Windows 8, el futur ja és aquí!!

Windows 8.

Ja ho diu en Bill Gates, “En el futur serà difícil distingir entre un PC i una tablet”, ell parla del futur, però en realitat el nou sistema operatiu de Microsoft, el controvertit Windows 8 ja ens fa experimentar aquesta sensació.

Ara fa uns dies a caigut a les meves mans un portàtil equipat amb el nou Windows 8, i si, certament la nova interface d’usuari anomenada Metro va clarament orientada a les tablets. I que fa aquest sistema operatiu a un PC?, doncs des de el meu modest punt de vista, tanca encara més les opcions d’interactuació del usuari amb el sistema, jo soc un d’aquells que gaudeixen experimentant i trobant noves funcionalitats a cada nova versió dels programes i sistemes operatius, però la relació amb Windows 8 és frustrant. Això sí, quan descobreixes com apagar  (que no és fàcil) el sistema quedes molt alleugerat. En poques paraules, per a mi el Windows 8 és una merda com un piano.

Lo millor de tot és que el Windows 7 és un sistema prou correcte i funcional, però ara ens obligaran a comprar els ordinadors amb aquest nou Windows 8, tant si t’agrada com si no. El fet de poder comprar l’ordinador amb Linux o sense sistema, com sempre, pràcticament ni es contempla.

I tal i com podíeu imaginar la solució és instal·lar una distribució gratuïta Linux, aniré una mica més enllà i us en recomanaré una en concret, la que faig servir en aquest precís moment, el nou KUBUNTU 13.04.

Perquè precisament aquesta?, doncs perquè és la versió d’UBUNTU amb un escriptori KDE, un escriptori molt semblant al del Windows 7, però molt més bonic i actual. Estic meravellat amb el KUBUNTU 13.04, ho te tot, estabilitat, velocitat i és molt però que molt funcional. El meu portàtil segueix amb el seu original Windows 7 que faig servir ben poc, prefereixo el KUBUNTU 13.04, peb rò si ara mateix tingués un portàtil nou amb el Windows 8 i el seu Metro dels pebrots el formateig seria total i amb il·lusió, amb molta il·lusió per eliminar aquest engendre.

El meu escriptori avui per avui…

L’animal més dèbil.

Aquesta setmana he tingut una d’aquelles sorpreses que t’alegren la vida, el meu amic “transgeneracional” (potser aquest “palabro” no existeix, però m’agrada), en Jordi Pallarès m’ha regalat un llibre, el seu llibre. Doncs si, resulta que s’ha pagat una edició extremadament limitada (10 exemplars) de “l’animal més dèbil” un llibre amb 19 històries curtes que ha estat tota una sorpresa, una molt agradable sorpresa.

Aquest jove periodista compleix amb les tres sagrades condicions per a ser un bon periodista, té una passió i bon gust literari, la seva curiositat és universal i una modèstia a prova de bomba. L’únic que ari li manca és el poder treballar d’allò que tant li apassiona, treballar-hi i si pot ser cobrar per fer-ho, que aquest és el problema avui mateix.

Ara estic en el procés de fer-li veure que ja que ha escrit alguna cosa, no li costaria gaire compartir-la de manera lliure amb tot aquell que vulgui llegir-la. Que hi farà un arxiu de “Word” (si, a aquest tampoc he aconseguit passar-lo a Linux…) perdut a un trist disc dur. Compartir és estimar, i si me’n surto ben aviat deixaré el llibre al blog perquè qui vulgui el llegeixi. De moment sense cap mena de permís per la seva banda us deixo un fragment del epíleg on en Jordi es presenta i em fa pensar: perquè coi tinc tants maníacs compulsius al meu voltant??…

“Em dic Jordi Pallarès Llobet. Si ningú no m’ha enganyat, vaig néixer el 13 d’octubre de 1989 a Reus. He estudiat periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, que no està a Barcelona. He trepitjar les instal·lacions de Barça TV i Ràdio Sant Vicenç durant uns mesos, i he pogut publicar alguna coseta al Diari de Tarragona i a La Vanguardia. Poca cosa més. Bé, m’agrada escriure. Especialment si és de nit i està plovent.

No puc anomenar cap títol de cap llibre que hagi publicat perquè mai he publicat cap llibre. No puc esmentar el nom de cap premi que hagi guanyat perquè no he guanyat mai cap premi. Tampoc puc dir a quantes llengües han estat traduïts els meus textos perquè cap dels meus textos no ha estat mai traduït a cap altre llengua. Però, ei, també puc dir coses positives sobre mi: sóc capaç de patir fins hi tot quan no té gaire sentit fer-ho, i tinc el cap més gros que la majoria de les persones que conec. Ah!, i també sé tornar a casa per assegurar-me que he tancat la porta amb clau encara que prèviament ho hagi comprovat dues vegades.”

Diaspora*, una xarxa social lliure i respectuosa amb les teves dades.

Potser ja us en heu adonat de que no soc massa amic de les xarxes socials, les he tastat gairebé totes, però no m’hi enganxo. Potser lo més semblant que faig és això que fem molts d’anar per WordPress relacionant-me amb blogs i bloggers que admiro.

Tot i això no perdo la curiositat i si hi ha alguna novetat a priori atractiva, no me’n estic de fer-li una ullada. Això és el que vaig voler fer amb la xarxa social Diaspora, per començar el nom em va semblar atractiu, a més és una xarxa totalment lliure i respectuosa amb les teves dades, tot en principi tenia bon aspecte.

Així doncs, ara fa uns mesos m’hi vaig apuntar i sorpresa!, no hi ha alta immediata, rebs un mail que et diu que ja s’ho miraran… i més o menys cada mes et trobes un altre mail que et recorda que encara son vius, no pateixis…

I aquest passat divendres he rebut la confirmació de l’alta a Diaspora, per començar la sensació és molt bona, he estat acceptat!, han trigat mesos però ja soc un dels escollits, potser que ara faci resum del que és i les sensacion a aquesta xarxa tan alternativa.

Aquesta xarxa ha estat creada per quatre estudiants de entre 19 i 22 anys, Dan Grippi, Max Salzberg, Raphael Sofaer i Ilya Zhitomirskiy, tots quatre, estudiants de l’Institut Courant de Ciències Matemàtiques de la Universitat de Nova York. La seva intenció va ser crear una xarxa social que respectés la intimitat dels seus usuaris i en el caràcter obert de la plataforma.

Diaspora compta amb una interfície en català i el seu disseny és més semblant a Google+ que no pas a Facebook. Admet l’ús de pseudònims, no inclou anuncis publicitaris i en cap cas es venen les dades que hi introdueixen els usuaris. Diaspora és una xarxa distribuïda en què ordinadors del tot separats es connecten entre si directament, i això permet als usuaris d’intercomunicar-se sense perdre el control de la intimitat. Els usuaris tenen el control total de les dades personals que vulguin compartir a la xarxa i la possibilitat de desar-les, si volen, en un servidor propi i no als de Diaspora.

De moment els pocs minuts que he passat a Diaspora han estat agradables i interessants, és una xarxa on la població masculina és abrumadora, amb una presència enorme de gent alternativa amb uns interessos molt orientats cap el software lliure, ecologia, ciència, natura, idiomes…

Si voleu, us puc enviar invitacions per aquesta xarxa, entenc que això de les xarxes socials ja cansa, però Diaspora és un altre història.

Us deixo amb la dedicatòria que li van fer a en Ilya Zhitomirskiy, un dels fundadors de Diaspora prematurament desaparegut.

Ilya Zhitomirskiy, 1989 – 2011

This weekend we lost one of the brightest minds of the technology world, and one of our best friends. Ilya Zhitomirskiy was a crusader—or, as he called himself, a Dragonslayer—for freedom, privacy, and openness on the Internet. He believed in the power of technology to make the world a better place. And through the creation of Diaspora, he did.

His passions were infectious. His parties epic. He “dreamed a better, freer future, and threw himself completely into building what he dreamed.”^[1] The thousands of tweets and hundreds of news articles reporting his passing are a testament to the influence of his words and the strength of Diaspora’s vision. “Every time I saw Ilya, he had a new plan to save the world. He was optimistic without irony.”^[2]  It pains us greatly that we will no longer be graced by the bright-eyed idealist in the American flag shirt making us all believe in the open web.

As Ilya himself said, “There’s something deeper than making money off stuff, being a part of creating stuff for the universe is awesome.”

While his life ended, his vision and passion live on. The world needed his voice. We’ll miss you Ilya.

There are memorials planned for Friday, Nov. 18  in San Francisco, and Sunday, Nov. 20 in Philadelphia. In life, Ilya brought people together. In death, he would have wanted the same thing. Everyone is welcome.

If you would like to speak, share a memory, or anything else, please email us at remembering_ilya@joindiaspora.com