..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘EEUU

Manufacturant opinions.

with 6 comments

Ahir vaig poder gaudir d’un sensacional article a “La Vanguardia”, l’autor d’aquesta joia és en Rafael Poch, un periodista sempre compromés i que per cert vàrem tenir ocasió d’entrevistar a aquest blog fa uns mesos.

En Rafael ens explica amb tot detall allò que molts ja sabeu o intuiu, com s’ho fa un estat amb l’ajuda dels seus medis de comucicació per manipular l’opinió pública i fer-li acceptar el que mai hauria d’acceptar. És allò que alguns escriptors anomenen “manufacturar el consentiment”, ho sigui que ens parla de com els estats fabriquen mentides per que aquestes siguin propagades pels medis i el poble resulti enganyat per totes bandes i accepti això com a real. Evidentment hi ha qui no creu en la “veritat oficial”, però serà ignorat o neutralitzat com sigui.

L’article de’n Rafael Poch ens parla de l’intervenció alemanya a la Guerra de Iugoslàvia, però no dubteu ni un segón en extrapolar-ho a qualsevol altre àmbit, resulta evident que aquesta és una eina que sempre s’ha fet servir per part del poder.

Si aprofundim una mica més entendrem les fortes ganes que tenen els estats de controlar internet, aquella interferència que tant els hi fa la punyeta. En aquest cas l’excusa és la lluita contra la pirateria, però no cal ser molt viu per veure que el que realment els hi provoca una enorme preocupació és el fet de que qualsevol pugui publicar el que vulgui. Als estats i a les grans empreses els hi convè molt tenir un internet inofensiu, i aquest és el seu camí des de fa un munt d’anys, fims i tot ara als EEUU volen prohibir que els usuaris dels telèfons mòbils “rootegem” els nostres terminals, evidentment tot en nom de la seguretat, la seva seguretat.

Així doncs, no us perdeu l’enorme article de’n Rafael Poch, un article que hauriem d’imprimir (jo ho he fet) i tenir en lloc ben visible com a “obra de consulta”.

Us deixo uns fragments de l’article i si voleu podeu consultar-lo íntegre:

  • “Henning Hensch… actuó como perito en Rachak y Rugovo, dos localidades albanesas en las que su gobierno, socialdemócrata, engañó a la opinión pública escenificando dos masacres que no lo fueron. La primera guerra con participación de Alemania desde Hitler, comenzó con esas mentiras.”
  • Cerca de Rachak y de Rugova varias decenas de guerrilleros albaneses cayeron en emboscadas ante el ejército. Hensch estuvo allí. Vio a los guerrilleros muertos con sus armas, carnets y emblemas de la UCK cosidos en sus guerreras. En Rugovo, los yugoslavos juntaron los cadáveres en el pueblo y los observadores de la OSCE hicieron fotos. “Esas fotos, convenientemente filtradas de todo rastro de armas y emblemas de la UCK, hicieron pasar lo que fue un enfrentamiento militar con grupos armados, por pruebas de una masacre de civiles”.
  • “El 27 de abril el entonces ministro socialdemócrata de defensa alemán, Rudolf Scharping, presentó en rueda de prensa aquellas fotos en las que se veía los cadáveres de los guerrilleros amontonados en el papel de civiles inocentes masacrados. Al día siguiente, el diario Bild publicaba una de ellas en portada con el titular: ‘Por esto hacemos la guerra’ “.
  • “El relato del conjunto de la guerra en los Balcanes se basó en una fenomenal sarta de mentiras, amnesias y omisiones. Primero los croatas, luego los bosnios y finalmente el UCK, utilizaron los servicios de la misma empresa de relaciones públicas norteamericana, Ruder Finn, que entre los años sesenta y los noventa había sido contratada por Philip Morris para enturbiar la evidencia de los nocivos efectos del tabaquismo. La opinión pública europea fue intoxicada.”
  • “Todo ello se hizo para justificar más de 6000 ataques de la OTAN sin mandato de la ONU cuyo sentido era demostrar que la OTAN tenía razón de ser y aprovechar las violencias –agravadas por la intervención de las potencias – para disolver Yugoslavia, un estado anómalo en el nuevo orden europeo posterior al fin de la guerra fría. Ningún político y medio de comunicación se ha disculpado y la misma constelación actúa, y está preparada para actuar, en los conflictos del presente y el futuro.”

http://www.lavanguardia.com/internacional/20120131/54247835488/la-amargura-del-policia-aleman-hensch.html

https://madebymiki.wordpress.com/2011/02/02/entrevista-a-en-rafael-poch-de-feliu-corresponsal-a-berlin/

Written by MadeByMiki

1 febrer 2012 at 7:37 pm

Jean-Marie Bigard, humorista francès.

with 18 comments

Porto uns dies de massa feina i massa poca inspiració, per tant aquí us deixo un post poc treballat però crec que força  interessant per fer una mica de reflexió.

