..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘atur

Mentides poc arriscades.

with 6 comments

https://i1.wp.com/blogs.lainformacion.com/treintaymuchos/files/2012/07/photaki588496_0.8mb-300x200.jpg

Mentides gratis.

Ara que ens inunden amb optimisme. Ara que segons ells les estadístiques ens fan costat. Ara que sembla que per primera vegada fins i tot es creguin les seves afirmacions. Ara, és el moment de recordar algunes coses.
La taxa d’atur juvenil a Espanya és d’un 57%, quatre punts per sobre del de Grècia. Som líders absoluts i en cap moment hem deixat de ser-ho.
L’atur que pateixen a Romania és d’un 7,5% , i no crec que per això es pugui considerar que aquell país viu un gran moment (tot i  que crec pertinent ara mateix comparar-nos amb Romania). Potser aquest serà el nostre camí, el de baixar l’atur a costa de l’emigració massiva dels que puguin fer-ho.
Ens parlen de recuperació, de sortida de la crisi, de moltes coses, però ningú ens vol dir quin país tindrem dintre de 5 o 10 anys. Potser és perquè es vol evitar el dir la veritat, que ens han empobrit descaradament i que l’estat del benestar ha estat finiquitat per sempre més.
Les mesures econòmiques que s’apliquen són les de l’escola de Chicago, el liberalisme econòmic. La seva principal premissa és la d’afavorir als més privilegiats, suposant que la seva riquesa anirà filtrant-se cap a les classes menys afavorides. El que sempre passa amb aquestes polítiques, tal com ja hem vist, és un enorme  augment de la desigualtat.
De la política econòmica keynesiana o qualsevol altra derivada seva, ni se’n vol parlar. Potser és perquè la seva principal intenció és la d’afavorir les classes més populars. Estem a les antípodes d’aquesta política i la seva preocupació social.
El darrer exemple el tenim amb les xifres de la EPA. Unes xifres que poden semblar bones sempre que ens oblidem del dramàtic descens de la Població Activa,  de la qualitat del treball creat, dels ‘nous’  mini salaris o del brutal increment del format del contracte a mitja jornada.  Per cert,  si teniu un mínim d’experiència en això de canviar de treball,  sabreu  que vol dir això de la mitja jornada… 
Els signes de recuperació que alguns veuen, o són pura cuina estadística, o lo que encara és pitjor, una mentida més. Una mentida que a la llarga  es maquillarà convenientment, i com les altres amb què ens han anat marejant durant anys i panys,  els hi sortirà gratis.

Written by MadeByMiki

27 gener 2014 at 9:39 am

Arxivat a Uncategorized

Tagged with , , , , ,

Aturats i culpables de la crisi.

with 12 comments

Com tots sabeu, pels que manen és molt important tenir sempre a punt un culpable al que assenyalar en cas de crisi.

Els ciutadans som així de senzills, digerim millor els problemes si ens donen algun culpable sobre el que carregar el mort, suposo que tenim una ànsia de justícia innata mal treballada.

Per distreure més i millor al personal, els culpables no son sempre els mateixos, que tot cansa. Si fins ara els assenyalats èren bàsicament els funcionaris (sobretot els de base), detecto que darrerament la “gran culpa” de tot es va diversificant i ara hem trobat un altre grup on focalitzar el nostre despreci, es tracta dels aturats.

La nova manera d’entendre el món, la neo-lliberal ens ensenya que tothom és responsable de la seva situació, per tant, segons això no cal ajudar als desafavorits ja que ho son perquè volen. De la mateixa manera convertim als rics en persones admirables que hem de tenir com a referent, ells son els triomfadors, tots hem de ser emprenedors, emprenedors d’èxit evidentment.

A Galícia i a Múrcia ja han decidit no donar cobertura sanitària als aturats sense prestació, a Catalunya les retallades castiguen especialment als més desafavorits. Certament això és més fàcil de fer si anem suggerint que els aturats ho son perquè volen, o que qui treballa en negre sempre ho fa perquè vol, els autònoms son uns estafadors, els funcionaris no treballen… això si, mentre ens anem fotent hòsties entre nosaltres els veritables culpables van salvant el cul, que li preguntin als dimitits senyors Ricard Pagès i Manuel Troyano president i director de Caixa Penedès respectivament, a ells i als seus plans de pensió blindats de més de 20 milions d’euros…

http://www.elmundo.es/elmundo/2011/11/25/barcelona/1322211868.html

Written by MadeByMiki

25 Novembre 2011 at 10:30 am

La gran preocupació del Rei (a part de mantenir-se a la poltrona).

with 17 comments

El Rei, el secretari d'Estado d'Economía, José Manuel Campa i el governador del Banco de España, Miguel Ángel Fernández.

