt i va estar apunt de morir, avui en dia Fidel Castro segueix aquí. Ja sense cap mena de càrrec, però encara amb influència, i protagoniizant esporàdiques aparicions i intervencions que cada vegada interessen menys. Tal vegada algunes coses s’accelerin quan la seva desaparició es materialitzi. Però de moment el procès dels canvis és lent. Raúl Castro és més pragmàtic i racional, amb menys carisma i història, i per tant més “aburrit” pels medis.

Mentres tant, el món canvia a una enorme velocitat. Crisis convulsions proliferen per totes bandes. El planeta te oberts massa fronts com per que el personal s’atabali amb els incierts resultats de les lentes reformes a càrrec de Raúl i la gerontocràcia que encapçala.

Arribarà el dia en que Cuba torni a les portades, però ningú sap quan, en quin sentit ni per quan de temps. Pot ser per un cicló polític o per un huracà dels de veritat, que, per cierto, si fos molt fort i d’afectar a La Habana podría fer caure alguna cosa més que els edificis. Espanya sempre va tenir una relació especial amb Cuba, però no ens hem d’enganyar: per molts que siguin els llaços històrics i familiars, les inversions son molt limitades i gran part de les expectatives s’han anat diluint. Això també pesa. En aquest contexte, tan sols a Florida es manté un elevat interés sobre el petit país del carib per raons obvies. Pel demés, Cuba és una illa d’onze milions d’habitants amb un atractiu mediàtic que cada vegada s’ajusta més a la seva mida.

En el supòsit que Cuba es decidís per transitar cap a un model democràtic, la seva economia està prou forta per suportar aquest canvi o hauria de ser “rescatada” com els ha passat a alguns països europeus?

L’economía cubana boreja la bancarrota, encara que poc a poc les messures impulsades per Raúl Castro estan proporcionant un cert alivi en determinats sectors. És d’esperar que la lenta transició econòmica que ell dirigeix doni més fruits i més visibles a mig plaç. En quant al trànsit cap a una democràcia pluripartidista, senzillament no és al calendari del régim. Aquest i molts altres canvis seran més fàcils i probables quan Washington elimini l’embargament, però pot ser que una part del complexe sistema legislatiu d’aquest embargament no s’aixequi del tot mentre els germans Castro segueixin vius: una errada injustificable, en la meva opinió, lo mateix que la política econòmica i les restriccions de drets aplicades a Cuba fins ara. Sobre aquest punt, penso que abans inclús d’organitzar unes eleccions s’hauria de promoure la construcció d’un veritable Estat de Dret: tan sols amb complir i fer complir les garantíes de la Constitució i les lleis que ja existeixen, Cuba donaría un pas de gegant.

En quant a un possible rescat, lo més lògic és que per començar es fes a través d’una major apertura a la inversió estrangera. El recurs als organismes internacionals vindría, de ser necessari i tolerat per les autoritatss, com a messura d’acompanyament. En tot cas, tals inversions o prestecs serien sempre més o menys lucratius i, a la vegada que aixecarien la producció i la productivitat, també podríen augmentar les desigualtats. Alguns diran que és millor això a que casi tots els cubans siguin iguals… dins la pobresa. D’acord, però sense fuerts mecanismes de protecció social la part més dèbil de la envellida població de Cuba patiria més del que ja està patint.

¿Cómo se mueve uno en sistemas tan estructurados como un periódico?, ¿cómo se las apaña uno para enterarse de algo entre estructuras de gobierno, de poder, como las instituciones y las personas que allí moran?

Malamente. La censura y el recurso a la intoxicación siguen a la orden del día. El periodista extranjero procedente del “imperio” y sus satélites, o más exactamente de la Unión Europea y de Estados Unidos, es considerado como “enemigo” por el aparato estalinista que todavía impera en los órganos de control de los medios. Un aparato encabezado por la poderosa seguridad del Estado y los “ideólogos” del sector duro del PCC con los que ni siquiera Raúl Castro y los militares que le apoyan han podido acabar. Lo cual se explica por la mecánica de apuntalamiento mutuo entre las distintas familias del régimen. Para los dirigentes cubanos, la unidad sin fisuras es una cuestión de supervivencia. Y los trapos sucios hay que lavarlos en casa.

Hay no obstante, aun dentro del partido y en determinados ámbitos académicos, personas muy valiosas que pueden orientarle a uno. Pero de lo que se cuece ahí dentro nadie se entera, o al menos no obtiene una confirmación fiable, hasta después de que las decisiones han sido ya consensuadas y adoptadas. Además, es frecuente que las filtraciones resulten inciertas aun viniendo de una fuente aparentemente segura y “de dentro”. Hay que andarse con ojo.

Quin és l’esperit de les noves generacions cubanes?, on ha quedat el socialisme revolucionari avui a Cuba?.