Jean-Marie Bigard, és un humorista francès, us deixo una sèrie de petits vídeos sobre un tema extremadament polèmic, els atemptats del 11 de setembre del 2001.

Written by MadeByMiki

24 abril 2011 at 11:15 pm

“Body Count”, i no estem parlant de música…

with 9 comments

Sempre que es parla sobre la guerra del Vietnam es dóna per fet que aquesta va ser perduda pels Estats Units. Crec que aquesta idea va sortir dels propis nord americans, el fer-se passar per perdedors i aquell missatge tan repetit de “la Guerra del Vietnam va ser una errada”, sembla que els ha ajudat molt a no assumir el que allà van fer.

Hi ha coses que no canvien mai, i una d’elles és la manca de dades sobre els que s’enfronten als “amos del imperi”, tot i així es calcula que no van morir menys de 2 milions de vietnamites durant aquella devastadora guerra. Per l’altra banda l’exercit dels EEUU va perdre 58.200 homes, un de cada 150 del total de soldats que hi va participar va morir allà.

No sé si coneixíeu el concepte “Body Count”, però per si un cas us ho explico, es tracta del recompte de baixes de l’enemic que practicaven els EEUU, per convèncer a la seva opinió pública de que la guerra anava bé s’anaven contant els morts de la banda del Viet Cong, de fet tots els morts eren automàticament apuntats a la llista de guerrillers rebels.

La teoria dels estrategues nord americans deia que amb el temps l’enemic seria derrotat amb el “desgast” diari al que eren sotmesos. Els oficials anàvem rebent més i més medalles gràcies al “Body Count”, tots eren apuntats a aquelles llistes i hi havia una dita molt popular que deia: “si és mort, és Viet Cong”, per tant es va matar a molts que es volien rendir, a dones, nens i tot el que respirava, calia sumar i augmentar el “Body Count”. De fet dels 100.000 presoners capturats més de 20.000 van ser executats de manera sumaria.

Els bombardejos de pobles alguna vegada eren qualificats com a accident, però l’accident no venia del fet de bombardejar civils, tan sols es considerava errada el bombardejar el poble equivocat… els “partes” de guerra dels EEUU eren pura fantasia, el 14 de febrer de 1966 en un dels atacs habituals s’afirmava que varen ser morts 386 guerrillers del Viet Cong i capturades 161 armes. El propi “The New York Times” es preguntava “qui eren aquells 225 guerrillers desarmats?”.

Thich Nhat Hanh, director de l’Escola d’Estudis Socials a la Universitat Budista de Saigon afirmava que de cada 600 morts que feien els nord americans com a màxim s’hi podien trobar 10 guerrillers. El que va quedar clar és que els que realment patien la guerra eren el poble vietnamita, cap comandant ni alt càrrec del Viet Cong va caure, tots ells van sobreviure a la guerra, pels nord americans lo important era el “Body Count”.

Els EEUU han aprés la lliçó, i ara ja no fan les coses com fa 45 anys. Ara ja no s’ensenyen els “enemics” morts, de fet ni tan sols se’n parla d’ells, lo únic que sabem del cert és la seva xifra de víctimes. I a més controlen molt millor la informació que es dóna de les seves “activitats” en favor de la democràcia.

Written by MadeByMiki

2 març 2011 at 11:26 pm

Entrevista a Eusebio Val,corresponsal a Roma de “La Vanguardia”.

with 13 comments

Després d’una llarga etapa (des de el meu punt de vista…) d’inactivitat per motius laborals, ja tinc aquí les respostes de’n Eusebio Val a totes les vostres inquietuds.  Com sempre tinc que agrair-li molt a en Plàcid Garcia-Planas la seva col·laboració,  i a tots vosaltres, benvolguts lectors i comentaristes que amb les vostres preguntes m’heu fet tota la feina.

