..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘Barcelona

No, no soc un usuari habitual.

with 8 comments

Imatge

Ara fa un grapat d’anys, uns sis aproximadament, vaig fer uns importants canvis laborals i vitals. Una de les coses que vàren canviar  totalment va ser la meva relació amb el transport públic, del que vaig passar d’observador a usuari diari.
Durant aquests anys he passat de la RENFE i el Metro diari, als FGC i Metro diaris. De l’hora de viatge a les dues hores diaries. De les obres del AVE a l’eliminació de trens per baixa ocupació de passatgers (el nou AVE Barcelona-París té una ocupació més baixa que la exigida com a mínima als FGC). També he passat del MP3 i el bloc de notes a la tablet. Del 20 minutos i el Que gratuits, a la misteriosa Vanguardia als seients dels trens…

Però el canvi més inquietant que he patit és sense cap mena de dubte és el tarifari i el de categoria com a usuari dels transports públics. Resulta que segons diuen ara els de TMB i el  conseller de Territori i Sostenibilitat, en Santi Vila, “l’augment de les tarifes podria oscil·lar entre un 3 i un 4% i els més afectats en seran turistes i viatgers ocasionals.”

Així doncs ja no soc un usuari habitual dels seus serveis. Es veu que ells premien els usuaris habituals amb una congelació de preus, i els usuaris ocasionals com jo mateix, aquells que tan sols fem servir els seus serveis unes 600 vegades a l’any som castigats amb una puja aquest any de més del 8%. Realment és una putada ser un usuari ocasional, potser hauré d’agafar més sovint el transport públic, ja que tot i passar-m’hi mitja vida sembla que per a ells això encara no és suficient.

Per cert, feliç 2014 😉

Anuncis

Written by MadeByMiki

1 gener 2014 at 8:25 pm

Arxivat a Economia, Política, Premsa

Tagged with , , ,

Esther Condal.

with 9 comments

Home, un gran disc d'Esther Condal.

Home, un gran disc d’Esther Condal.

Jo sempre he defensat que per a moments tristos lo millor és la música trista, i per a moments alegres lo millor també és la música trista. Aquest divendres al vespre al entrar al Ges, al millor bar on pots fer una xerradeta de tot Igualada sonava un disc meravellós, cançó rere cançó la sensació es confirmava sense cap mena de dubte. Però al escoltar “Loneliness”, no vaig poder estar-me’n i vaig anar cap a la barra a parlar amb el Ges, un músic d’un gran talent disfressat de barman.

– Coi Ges, m’agrada molt, però molt aquest disc que has posat, qui son?
– Son una meravella, m’agraden molt també, hi ha un músic d’Igualada, però els altres son de Barcelona, és Esther Condal, una cantant que junt amb uns músics que han tocat a infinitat de bandes han fet aquesta joia.
– Han vingut a tocar aquí?
– No, aquests encara no, però m’han deixat el seu disc per veure si en venc algun, el vols?. Tan sols val 5€ i a part de ser una molt bona producció,.l’edició és molt bona, amb fotos, lletres, de tot.
-Mare de Déu, 5€, si tots els discs valguessin això en la seva versió CD i la meitat en digital… I tant que el vull, i tant.

Més o menys la cosa va anar així, la banda es diu Esther Condal, una cantant amb una prodigiosa veu i un talent a tota prova, els músics son sensacionals, el disc s’anomena “Home” i si en voleu tenir un tast escolteu sencereta aquesta meravella anomenada “Loneliness”, una cançó amb una estructura gens convencional, sis minuts de veritable luxe musical, talent en estat pur.

Si podeu escoltar la cançó sense mirar el vídeo, millor que millor, no és que aquest estigui mal fet, però la música vola molt més alt sense cap mena de dubte.

Written by MadeByMiki

1 Mai 2013 at 9:59 pm

Empatia amb els corruptes, miopia respecte els ciutadans.

with 7 comments

“Si els polítics cobressin més, mangarien menys”. Diu en altres paraules el senyor Trias, l’Alcalde de Barcelona. On ets Trias quan a les cinc del matí a la sucursal del BBVA de la cantonada Aragó Rocafort s’apilen vuit indigents per a sobreviure al fred?.