El Rei, el secretari d'Estado d'Economía, José Manuel Campa i el governador del Banco de España, Miguel Ángel Fernández.

Hi ha gent mal pensada que creu que a la Corona espanyola no li amoïnen gens ni mica els problemes i patiments de la societat espanyola en aquests moment de crisi. No és així, com a demostrat el patriarca Joan Carles I, de la “gran professional” Sofía de moment no en sabem res, i de la resta de la saga tampoc, suposo que tal i com va dir fa temps la futura reina Letizia en aquests moments estàn treballant intensament per Espanya i això no els hi dona temps per a res més.

Però lo important és que Joan Carles I per fí ha parlat, ara tenim unes declaracions del monarca en referència directa a les manifestacions i acampades que encara hi ha per tota Espanya. I que ha dit?, doncs ha fet una crida a donar un “urgente empuje al empleo juvenil” i per això demana aunar el esfuerzo de los agentes sociales y el conjunto de la sociedad, dentro de un marco de modernización del sistema productivo.

I tot això no ho ha demanat a qualsevol lloc, ha triat la seva presència a la clausura de la XXVIII Assambles de Socis del Instituto de la Empresa Familiar, més coneguda com a IEF.

A aquesta trobada també hi era el Secretari d’Estat d’Economia, en José Manuel Campa que va afirmar allò tan original de “el ajuste de la economia no va a ser facil” (us imagineu per qui no serà fàcil?) i va seguir afegint “la débil situación laboral debe obligar a seguir por la senda reformista” (segur que us podeu fer una idea de a qui li tocarà fer aquesta tortuosa senda).

L’IEF, és una organització sense ànim de lucre que agrupa un centenar d’empreses familiars espanyoles amb una facturació mitja per companyia de més de 1000 milions d’euros anuals. Aquesta organització és la interlocutora de la gran empresa d’origen familiar devant les administracions, institucions, medis de comunicació i societat. Entre totes aquestes empreses tenen més d’un 17% del PIB espanyol i més de 825.000 treballadors directes, molts d’ells als cinc continents. Ho sigui que estem parlant d’un lobby de pressió, un descomunal lobby de pressió que presideix en Isaak Andic, el segon home més ric d’Espanya i cap de Mango, a qui fa temps ja vaig dedicar un post.

Estem parlant del lobby que representa a empreses com Inditex, Ferrovial, Acciona, Puig, Planeta, Mercadona,Mango, Barceló, Catalana Occidente… ho sigui una gent molt amiga de Juan Carlos I, i també molt amics dels que ens manen com en José Manuel Campa. De qui no son tan amics és dels treballadors i de la resta de la societat, ja que com ja haureu imaginat o notat a la vostra pell totes les seves propostes van orientades a fotre a quí menys té i a qui menys es pot defendre, com us pensàveu que aquests fan els diners?, doncs amb propostes com aquestes:

  • Fer que les inversions que facin les companyies amb els seus beneficis siguin excloses de tota mena de impostos.
  • Ampliar l’edat de la jubilació, i vincular la pensió a cobrar a tota la vida laboral del treballador.
  • Baixar el tipus general de l’impost de Societats.
  • Caldria que el govern donés subvencions o ajuts fiscals per promoure la contractació de joves, amb una excensió complerta de les cotitzacions a la Seguretat Social durant dos anys.
  • Fer disminuir l’absentisme laboral, es tractaria de eliminar les baixes que no siguin absolutament necessàries.
  • El propi Isak Andic proposa que en la mesura de lo possible, la remuneració dels treballadors sigui “variable”, i que s’iguali el estatus dels nous funcionaria al de la empresa privada.
  • Abaratir al màxim el treball juvenil amb un contracte fet a mida, sense pagar la S.S. Tal i com deia abans però a més amb un salari fora de cap conveni, un salari que es podria pactar entre el jove i l’empresari.

