..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘guerra

Manufacturant opinions.

with 6 comments

Ahir vaig poder gaudir d’un sensacional article a “La Vanguardia”, l’autor d’aquesta joia és en Rafael Poch, un periodista sempre compromés i que per cert vàrem tenir ocasió d’entrevistar a aquest blog fa uns mesos.

En Rafael ens explica amb tot detall allò que molts ja sabeu o intuiu, com s’ho fa un estat amb l’ajuda dels seus medis de comucicació per manipular l’opinió pública i fer-li acceptar el que mai hauria d’acceptar. És allò que alguns escriptors anomenen “manufacturar el consentiment”, ho sigui que ens parla de com els estats fabriquen mentides per que aquestes siguin propagades pels medis i el poble resulti enganyat per totes bandes i accepti això com a real. Evidentment hi ha qui no creu en la “veritat oficial”, però serà ignorat o neutralitzat com sigui.

L’article de’n Rafael Poch ens parla de l’intervenció alemanya a la Guerra de Iugoslàvia, però no dubteu ni un segón en extrapolar-ho a qualsevol altre àmbit, resulta evident que aquesta és una eina que sempre s’ha fet servir per part del poder.

Si aprofundim una mica més entendrem les fortes ganes que tenen els estats de controlar internet, aquella interferència que tant els hi fa la punyeta. En aquest cas l’excusa és la lluita contra la pirateria, però no cal ser molt viu per veure que el que realment els hi provoca una enorme preocupació és el fet de que qualsevol pugui publicar el que vulgui. Als estats i a les grans empreses els hi convè molt tenir un internet inofensiu, i aquest és el seu camí des de fa un munt d’anys, fims i tot ara als EEUU volen prohibir que els usuaris dels telèfons mòbils “rootegem” els nostres terminals, evidentment tot en nom de la seguretat, la seva seguretat.

Així doncs, no us perdeu l’enorme article de’n Rafael Poch, un article que hauriem d’imprimir (jo ho he fet) i tenir en lloc ben visible com a “obra de consulta”.

Us deixo uns fragments de l’article i si voleu podeu consultar-lo íntegre:

  • “Henning Hensch… actuó como perito en Rachak y Rugovo, dos localidades albanesas en las que su gobierno, socialdemócrata, engañó a la opinión pública escenificando dos masacres que no lo fueron. La primera guerra con participación de Alemania desde Hitler, comenzó con esas mentiras.”
  • Cerca de Rachak y de Rugova varias decenas de guerrilleros albaneses cayeron en emboscadas ante el ejército. Hensch estuvo allí. Vio a los guerrilleros muertos con sus armas, carnets y emblemas de la UCK cosidos en sus guerreras. En Rugovo, los yugoslavos juntaron los cadáveres en el pueblo y los observadores de la OSCE hicieron fotos. “Esas fotos, convenientemente filtradas de todo rastro de armas y emblemas de la UCK, hicieron pasar lo que fue un enfrentamiento militar con grupos armados, por pruebas de una masacre de civiles”.
  • “El 27 de abril el entonces ministro socialdemócrata de defensa alemán, Rudolf Scharping, presentó en rueda de prensa aquellas fotos en las que se veía los cadáveres de los guerrilleros amontonados en el papel de civiles inocentes masacrados. Al día siguiente, el diario Bild publicaba una de ellas en portada con el titular: ‘Por esto hacemos la guerra’ “.
  • “El relato del conjunto de la guerra en los Balcanes se basó en una fenomenal sarta de mentiras, amnesias y omisiones. Primero los croatas, luego los bosnios y finalmente el UCK, utilizaron los servicios de la misma empresa de relaciones públicas norteamericana, Ruder Finn, que entre los años sesenta y los noventa había sido contratada por Philip Morris para enturbiar la evidencia de los nocivos efectos del tabaquismo. La opinión pública europea fue intoxicada.”
  • “Todo ello se hizo para justificar más de 6000 ataques de la OTAN sin mandato de la ONU cuyo sentido era demostrar que la OTAN tenía razón de ser y aprovechar las violencias –agravadas por la intervención de las potencias – para disolver Yugoslavia, un estado anómalo en el nuevo orden europeo posterior al fin de la guerra fría. Ningún político y medio de comunicación se ha disculpado y la misma constelación actúa, y está preparada para actuar, en los conflictos del presente y el futuro.”

http://www.lavanguardia.com/internacional/20120131/54247835488/la-amargura-del-policia-aleman-hensch.html

https://madebymiki.wordpress.com/2011/02/02/entrevista-a-en-rafael-poch-de-feliu-corresponsal-a-berlin/

Written by MadeByMiki

1 febrer 2012 at 7:37 pm

John Pilger, “la guerra que vostè no veu”.

with 15 comments

Ja fa força temps que no parlo de cap documental, ho sigui que avui ja toca tractar sobre el prolífic documentalista australià John Pilger. En John porta més de 50 anys de carrera periodística, ha estat corresponsal a multitud de guerres i això l’ha impulsat a intentar comunicar allò que ell ha viscut en primera persona. Ha produït 56 documentals per a la televisió, un parell més orientats al cinema (el darrer va inclòs integre a aquest post) i ha escrit un munt de llibres.

Si en Thomas Jefferson va dir “La informació lliure és la moneda de canvi de la democràcia” en John Pilger és autor d’una altra sentència intel·ligent “Jo sé quan Bush menteix, se li mouen els llavis”, potser amb això us podreu fer una idea de quin tipus de personatge és i quina ideologia professa.

Al documental que avui us presento, “La guerra que vostè no veu”, hi trobareu molta informació sobre el món on vivim i el tracte periodístic que se li dóna, de fet aquesta és la qüestió, quina és la informació que rebem i quina intenció oculta porta.

La veritat, en John Pilger a aquest documental fa la crítica més àcida i punyent al periodisme occidental i les seves servituds. És un veritable plaer veure les cares de pànic de molts periodistes i polítics entrevistats davant les preguntes incòmodes de’n John.

Aquest documental és molt dur, quedeu avisats els més sensibles, el seu contingut és en el fons i en la forma absolutament esgarrifós. Tot i així, val la pena veure’l i sortir-ne una mica tocat però amb una nova perspectiva.

Per cert, l’accent anglès amb el que parla en John és sensacional, em fa molta gràcia…

Altres visions sobre Líbia.

with 16 comments

No tot el que podem trobar avui per Internet coincideix amb el que ens van dient pels nostres medis de comunicació. Des de el meu punt de vista, per fer-nos una idea de que coi està passant a Líbia i perquè som on som.

Per una banda us deixo el testimoni de la senyora Leonor Massanet , es una mallorquina llicenciada en psicologia i farmàcia i passa llargues temporades a Líbia. Aquesta senyora ens dóna una visió absolutament diferent de la oficial, exactament tot el contrari del que ens diuen.



I per un altre banda, també us deixo una explicació dels veritables motius que ens han portat ara a bombardejar als que fa quatre dies eren els nostres aliats. Suposo que molts ja us en feu una idea, però per posar-hi dades podem fer una ullada a la pàgina web http://www.energy-pedia.com/, allà hi trobareu una més que interessant pàgina orientada als que volen fer negocis globals relacionats amb la energia. A l’apartat “News by region” podem mirar les notícies sobre Líbia dels dos darrers anys, a veure si trobem alguna pista…


Per començar en aquests darrers anys tant al desert com al mar s’han localitzat nous jaciments petrolífers, anem passant els dies i veiem com el govern de Gaddafi ha rescindit contractes d’explotació a diferents multinacionals petrolieres.

Potser les tres notícies més significatives sobre la qüestió son:

http://www.energy-pedia.com/article.aspx?articleid=133583 : Gaddafi estudia la nacionalització de les companyies petrolieres estrangeres.

http://www.energy-pedia.com/article.aspx?articleid=133919 : Gaddafi va instar als libis a que recolzin el seu pla per recuperar els ingressos del petroli i socialitzar-los.

http://www.energy-pedia.com/article.aspx?articleid=134161 : El Congrés retarda el pla de repartiment del petroli de Gaddafi.

Aquest és l’altre punt de vista que hi ha de la situació que vivim, això significa que Gaddafi sigui un gran demòcrata?, jo diria que no. Que al seu govern no hi ha corrupció? Doncs possiblement n’hi ha i no poca. Que ha comés abusos contra el seu poble? També pot ser…

Però si amb això n’hi ha prou, potser ens faltaran bombes per a tots…

http://leonorenlibia.blogspot.com/

Written by MadeByMiki

21 Març 2011 at 10:21 am

“Body Count”, i no estem parlant de música…

with 9 comments

Sempre que es parla sobre la guerra del Vietnam es dóna per fet que aquesta va ser perduda pels Estats Units. Crec que aquesta idea va sortir dels propis nord americans, el fer-se passar per perdedors i aquell missatge tan repetit de “la Guerra del Vietnam va ser una errada”, sembla que els ha ajudat molt a no assumir el que allà van fer.

Hi ha coses que no canvien mai, i una d’elles és la manca de dades sobre els que s’enfronten als “amos del imperi”, tot i així es calcula que no van morir menys de 2 milions de vietnamites durant aquella devastadora guerra. Per l’altra banda l’exercit dels EEUU va perdre 58.200 homes, un de cada 150 del total de soldats que hi va participar va morir allà.

No sé si coneixíeu el concepte “Body Count”, però per si un cas us ho explico, es tracta del recompte de baixes de l’enemic que practicaven els EEUU, per convèncer a la seva opinió pública de que la guerra anava bé s’anaven contant els morts de la banda del Viet Cong, de fet tots els morts eren automàticament apuntats a la llista de guerrillers rebels.

La teoria dels estrategues nord americans deia que amb el temps l’enemic seria derrotat amb el “desgast” diari al que eren sotmesos. Els oficials anàvem rebent més i més medalles gràcies al “Body Count”, tots eren apuntats a aquelles llistes i hi havia una dita molt popular que deia: “si és mort, és Viet Cong”, per tant es va matar a molts que es volien rendir, a dones, nens i tot el que respirava, calia sumar i augmentar el “Body Count”. De fet dels 100.000 presoners capturats més de 20.000 van ser executats de manera sumaria.

Els bombardejos de pobles alguna vegada eren qualificats com a accident, però l’accident no venia del fet de bombardejar civils, tan sols es considerava errada el bombardejar el poble equivocat… els “partes” de guerra dels EEUU eren pura fantasia, el 14 de febrer de 1966 en un dels atacs habituals s’afirmava que varen ser morts 386 guerrillers del Viet Cong i capturades 161 armes. El propi “The New York Times” es preguntava “qui eren aquells 225 guerrillers desarmats?”.

Thich Nhat Hanh, director de l’Escola d’Estudis Socials a la Universitat Budista de Saigon afirmava que de cada 600 morts que feien els nord americans com a màxim s’hi podien trobar 10 guerrillers. El que va quedar clar és que els que realment patien la guerra eren el poble vietnamita, cap comandant ni alt càrrec del Viet Cong va caure, tots ells van sobreviure a la guerra, pels nord americans lo important era el “Body Count”.

Els EEUU han aprés la lliçó, i ara ja no fan les coses com fa 45 anys. Ara ja no s’ensenyen els “enemics” morts, de fet ni tan sols se’n parla d’ells, lo únic que sabem del cert és la seva xifra de víctimes. I a més controlen molt millor la informació que es dóna de les seves “activitats” en favor de la democràcia.

Written by MadeByMiki

2 Març 2011 at 11:26 pm

MadeByMiki entrevista a en Plàcid Garcia-Planas.

with 13 comments


En Plàcid Garcia-Planas és reporter de la secció d’internacional de La Vanguardia des de 1988, ha estat enviat a diferents fronts, com el dels Balcans (on va cobrir els diversos episodis de la guerra de l’antiga Iugoslàvia, de 1991 a 1999) i el del Pròxim Orient (tant en la Guerra del Golf, 1990-91, com en la de l’Iraq, 2003). Ha informat des de l’Afganistan, i ha estat un dels pocs europeus que ha aconseguit entrar a Kandahar, la ciutat emblemàtica dels talibans, on s’ha disfressat de paixtu per evitar el risc del segrest, segons ell mateix diu, les seves faccions son força similars a les dels paixtuns.

Tal i com us vaig prometre fa força temps, avui publico gràcies a la amabilitat de’n Plàcid, una entrevista amb aquest gran periodista i corresponsal de guerra.

Després de la seva estada a Caracas i d’unes més que merescudes vacances, m’ha fet el favor de contestar a tot el que li he preguntat.

MadeByMiki: Plàcid, ets una persona amb molt poca presència a internet, és una cosa que em va sorprendre molt quan vaig voler escriure un post sobre els teus articles. De fet a partir d’escriure sobre la teva feina m’he trobat amb estudiants que volien entrevistar-te i em demanaven el teu mail, això prova que ets difícil de localitzar en un temps on tothom ho sap tot del tothom. Ets crític amb la tecnologia i la seva utilització o senzillament internet no et motiva suficientment?

Plàcid Garcia-Planas: Internet i les noves tecnologies son fantàstiques. Crec, però, que hi ha altres coses al món tant o més fantàstiques per comunicar-se. La pregunta és per què els estudiants dels quals parles no van ser capaços de despenjar un telèfon i trucar a “La Vanguardia”. O escriure-hi una carta. A internet hi veig moltes dades, poc pensament i massa insults.

MBM: Has estat recentment a fira d’armament terrestre de Paris, una fira on es venen amb total tranquil·litat des de armes lleugeres fins a enormes míssils. Com pot pair això un reporter de guerra?

Plàcid: Amb perplexitat i amb molta ironia, la veritat. Hi venen tota mena d’armes i complements per als soldats… tret de taüts.

MBM: Els periodistes, especialment els que treballeu amb un material tant delicat com el teu, les guerres, teniu una certa responsabilitat moral amb la societat, pateixes molt amb el pes que això suposa?

Plàcid: Treballar sobre el dolor dels altres, més que responsabilitat moral, provoca molts i molts dubtes. La narrativa de guerra sol caure en el patetisme d’arrel romàntica, i no acaba reflectint res.
L’horror és com el mar o l’univers: indescriptible per definició. I per reflectir alguna cosa de la guerra i el dolor només ens queda la paradoxa de les coses i un cert lirisme, que també és irracional.
No oblidem que la primera gran obra de la literatura occidental és casi una crònica de guerra i una poesia: la Ilíada.

MBM: Quan llegeixes articles d’en Gaziel sobre la Primera Guerra Mundial o teus des de Kandahar, el lector experimenta una veritable immersió al lloc i al moment que descrius. Com t’ho fas per portar la guerra que vius als teus lectors?

Plàcid: Només tinc un parell de folis per fer-ho, i l’única manera és escollir ben escollits els detalls que reflecteixin l’escena que veus i vius. L’essencial és el que tu apuntes: transportar el lector. En aquest sentit, el reporter és sempre un taxista.

MBM: Aquesta frase sempre m’ha fet pensar molt: “totes les guerres son la mateixa guerra”, és realment revolucionària. Totes les guerres son la mateixa guerra i l’únic que canvia és l’embolcall amb el que ens les “venen”?

Plàcid: No és que totes les guerres siguin iguals, és que tots els homes, que som els que fem les guerres, ho som, en el fons, d’iguals.

MBM: Tu vas viure de ben jove i intensament la guerra de Bòsnia, a aquest bloc es va parlar sobre un documental de la BBC anomenat “The death of Yugoslavia”, a mi em va semblar excepcional i molt neutral. Has vist aquest documental?

Plàcid: Efectivament, és un documental impecable. El millor documental sobre les guerres iugoslaves. No hem de confondre, però, documental i reportatge.

MBM: Que n’opines dels “periodistes incrustats”?

Plàcid: Res en contra si es fa amb intel·ligència i esperit crític.

MBM:Al teu darrer llibre “Jazz al despatx de Hitler”, jugues amb el temps i ens mostres en que s’han convertit varis llocs on es va decidir el futur d’Europa i de milions de persones. Jo interpreto que el missatge del llibre és que no som tant importants com ens pensem, vaig bé?

Plàcid: Efectivament. No som gaire cosa. El sol esclatarà d’aquí a uns 1.500 milions d’anys (milió amunt, milió avall) i del món no en quedarà res. De fet, no passa el temps: passem nosaltres.

Gràcies a la immensa amabilitat de’n Plàcid Garcia-Planas, tinc l’oportunitat de fer una petita entrevista a en Marc Bassets, corresponsal de “La Vanguardia” a Washington, us aniré informant en propers posts.

No em demaneu imparcialitat amb en Plàcid, ell és el periodista que més admiro i a sobre m’ha regalat el seu darrer llibre dedicat, que per cert és una obra mestra de la literatura periodística i colpeix i fa reflexionar a cada pàgina.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Pl%C3%A0cid_Garcia-Planas_Marcet

https://madebymiki.wordpress.com/2010/09/09/placid-garcia-planas-jazz-en-el-despacho-de-hitler/

https://madebymiki.wordpress.com/2009/08/21/placid-garcia-planas-el-reporter-de-la-vanguardia/

Tot sigui per la pau mundial.

with 8 comments

Avui Obama diu que la “seva missió” a l’Iraq ha finalitzat i a fet tornar les seves tropes cap a casa, o almenys això diu. La veritat és que els Estats Units confessen que deixen 50.000 soldats, una ambaixada que és més gran que l’estat del Vaticà i un munt de bases militars que ben segur que son allà per quedar-se.
Potser en moments com aquests cal fer memòria per saber com s’ha arribat fina aquí, i per fer-ho tiraré molt enrere, directament cap a l’inici de la política militarista dels Estats Units d’Amèrica, el presumpte paradigma de la llibertat i la justícia.
Al 1946 Harry S. Truman amb els genocidis nuclears d’Hiroshima i Nagasaki havia “guanyat” la Segona Guerra Mundial i posat el seu país al capdavant del món, era la potència militar més avançada i temible del planeta. En aquell moment, una vegada arribada la pau, calia fer una reconversió econòmica i de totes les institucions de guerra de l’estat, però Truman decideix fer una política que encara avui és vigent: En lloc de dissoldre gran part de l’industria militar i els serveis d’espionatge, manté l’estat en una “economia de guerra” perpetua.
En aquell moment es crea la CIA, l’agència d’espionatge més gran del món. El que varen fer és senzillament re-col·locar i unir els seus serveis d’espionatge de la marina, l’exercit de terra i la secretaria d’estat per formar la nova agència d’espionatge. Tenint en compte que no estaven amb guerra formal amb ningú, la CIA faria la funció de recopilar informació sensible a tot el món i se la va dotar de capacitat per a actuar a l’estranger. Naturalment així es violava la sobirania de la resta d’estats, però ells mateixos ja es dedicarien a donar cobertura a aquestes accions, sempre es pot dir que es fan per un be global o per lluitar contra el comunisme o el terrorisme.

D’aquí ve la famosa “National Security Act” validada pel Congrés l’any 1947. Aquell any es va perpetuar en èpoques de pau un dispositiu militar i d’espionatge amb uns pressupostos i atribucions semblants als que tindria en cas de guerra.
Els Estats Units, amb aquesta política bel·licista varen donar inici a la “guerra freda”, naturalment el seu adversari militar l’Unió Soviètica va seguir l’estela dels Estats Units i es va iniciar la llarga i estèril carrera armamentística.

No, si no és una despesa, és una inversió...

No, si no és una despesa, és una inversió...

Documents ultra secrets com el “National Security Council Directive on Office of Special Projects” aprovat el 18 de juny de 1948 i desclassificat 50 anys més tard, parla de les “operacions especials”, de qui les podia ordenar i de com es farien servir enllaços per protegir i ocultar les responsabilitats del Govern. En aquell document es detalla com “les accions conduides o recolzades pel Govern contra països o grups hostils devien ser planificats i executats de manera que el Govern pogués negar de forma clara la seva implicació o responsabilitat”. Més endavant al mateix document es detallen les formes d’actuació, que son les següents: “guerra econòmica, acció preventiva directa, sabotatge, infiltració i destrucció d’objectius, subversió d’estats hostils, creació i assistència a grups de resistència, guerrilles, contra-espionatge…”.
També a altres documents secrets es parla sobre altres grups funcionals, a aquests se’ls hi encarrega unes altres tasques:

-Guerra psicològica mitjançant premsa, ràdio, Tv, rumors, etc.
-Guerra econòmica, manipulant els mercats, especulant sobre les monedes, impedint l’accés a determinats productes, falsificant divises…

Resumint, els Estats Units diuen que es retiren de l’Iraq, parlen sobre pau i democràcia,  però la seva despesa militar representa més d’un 40% del total mundial. Per ponderar adequadament aquesta xifra cal tenir en compte que els Estats Units te 305 milions d’habitants i el món 6.700 milions, potser així ens en adonarem de que estan dient quan parlen de pau.

Written by MadeByMiki

1 Setembre 2010 at 10:16 pm

Balcans, la mort de Iugoslàvia.

with 17 comments

Us recomano una serie de documentals sensacionals sobre Iugoslàvia, exactament sobre la història més o menys recent de la dissolució d’aquest país. Aquests documentals de la BBC son extraordinaris, i vistos des de la perspectiva actual la sensació que et queda és realment sorprenent.

Tot comença amb la mort de Tito i més endavant amb la manipulació que fan d’una visita de Milosevic (aleshores era el número 2 d’Ivan Stambolic cap del govern serbi) els serbis de Kosovo. Aquests volen un Kosovo totalment serbi, tal i com era 300 anys abans, per tant planifiquen i provoquen un enorme enfrontament amb la policia de Kosovo, preparen camions plens de pedres i assignen feines de provocació i atac a tots els seus joves militants. La jugada els hi surt perfecte, creen el caos a la visita de Milosevic i aquest es creu que tota la culpa és de la policia de Kosovo i de la minoria (o no tant minoria) albanesa. Tot això surt per tots els canals de la televisió iugoslava i la mentida és assumida i digerida per tothom.

Més endavant Milosevic en un congrés del partit comunista hàbilment es fa amb el poder i humilia a Ivan Stambolic. Al poble serbi esclata un fort fervor nacionalista, els serbis de totes les repúbliques iugoslaves es mostren eufòrics i Milosevic ara vol ser el cap de govern de tota Iugoslàvia.

Les seves posteriors declaracions es deixen portar per aquesta eufòria, i recorden a altres temps: “Serbia recuperarà el seu legitim territori”. Per començar, organitza manifestacions i moviments per “recuperar” la petita republica Voivodina, al nord de Serbia i no li costa gaire que els nacionalistes serbis s’aixequin i aconsegueixin el poder.

No penso explicar res més, si en teniu interès, us aconsello molt veure tots els documentals. Aquí us poso els links per veure els quatre documentals  a GoogleVideo:

http://video.google.com/videoplay?docid=-6980751398015745064#

http://video.google.com/videoplay?docid=1038731671500942843#

http://video.google.com/videoplay?docid=-8039006427592057354#

http://video.google.com/videoplay?docid=5153820251461501787#

http://en.wikipedia.org/wiki/The_Death_of_Yugoslavia

Written by MadeByMiki

29 Agost 2010 at 6:37 pm