Ferran: Com és possible que després de tots els escàndols (i no em refereixo només als sexuals) del Sr. Berlusconi, encara tingui tant de recolzament electoral. La meva experiència de la Itàlia de fa anys, era d’un poble políticament inquiet. Com s’ho han fet per aparcar totes aquestes inquietuds?

Eusebio Val: L’hegemonia de Berlusconi s’explica, SEGONS crec, per diverses Raons. El vota aquesta part de la societat que es diu la majoria silenciosa. No és un tòpic. Es tracta de gent que no es manifesta mai, que no comenta les seves opinions polítiques Molts ho fan simplement per evitar la tornada al poder de l’esquerra, a la qual un sector molt ampli d’aquest país detesta. Després hi ha la gent que simplement mira per la seva butxaca. Creuen que amb Berlusconi hi ha menys pressió fiscal i menys persecució al frau. Ell va baixar alguns impostos i va decretar diverses amnisties fiscals. Això és molt important per als milions de petits empresaris i autònoms. Són bastants els que voten tapant el nas“, per pur interès. Una quantitat significativa de votants de Berlusconi estan convençuts, igual que il Cavaliere, que aquest pateix una persecució injusta, per raons polítiques.

Zillahh: Amb l’actual sistema electoral, el partit que aconsegueix més vots és qui governa, crec que és per això que Berlusconi no deixa la presidència. No hi ha la possibilitat que es pugui canviar l’actual sistema electoral? Amb aquest panorama, què opina el poble italià davant un possible judici a Belusconi?

Eusebio Val: que es podria canviar el sistema electoral. Precisament es va canviar fa uns anys perquè hi hagués majories estables, premiant a la coalició més votada. El problema del principal partit de l’esquerra és que, ara per arai malgrat tot el que ha passatsondejos segueixen donant majoria per Berlusconi i la Lliga Nord. Per això l’oposició és tan reticent a demanar eleccions anticipades.

Kuka: M’agradaria comprendre la simbologia de Battisti per la Itàlia passada i per la Itàlia present. Arrestat a Brasil des del 2007, ha aconseguit l’estatus d’immigrant fa poc temps… mentrestant el govern italià reclama la seva extradició i creu just que compleix cadena perpètua.

Eusebio Val: Crec que Itàlia encara no ha digerit els seus anys de plom“. Queden molts enigmes per resoldre, massa zones fosques. És un país al que li encanten les teories de la conspiració. Hi ha atemptats gravíssims que no han estat del tot aclarits, com el de l’estació de Bolonya, les matances de la màfia, fins i tot aspectes del segrest i mort d’Aldo Moro. Jo veig que el cas Battisti reobre ferides i remou la memòria. Com a periodista el veig més en aquest sentit que com a personatge particular. Un aspecte polèmic del cas és la solidaritat de intel.lectuals francesos.

Rosa de Sang: Per què amb l’absolut desgavell i pèrdua de credibilitat de la dreta italiana, no només per part de Berlusconi sinó també de Fini amb els seus casos de corrupció, l’esquerra és incapaç de bastir una alternativa creïble?

Eusebio Val: En part ja l’he contestat a la primera pregunta. Una cosa és la imatge internacional i la perspectiva mediàtica, que sempre distorsiona la realitat amb el to sensacionalista de les notícies, i una altra cosa és el que pensa el poble italià. Les dues visions no tenen per què coincidir. A mi m’ha sorprès la dolentíssima imatge que molts italians tenen de l’esquerra. La veuen corrupta, ineficaç i, a sobre, amb arrogància intel.lectual. Un agreujant ha estat aquests anys la falta de lideratge sòlid a l’esquerra. L’actual líder del Partit Demòcrata sembla un personatge decent, però és trist, avorrit. Veig molt difícil que pugui batre Berlusconi. Tampoc es pot oblidar que dins del Govern Berlusconi hi ha gent prou sòlida i amb molt bona imatge, com el ministre d’Economia, Giulio Tremonti, a qui per cert s’estudia com a potencial recanvi al capdavant de l’Executiu.

Tomàs: Creus que la pena de mort desapareixerà dels EEUU? És cert que es debat més sobre el millor mètode en donar mort al condemnat que no pas en la pena de mort en si mateixa?