Recordo perfectament quan es va començar a parlar de la globalització econòmica i els seus futurs efectes. Respecte a les multinacionals i a la deslocalització d’empreses, he de reconèixer que tots aquells que deien que els treballadors del tercer món s’acabarien tenint les mateixes condicions laborals que nosaltres estaven en lo cert. El problema és que algú brillantment, se’n ha adonat que per a les empreses és molt més pràctic que passem nosaltres al tercer món en temes laborals, i la caiguda de drets i salaris sembla no tenir límit.

Aquí hi ha un camí marcat i ben estudiat, els grups de pressió de les empreses i bancs, els polítics venuts, i totes les élits del país van a una i saben quin és el seu objectiu. Ens parlen de “modernització del sistema productiu” però del que es tracta és de precaritzar al màxim les nostres condicions laborals i fer el que sigui per mantenir-nos atemorits i obedients, i a poder ser que encara diem allò de “lo important és treballar”.

Articles relacionats: 
https://madebymiki.wordpress.com/2010/11/26/mango-una-marca-o-una-declaracio-dintencions/

http://borradorniloco.blogspot.com/2010/10/carta-de-un-funcionario-isak-andic_26.html


Valeriano Gómez, Ministre, sindicalista i economista.

with 14 comments

Aquest dimecres he pogut llegir amb molt interès una noticia a “La Vanguardia” (era al tren i tinc passió per les coses gratuïtes…), es tracta de l’article sobre la intervenció del Ministre de Treball Valeriano Gómez (primera noticia d’aquest senyor…). El títol de l’article ja comença a revelar les coses: “El gobierno augura una década de ‘moderación y sensatez’ salarial”, comencem be!, vinga, seguim llegint, ara el subtítol: “El Ejecutivo establecerá una fórmula para que los salarios no crezcan con el IPC”. Anem a veure, passem això pel traductor automàtic, el resultat és:

Títol: “Nosaltres els vostres governants que som molt savis, veiem que us queden més de 10 anys de passar-les putes i eliminar tots els vostres drets mentre us fotem les peles. Tot i així farem veure que aquest és un fet inevitable i que nosaltres no en tenim cap responsabilitat, que sou vosaltres els que heu estirat més el braç que la màniga, imbècils!. Del que es tracta de que encara en doneu les gràcies mentre us robem”.

Subtítol: “Mirarem de treballar molt perquè ningú se’n escapi d’aquest atracament, és més, si convé canviarem totes les normes de forma unilateral per a putejar-vos millor. A això nosaltres li diem democràcia. Si fet això us enfonseu en la més absoluta de les misèries, doncs que us donin molt”.

Tal i com podeu veure el traductor no està massa depurat, no sintetitza massa be els conceptes, ja l’aniré polint, no desespereu.

Segueixo amb l’article, i vaja un missatge interessant: “Los salarios no pueden comerse la productividad para superar la crisis; después, cuando se recupere esta situación, quedará la posibilidad de afrontar un reparto consensuado de las ganancias”.

Traductor: “Aquí ens posarem religiosos, ho sigui us prometem un premi a la llarga, si us porteu be i sense assegurar-lo. Avui i demà us heu de sacrificar, més endavant una vegada esteu morts ‘els últims seran els primers’. De fet lo únic que us assegurem és que els que cobreu, cobrareu menys. Per cert, ‘consensuado??’, amb quí?, entre qui? Entre els polítics, empresaris i els sindicats?? ”.

Segueixo: “esta es la única manera de evitar que el ajuste y la mejora de competitividad no vengan a través del aumento del paro, que es lo que produce un aumento automático de la productividad de la economía”.

Traductor: El pobre traductor ‘s’ha penjat’, després de intentar traduir aquesta frase s’ha espatllat per sempre, pantalla blava de la mort, és tot el que queda del traductor. Quins collons!!, si l’atur fos el motor de la productivitat Espanya seria el país més productiu del món occidental, en menys de 4 anys han anat més de 2 milions i mig de treballadors a l’atur, com gosen amb amenaçar-nos amb això??.

Quanta gent coneixeu que hagi millorat el salari per damunt del IPC el darrer any?. Quants que hagin millorat les seves condicions laborals?. A qui representa el senyor Valeriano?.

Ahir podíem llegir com Women Secret fa contractes mensuals de 8 hores absolutament flexibles, ho sigui que et poden cridar quan els hi sembli, i tu sempre has d’estar a la seva disposició. Per quants diners?, doncs per 98€ mensuals BRUTS!!. Com a exemple de flexibilitat i moderació salarial dels treballadors no està gens malament, oi?. On li trobo els problemes és a la banda de la “sensatez”, no, no em sembla massa sensat, però pel que veig tindré una dècada per anar fent-me a la idea.

http://es.wikipedia.org/wiki/Valeriano_G%C3%B3mez

Written by MadeByMiki

7 Abril 2011 at 8:55 am

“la solució a la crisi i a l’atur tan sols pot venir dels empresaris”

with 16 comments

Fa un parell de dies vaig anar a mirar roba a unes botigues, potser més que botigues ara caldria anomenar-les franquícies, la botiga tradicional és en vies d’extinció. Això si, com que soc molt dolent anava directament a mirar-me el lloc de fabricació d’aquesta roba, i és ben clar que no va haver-hi cap tipus de sorpresa, Marroc, Xina (un 80% de la roba), Turquia… res, no hi ha res fabricat aquí, potser la dependenta. No, no vaig comprar res de res…

Un tema recurrent és el culpar de la crisi als emigrants de països pobres, si, “aquells que venen a robar-nos la feina”. De fet la societat tan sols repeteix els missatges transmesos pels nostres polítics i elits empresarials. Això serveix de molt, sempre va be tenir alguns “culpables”, així tot queda més justificat i la gent queda més distreta.

És la jugada fantàstica de la globalització (jo més aviat diria esclavització global):

  • Les multinacionals i grans empreses tanquen les seves fàbriques aquí.
  • Se’n van posem pel cas al Marroc (per no anar gaire lluny).
  • Munten la fàbrica allà.
  • Paguen les hores a 0,70€ (no m’ho invento, evidentment a Xina i altres llocs es paga molt menys).
  • A menor despesa en ma d’obra, més benefici pels empresaris i accionistes.

Els empresaris son aclamats com a grans genis de les finances, tot un exemple a seguir. Els antics treballadors ara estan sense feina, si pot ser els hi diem que eren poc productius, així els fem sentir culpables de la seva situació. Els nous queden totalment “precaritzats” de per vida i els emigrants que han vingut aquí son assenyalats com a culpables de la manca de treball.

Definitivament tal i com últimament sento mil i una vegades, “la solució a la crisi i a l’atur tan sols pot venir dels empresaris”

Written by MadeByMiki

10 febrer 2011 at 10:09 pm

Qui hi guanya amb la crisi?

with 19 comments

Avui, quan podem escoltar a la senyora Mar Serna insinuar que l’atur continuarà el mes vinent en clar augment, però no tothom viu en recessió, no tothom pateix aquesta crisi.

 

La situació és ara molt curiosa, segons ens diu des de fa mesos el “Financial Times”, els beneficis d’algunes empreses han pujat més d’un 100%, de fet van molt millor que abans de la crisi. De quines empreses? us preguntareu amb un gran interes -ja que se’ns diu fins al cansament que tots patim la crisi-, doncs casualment les empreses que acumulen tots els beneficis son les grans empreses, la petita i mitjana empresa segueix en caiguda lliure i naturalment, la gran massa de treballadors els acompanyem agafats de la ma.

 

Com s’ho ha fet la gran empresa per acumular beneficis?, doncs fàcil, se’ls hi ha posat molt fàcil la seva feina. Per començar, tots sabem que qui veritablement paga impostos és l’assalariat, seguit del petit empresari i els autònoms. Tot al contrari que les grans empreses, elles sovint son les més beneficiades pel sistema i acaben pagant pocs impostos, elles tenen moltes eines per beneficiar-se de la crisi, i les fan servir:

 

  • Tenen la capacitat de fer xantatge a l’estat -recordem aquí la mítica SEAT i les seves negociacions quan les coses no els hi funcionen- i evidentment se’n aprofiten tant com volen per obtenir tracte de favor en molts aspectes.

  • Han fet fora molts treballadors per via directa o amb pre-jubilacions de manera senzilla i generant poca despesa per l’empresa.

  • Amb la crisi gaudeixen de tot tipus de beneficis fiscals i amb la reforma laboral se’ls ha cobert les esquenes.

  • Han fet servir la por dels treballadors a perdre la feina per fer-los treballar molt més, per menys diners i amb una producció superior. Evidentment avui pràcticament no hi ha baixes laborals.

 

Queda ben clar doncs que mentre els treballadors van perdent drets a marxes forçades, les grans empreses multipliquen els seus beneficis sense revertir-los a la societat ni repartir cap tipus de beneficis entre els seus treballadors.

 

La pregunta que molts ens fem és: i el govern a que es dedica mentre això passa?. La resposta és molt trista, molt trista pels pobres treballadors, el que fan és donar tot tipus de beneficis fiscals a les empreses sense exigir res a canvi, el mateix que va fer amb els bancs i que tants bons resultats ha donat… des de el punt de vista dels bancs naturalment.

 

Hi ha un fantàstic article de’n Ignácio Escolar -ja voldría jo tenir tant de talent- on qüestions com aquesta i altres queden al descobert, entre altres coses ens explica la gran paradoxa espanyola: el país amb salaris més baixos d’Europa pels treballadors i amb els alts directius  més ben pagats de l’Unió Europea.

Feu una ullada a: http://www.escolar.net/MT/archives/2010/10/los-datos-duros.html

Written by MadeByMiki

17 Octubre 2010 at 8:32 am

Maquillatge o tanatopràxia?

with 14 comments

En els darrers cinc anys -podríem dir 50, però així ho entendrem millor-, hi ha dos grans esforços que convergeixen. Tots a una, el poder i els medis de comunicació treballen en una incansable estratègia de maquillatge de la realitat, i nosaltres ens esforcem de manera inhumana en fer veure que ens ho creiem.

La qüestió és que aquest maquillatge, a la que t’ho mires be és per totes bandes. El trobem a les enormes xifres d’atur que patim, maquillades a base -entre d’altres coses- d’excloure una immensa quantitat d’aturats de les llistes pel senzill fet d’estar realitzant algun curs. I ben segur que aquesta qüestió és extrapolable a tot tipus d’estadístiques retocades que ens serveixen per esmorzar, dinar o sopar i nosaltres digerim sense contemplacions.

Ara resulta que he pogut saber, que aquelles xifres optimistes sobre les venda de pisos a Espanya també pateixen aquest maquillatge tant ben estudiat. Com s’ho fan?, doncs és ben senzill, com sempre es tracta d’ometre certa informació que és transcendental per saber on som i cap on anem. El truc, digne d’un gran il·lusionista com en David Copperfield és el següent: Direm que les vendes de pisos, ho sigui les escriptures han augmentat un 20% respecte l’any anterior -que be, sortim de la crisi!- però ometrem certa informació que no volem que se sàpiga massa: un 30% de les escriptures que s’han fet aquest any son embargaments, execucions hipotecàries i donacions a compte.

Ho sigui que el que serien unes estadístiques clarament negatives, per art de màgia s’han tornat -amb el maquillatge convenient- en uns fantàstics números que ens fan somniar en que aviat “tot tornarà a ser com abans”.

Jo us donaré la meva versió dels fets, la versió d’un observador llunyà i sense coneixements profunds sobre el tema: Els pisos baixaran molt de preu. Els bancs no saben que fer-ne de tants com en tenen, però davant l’impossibilitat absoluta de cobrar prefereixen quedar-se el pis que sense res. És possible que el govern hagi d’anular part o la totalitat de les ajudes que dona a l’hora de comprar-los. Fins ara s’han mantingut molt cars de manera totalment artificial, però la llei de l’oferta i la demanda s’acabarà imposant.

Crec que no podem ser tant innocents i creure’ns tot el que ens diuen des de el govern, els bancs o els seus medis afins. Ens han enganyat massa vegades i res em fa pensar que les coses hagin canviat en lo més mínim. Lo realment important és la tendència, i ja sabem cap on va. Faríem be de ser escèptics davant de tot el que ens transmeten, no es mereixen que ens els creiem.

Written by MadeByMiki

12 Octubre 2010 at 12:05 am