“Si els polítics cobressin més, mangarien menys”. Diu en altres paraules el senyor Trias, l’Alcalde de Barcelona. Trias, que menges mentre famílies senceres sense recursos fan cua a diari per menjar alguna cosa als menjadors socials de la teva ciutat?.

“Si els polítics cobressin més, mangarien menys”. Diu en Trias, l’Alcalde de Barcelona. On mires quan al obrir el metro de la Plaça d’Espanya entren els indigents per a no patir més fred i mal dormir una mica als bancs de les seves andanes?.

“Si els polítics cobressin més, mangarien menys”. Diu en altres paraules el senyor Trías, l’Alcalde de Barcelona. No veus la constant desfilada de tota mena de gent de totes edats i de tots els colors obrint els contenidors i buscant el que sigui, per a poder malviure un dia més?.

“Si els polítics cobressin més, mangarien menys”. Diu en altres paraules el senyor Trias, l’Alcalde de Barcelona. Que creus que els hi passa pel cap a les innumerables famílies que perden el seu pis i queden excloses de la societat i endeutades de per vida?.

“Si els polítics cobressin més, mangarien menys”. Diu en altres paraules el senyor Trias, l’Alcalde de Barcelona. Et creus millor que tota aquesta gent que pateix a la teva ciutat?.

Des de la teva vida còmoda i sense patiments tot això queda molt i molt lluny, però es suposa que tu ets l’alcalde de tots. Queda ben clar que no tens ni la més mínima idea de quina ciutat es aquesta de la que et parlo.

Possiblement ets un d’aquells que creu que la gent és on és per mèrits propis, i tu encara consideres que et mereixes molt més, que amb el que agafes del sac comú cada mes. Potser ens fas un favor i hauríem de fer-te un monument.

Per cert, la frase en concret va ser aquesta:  “Bajar según que sueldos comporta según que otras cosas”, i com molt be sabeu aquest senyor treu de la caixa comuna  144.708 euros a l’any.

Written by MadeByMiki

8 febrer 2013 at 10:01 am

Exposició “L’arxiu del corresponsal de guerra. Col·lecció Plàcid García-Planas”.

with 6 comments

Fins el dia 23 de febrer al Centre d’Arts Santa Mònica, al peu de la Rambla de Barcelona podem anar a veure una exposició diferent.

 

Es tracta d’una selecció de centenars d’objectes que en Plàcid Garcia-Planas (corresponsal de guerra de La Vanguardia) ha trobat pels diversos camps de batalla que ha trepitjat. En Plàcid Garcia-Planas ha anat recopilant durant més de vint anys objectes que l’ajudin a crear infinitat d’històries amb l’objectiu de donar una visió humana del món en conflicte.

 

Aquests objectes s’acompanyen de fragments d’articles, fotografies i filmacions i ens ajuden a donar-li una nova dimensió a les seves cròniques. Com sempre, amb la acurada literatura en Plàcid ens transportem al dia a dia del conflicte sense entrar massa en qüestions socio-polítiques o d’estratègia militar. Que importa tot això comparat amb les vivències dels que viuen i pateixen la guerra?. El veritable periodista provoca que la notícia entri en conflicte amb la poesia, es tracta tal i com el propi Plàcid diu de: “si no saps explicar allò que vius, no serveix de res ser-hi”.

 

Recentment en Plàcid Garcia-Planas ha estat distingit amb el 45è premi Memorial Joan XXIII per la Pau 2012, un reconeixement que des de l’any 1967 atorguen de manera conjunta l’Institut Víctor Seix de Polemologia i la Universitat Internacional de la Pau a persones o institucions que fan accions i treballen en favor de la pau.

 

No soc imparcial, en Plàcid sempre s’ha portat d’una manera extremadament generosa amb mi i amb aquest blog en concret. A més gaudeix de tota la meva admiració per la feina que fa i ha fet. És fantàstic poder gaudir d’exposicions com aquesta i a més veure com rep de manera totalment merescuda premis com aquest. Perquè si alguna cosa treus en clar al llegir a en Plàcid és l’estupidesa de la guerra i ell dedicat tot el seu esforç per a trobar-hi tota mena de contradiccions per a mostrar-la com el que veritablement és de la manera més humana possible.

Written by MadeByMiki

17 gener 2013 at 11:56 pm

Mi jardín es lindo, y no lo toca nadie.

with 22 comments

Fa un munt d’anys, “La polla records” una de les grans bandes de musica punk ja jo deia a una cançó: “Un patriota, un idiota”. El temps passa, però la frase avui és més vigent que mai, tan sols cal fer un tomb per qualsevol poble o ciutat. Catalunya s’ha tornat una espècie de circ patriota [un patriota, un idiota…], l’admiració i devoció pels drapets de colors comença a ser malaltís.

Si em feien fastig la plaga de banderes espanyoles quan la selecció de futbol guanyava el que sigui, ara em passa el mateix amb les estelades, la majoria amb colors llampants “Made in China”. Com ens en podem enfotre del nacionalisme espanyol mentre traiem l’estelada al balcó?.

Suposo que per a molts l’objectiu no és canviar res, en el fons les coses ja els hi estan be i per tant amb un canvi de drapet ja en tenen prou. Perquè es tracta d’això oi?, de fer exactament el mateix però sota un altra bandera, encara necessitem banderes [un patriota, un idiota…], hem de ser com “els altres”, si la tenen i la porten a passejar de tant en tant nosaltres també, però amb la nostra! Que és la bona.

N’hi ha que saben com motivar-nos, i quan convé fan de toreros i mouen el drapet per anar marejant-nos i portant-nos per allà on els interessa fins a l’estocada final. No puc entendre com si quan veig amb horror als Estats Units la seva bandereta per totes bandes, amb fastig aquella punyetera bandera espanyola gegant a Madrid me’n he d’alegrar de la plaga d’estelades als balcons, no ho entenc [un patriota, un idiota…]. De fet en certa manera hem superat l’estupidesa de molts, el nostre “merchandising” independentista és una veritable plaga, no en tenim prou amb les samarretes, la banalització ha arribat a llocs inimaginables, fins hi tot en Quim Monzó en feia un gran article a “La Vanguardia” constatant amb tristesa fins on ha arribat la conya. Perquè deu ser una conya això d’enfotre-te’n dels altres fent exactament el mateix, oi?.

No us equivoqueu, aquest no és un post contra l’independència, és un post contra l’incoherència. Jo no estic contra els independentistes, voler l’independència em sembla molt bé, cap problema. Però no és gaire coherent criticar el fanatisme dels altres mentre cultives el teu a diari. Perquè els drapets de colors no son més que això, drapets de colors, i fer-los servir com a armes mai ens ha portat res de bo. I perquè en el fons sempre pensaré que sigui d’allà on sigui un patriota és un idiota tot i que ell precisament no se’n adona ni crec que ho faci mai.

Written by MadeByMiki

7 gener 2013 at 11:41 pm

L’animal més dèbil.

with 5 comments

Aquesta setmana he tingut una d’aquelles sorpreses que t’alegren la vida, el meu amic “transgeneracional” (potser aquest “palabro” no existeix, però m’agrada), en Jordi Pallarès m’ha regalat un llibre, el seu llibre. Doncs si, resulta que s’ha pagat una edició extremadament limitada (10 exemplars) de “l’animal més dèbil” un llibre amb 19 històries curtes que ha estat tota una sorpresa, una molt agradable sorpresa.

Aquest jove periodista compleix amb les tres sagrades condicions per a ser un bon periodista, té una passió i bon gust literari, la seva curiositat és universal i una modèstia a prova de bomba. L’únic que ari li manca és el poder treballar d’allò que tant li apassiona, treballar-hi i si pot ser cobrar per fer-ho, que aquest és el problema avui mateix.

Ara estic en el procés de fer-li veure que ja que ha escrit alguna cosa, no li costaria gaire compartir-la de manera lliure amb tot aquell que vulgui llegir-la. Que hi farà un arxiu de “Word” (si, a aquest tampoc he aconseguit passar-lo a Linux…) perdut a un trist disc dur. Compartir és estimar, i si me’n surto ben aviat deixaré el llibre al blog perquè qui vulgui el llegeixi. De moment sense cap mena de permís per la seva banda us deixo un fragment del epíleg on en Jordi es presenta i em fa pensar: perquè coi tinc tants maníacs compulsius al meu voltant??…

“Em dic Jordi Pallarès Llobet. Si ningú no m’ha enganyat, vaig néixer el 13 d’octubre de 1989 a Reus. He estudiat periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, que no està a Barcelona. He trepitjar les instal·lacions de Barça TV i Ràdio Sant Vicenç durant uns mesos, i he pogut publicar alguna coseta al Diari de Tarragona i a La Vanguardia. Poca cosa més. Bé, m’agrada escriure. Especialment si és de nit i està plovent.

No puc anomenar cap títol de cap llibre que hagi publicat perquè mai he publicat cap llibre. No puc esmentar el nom de cap premi que hagi guanyat perquè no he guanyat mai cap premi. Tampoc puc dir a quantes llengües han estat traduïts els meus textos perquè cap dels meus textos no ha estat mai traduït a cap altre llengua. Però, ei, també puc dir coses positives sobre mi: sóc capaç de patir fins hi tot quan no té gaire sentit fer-ho, i tinc el cap més gros que la majoria de les persones que conec. Ah!, i també sé tornar a casa per assegurar-me que he tancat la porta amb clau encara que prèviament ho hagi comprovat dues vegades.”

Written by MadeByMiki

9 Novembre 2012 at 12:21 am

Arxivat a Premsa

Tagged with , ,

Sobre la viabilitat de Catalunya sense Espanya.

with 9 comments

Avui em proposo fer un pas més enllà encara, si fins ara heu pogut llegir a “aquell que no és economista però parla d’economia”, avui toca llegir a ”el paio que no és economista i a sobre va i ens parla d’economia-ficció”.

Doncs sí, un dels temes més recurrents avui a Catalunya és pura “economia-ficció”, es tracta de preveure que coi passaria si Catalunya fos el proper estat d’Europa. Lo millor d’aquesta qüestió és que hi ha respostes per a tots els gustos, ho sigui que si un és espanyolista pot trobar un munt de prediccions que aboquen a Catalunya pràcticament al tercer món i si un és independentista pot somniar a passar a viure a alguna cosa semblant a un país escandinau.

La meva hipòtesi és que si hi ha una futura Catalunya independent, serà perquè això li convé com a mínim a les potències europees i no molesta a cap estat influent (no, Espanya no forma part de cap d’aquestes llistes). És més que probable que els nostres creditors d’Europa hagin fet anar la calculadora, i evidentment, si és així s’en hauràn adonat que d’Espanya no cobraran mai el que se’ls hi deu, diguin el que diguin això és impagable. Però la qüestió és que el que si que podrien xuclar son els diners del 20 o 25% del PIB d’Espanya, o sigui lo que genera Catalunya. Per a ells sempre serà millor arramblar amb això que deixar que els diners es difuminin per Espanya.

Per tant, possiblement valem alguna cosa més per a Europa com a “país lliure” que com a part d’una Espanya morosa fins a l’eternitat, però això on ens coloca a nosaltres?. Doncs segurament a una espècie d’Irlanda intervinguda fins al coll i que potser en un parell o tres de generacions acabarà de pagar el que deu, amb un govern neo-liberal com el que ara tenim (literalment el mateix, el de CiU) però amb més força per a fer la seva política i laminar molt més aquest pressumpte estat del benestar. Ho sigui que com sempre aquesta solució serà molt interessant pels poderosos, però a nosaltres no ens servirà de gaire, com a màxim per a mirar a lo que quedarà d’Espanya i dir-nos “aquells encara estan pitjor…”.

Possiblement ens tocarà fer com a país allò que sovint fem com a persones, el repetir-nos mil i una vegades “estem putejats per totes bandes, però encara gràcies”

Written by MadeByMiki

15 Octubre 2012 at 11:55 am