Una part considerable de la juventut cubana espera els canvis des de fora perquè ja fa temps que va marxar de la illa. Els no tan joves de entre cuaranta i seixanta als que correspondria haver pres el relleu es veuen a ells mateixos com a el desgraciats components d’una generació sacrificada i perduda. Quedan creients en el socialisme revolucionari, inclús entre els joves, però, tret d’algunes excepcions, els cubans estan convençuts de la necesitat de profunds canvis polítics i econòmics. El model ja no aguanta, i això ho ha reconegut fins i tot el propi Fidel Castro. La utopía es cosa del pasat. Menys desfilades i més oportunitats, això és el que volen les noves generacions. Menys dificultats per a viatjar. Més conexió a Internet. Més llibertat i més de tot. Estudiar enginyeria o medicina per a cobrar 20 euros al mes, que tampoc allà donen per a molt tot i els subsidis?.. A La Habana, que obviamente es lo que millor conec, les aspiracions materials de la majoría de la juventut estan avui en dia molt, però que molt per damunt de les espirituals.

Com a periodista has passat de cobrir el dia a dia de la política espanyola a la cubana, amb la perspectiva que et dona això, com veus tu personalment des de Cuba la Espanya actual?

Entre la cobertura de la informació judicial i la estada a Cuba vaig passar cinc anys com a corresponsal a Bruseles. Espanya? Amb cinc milions d’aturats, no és com per a tirar coets. Hi ha gent que ho està passant molt malament, i no valen copets a l’esquena. Estem atravessant una dura resaca rere massa anys de borratxera en la que els bancs casi regalaven la beguda i els governants posaven el bar o al menys deixaven fer. Havia que despertar i estava clar que no seria agradable, no tan sols pels que s’havien excedit amb targeta de crèdit, la hipoteca i altres préstecs sino, sobre tot, pelsque ja abans de la recessió es trobaven en una situació precària.

Amb tot, si pensem que sortirem del clot i tenint en compte el que ens envolta -sobre tot pel Sud- podem arribar a la conclusión de que tampoc estem tan malament. El país gaudeix de unes infraestructures, unes bases i un entorn molt acceptables. Lo més trist al meu entendre és el “debat” polític, corejat a més amb unes tertulies i uns shows sovint circenses que alimenten la desinformació i la superficialitat. Hi ha forums alternatius, opinions sueltas e inclús alguns debats en medis audiovisuals entre acceptables i molt interessants, clar que sí. Però predomina la frivolitat. Estem vivint a una bombolla informativa en la que la cantitat i la immediatesa primen per sobre de la qualitat dels continguts. Per estar veritablement ben informat cal llegir diaris, això sempre, però també sortir al carrer i escoltar a la gent a l’ambulatori, la parada del autobús, la cafetería… I sobre tot, a casa dels pares i dels avis. Escoltar als nostres éssers grans.

Tot això és molt genèric, però es que un ha passat molt de temps a una illa massa desconnectada de la resta del món. Vista des de allà, Espanya sembla de vegades Disneylandia, i tampoc és això. Així que aquí ho deixo.

Anuncis

6 Respostes

Subscribe to comments with RSS.

  1. Aquesta secció sempre suma, sempre aporta coses molt interessants.

    L’oportunitat de “parlar” amb persones que estan en altres països i estan “al loro” del que passa no deixa de ser un privilegi que tu fas possible.

    Han estat bé les preguntes i molt les respostes.

    Tomàs

    2 Mai 2011 at 10:29 pm

    • Gràcies per participar, no sé que faré quan se’m acabin els corresponsals, m’ho passo tant be amb aquests posts…

      MadeByMiki

      2 Mai 2011 at 10:56 pm

  2. Agghhh quina ràbia! M’hauria encantat participar en aquesta entrevista! El tema de Cuba sempre m’ha despertat la suspicàcia i el debat sobre si el benestar social jusifica la manca de democràcia

    Anyway, resulta que t’he copiat i he fet una entrevista 2.0 a un regidor del meu Ajuntament, i et convido a participar-hi!

    • No es pot ser a totes bandes, i a tots sovint ens falta temps, ho dic per experiència…

      No m’ho prenc com una còpia, m’ho prenc com un homenatge!! 😉

      Evidentment participaré de la entrevista, estic a la recerca d’alguna pregunta interessant…

      MadeByMiki

      2 Mai 2011 at 11:03 pm

  3. Jo, amb el Tomàs: aquesta secció sempre suma, Miki! Pregunta que m’ha quedat pendent: sovint sento dir que el més bonic que hi ha a Cuba són les persones, mite o veritat!?

    Kuka

    3 Mai 2011 at 4:00 am

  4. He leído la entrevista con interés y lamento no poder dedicar mas tiempo a reflexionar sobre las sensaciones que me despiertan estas palabras, estas situaciones. A veces peco de querer buscar profundidad cuando no soy capaz, cuando mi cabeza pasa con ligereza por muchas consideraciones, muchos intereses y no es capaz de pararse a pensar ahondando en las circunstancias, en las implicaciones, en las emociones que subyacen a las personas y las situaciones y relaciones que le rodean.
    Así que intentaré tomarme tiempo para una reflexión que me ronda, que ha estado presente en mi cabeza en otros tiempos, porque la reconozco, sobre el papel del entrevistador que intenta desentrañar los misterios de personas de quienes solo se conocen aspectos más o menos públicos de su vida, de su trayectoria, y que pueden aportar algo con sus opiniones.
    Y como no quiero (¿no puedo?) extenderme más, lo dejo aquí.

    manquiolo

    7 Mai 2011 at 12:01 pm


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: