Letització política catalana.

La nova política ja és aquí, el que ara es porta és el “sistema Letícia” o la “Letització política”. I no us parlo de la nova Reina, no, aquesta no aporta res. Us parlo de la Gran Diva, la Letícia Sabater, aquesta catalana universal que és la principal inspiradora del moment polític actual.

La senyora Sabater, va anar cap a Miami a solucionar un problema crònic, als seus 48 anys necessitava eixamplar-se la vagina. Un problema que ha arrossegat durant 5 relacions estables, i alguna altra que no ho ha estat tant. Han sigut anys de patiments i llargs silencis, però avui en dia la ciència ho cura gairebé tot.

Una vegada arribada a la Clínica Saint Saint Paul de Miami, va canviar de parer, i va afegir a l’eixamplament una altra interessant operació, la de recuperar la seva virginitat. Les seves declaracions posteriors han estat memorables: “Ahora soy diferente, me siento a estrenar”.

Doncs sí, aquesta és la llum que han seguit a ICV-EUIA per exemple, com si això de ser a l’Ajuntament de Barcelona fos una novetat per a ells. Així doncs ben be a última hora  van fer una macro-aposta amb Guanyem, Equo, Podem i Procès Constituent. I així s’ha forjat el miracle, i com unes innocents donzelles virginals tornen a ser a l’Ajuntament de Barcelona. Una maniobra molt arriscada, però amb un éxit més que considerable, ara tornen a tocar poder i remenar les cireres.

 

Aquesta mateixa setmana s’han apuntat al “Sistema Letícia” la parella de fet CiU. Dos partits en un que com a característica en comú tenen la corrupció ( Banca Catalana, Caric, Adigsa, Ferrocarrils, Pretòria, Palau i l’espectacular cas Pujol), i l’endeutament crònic, tan sols UDC ja deu més de 16 milions d’euros, una xifra absolutament impagable.

Però clar, tot te solució amb la cirurgia adequada, i per començar canviar-li el nom al partit i refundar-se, és una bona manera de recuperar una falsa virginitat i puresa de cara a eleccions vinents.

Amb això i moltes altres coses som molt avançats a Catalunya. Qui practica l’immovilisme acaba escaldat, això han patit Izquierda Unida, el PP o el PSOE.  Cal seguir la llum, tal i com va pasar a la trancisió ara toca canviar l’estètica com a mínim.

Micro-política…

Plastic CUP i plastic PP

Tot i que porto mesos sense activitat al blog, això no vol dir que estigui desconnectat dels  darrers esdeveniments polítics.

De fet, aprofitant que la meva feina demana un contacte constant amb el públic (massa contacte pel meu gust), he pogut posar el termòmetre polític a treballar i crec que és sensacional la sincera resposta dels meus clients i amics.

Evidentment no posaré cap mena de dada que pugui delatar de qui parlo, però us asseguro que tot el que us diré és absolutament cert.

El meu amic Javi, un simpàtic peixater colombià força “catalanitzat” casat amb una compatriota seva, i amb una parella de fills, va votar SI-SI al referèndum, però aquesta vegada no ha votat. El motiu? Doncs no ha pogut votar a Ciutadans, a la seva ciutat la llista va ser retirada pel passat a Plataforma per Catalunya dels seus alcaldables.

La senyora Fina, ja jubilada es va passar gran part de la nit electoral plorant. No ha pogut païr la derrota de’n Trias. Una derrota per culpa dels sud-americans i tots aquests desgraciats que viuen a les barriades. Ara ella preveu una legislatura on patirem totes les desgràcies del món. Això serà una dictadura comunista.

La Nuri, ha votat a la CUP. Doncs si, les darreres Eleccions Generals va votar al PP, però resulta que ara els hi aplica un vot de càstic radical i vota a la CUP. No hi ha gaires explicacions més.

La Sílvia ha votat a la Colau, ella més aviat és pija, però té l’esparança que això li permeti treure’s del damunt aquell pis de merda que va comprar el 2008. Ara com ara el fet de cancel·lar l’hipoteca i que el banc es quedi el pis és lo millor que li pot passar.

Us ho podeu creure o no. No m’importa massa, però així viu la gent la política i aquests són els criteris de molta gent a l’hora de votar. Fins i tot molts m’han preguntat aquella cosa tan curiosa: “a qui voto?”. Jo sempre els hi dic que han de votar, intento respectar les seves idees i trobar un vot adient, no cal dir que em fan cas i tot…

Els carrers estan ben plens d’inútils que no saben conduir però tenen carnet, els sindicats de treballadors de gent que no ha treballat mai, ens diuen que hem de ser productius polítics que no han produït res en sa vida, com podem pensar que els que voten saben el que posen a les urnes?

La pregunta

Pujol, Catalunya

Es ben curiós avui, el recordar aquells enormes problemes que els partits favorables a la consulta del 9 de novembre. Tot i els esforços per trobar la pregunta més adient, crec que el resultat final no ha estat a l’alçada que la nostra pàtria gloriosa mereix.

Uns quants mesos després amb el cas de la família Pujol en plena ebullició, molts mals patri. És edificant veure els pujolistes amb el mateix discurs que els defensors de Fabra a Castelló.

Aquest discurs d’autòmates sense cervell que escolto a diari, m’ha donat un munt de moments memorables. Molts ara gaudim enormement amb els intents de justificació per part de molts fidels de pedra picada, que segur que molts ja la coneixeu en les seves diverses variants. Per a mi la millor frase es aquesta: «Però tu qui prefereixis que et robi?, els de casa o els de fora?». No em direu que no és sensacional l’argument?, es una delícia, sobretot si t’ho mires des de el punt de vista del que roba.

Doncs no sé si encara hi som a temps, però crec que aquesta era la pregunta que la consulta mereixia, perquè tenim el dret a decidir qui volem que ens robi. I també tenim el dret a ser una nació com qualsevol altra, una nació que defensa els seus lladres, perquè son seus. La seva bandera perquè millor que la seva. Com diu una altra formació política força nacionalista, «primer els de casa».

En definitiva, hem de seguir aquella altra frase gloriosa, «Tot ha de canviar perquè tot segueixi igual».