Eusebio Val: La pena de mort està en retrocés als EUA És cert que hi ha una tendència a la baixa de les execucions i més reserves de la gent sobre el caràcter dissuasiu del càstig. És un tema etern que preocupa molt a Europa, però els Estats Units està impregnat d’una altra cultura, és un país de frontera, amb un component més primitiu, a més de la influència de moltes esglésies protestants que no ho veuen malament .. A Amèrica no s’afronta la pena de mort com la vulneració d’un dret humà, sinó al contrari, com una prerrogativa legal de l’Estat. Es qüestiona moltes vegades el mètode, però no el fet mateix. És molt estrany per un europeu. Veig molt difícil a curt o mitjà termini que una majoria d’estats que suprimeixi. En aquest terreny hi ha un abisme cultural que sembla insalvable entre les dues ribes de l’Atlàntic.

Ahse: M’agradaria saber com és que l’han enviat a tants països i què tal li va semblar Croàcia.

Eusebio Val: Entrar a treballar a la secció d’Internacional de La Vanguardia va ser un privilegi. El diari sempre ha apostat des de la Primera Guerra Mundial! per la cobertura internacional. Va ser una cosa natural que, després d’un temps a la Redacció, em comencessin a enviar a cobrir esdeveniments a l’exterior. Per cert, el primer va ser l’arribada de Ben Ali al poder a Tunísia. Pel que fa a Croàcia, vaig estar allà a l’inici de la guerra amb Sèrbia, al setembre de 1991. Allà vaig poder confirmar la meva alèrgia natural a tots els nacionalismes. El règim serbi de Milosevic era una màfia inacceptable, però el de Tudjman a Croàcia em semblava “feixistoide”. En la història de la desintegració de Iugoslàvia hi ha molts culpables. Encara no sabem tota la veritat. Sobre el paper d’Alemanya, sobre el paper del Vaticà.

Tomàs: Pensa que Israel seguirà quiet davant la cursa nuclear que sembla haver emprès la República Islàmica d’Iran?

Eusebio Val: No crec que Israel es quedi quiet si sap del cert que l’Iran la bomba atòmica i està en condicions d’usar-la. Amb l’experiència de l’Holocaust, el poble israelià porta l’autodefensa en els gens. Atents al canvi de règim a Egipte. El capgira tot i pot influir en l’estratègia israeliana davant l’Iran.

Arqueòleg Glamurós: Quina situació hi ha a la Itàlia d’avui respecte a la homosexualitat i la homofòbia a Itàlia?

Eusebio Val: Per pressions del Vaticà i obediència interessada del Govern Berlusconi-, Itàlia no ha autoritzat els casaments d’homosexuals. Els atacs homofòbics han estat un problema diari en diverses ciutats, sobretot a Roma, des que vaig assumir la corresponsalia. Pot estar vinculat a un masclisme subjacent molt fort ia un ideari feixista que ha estat més viu potser que a Alemanya.

 

  1. La hegemonía de Berlusconi se explica, a mi juicio, por diversas razones. Le vota esa parte de la sociedad  que se llama la “mayoría silenciosa”. No es un tópico. Se trata de gente que no se manifiesta nunca, que no comenta sus opiniones políticas Muchos lo hacen simplemente para evitar la vuelta al poder de la izquierda, a la que un sector muy amplio de este país detesta. Luego está la gente que simplemente mira por su bolsillo. Creen que con Berlusconi hay menos presión fiscal y menos persecución al  fraude. Él bajó algunos impuestos y decretó varias amnistías fiscales. Eso es muy importante para los millones de pequeños empresarios y autónomos. Son bastantes quienes lo votan “tapándose la nariz”, por puro interés. Una cantidad significativa de votantes  de Berlusconi están convencidos, igual que il Cavaliere, de que este sufre una persecución injusta, por razones políticas.
  2. Sí que se podría cambiar el sistema electoral. Precisamente se cambió hace unos años para que hubiera mayorías estables, premiando a la coalición más votada. El problema del principal partido de la izquierda es que, hoy por hoy –y pese a todo lo que ha ocurrido-  sondeos siguen dando mayoría para Berlusconi y la Liga Norte. Por eso la oposición es tan reacia a pedir elecciones anticipadas.
  3. Creo que Italia aún no ha digerido bien sus “años de plomo”. Quedan muchos enigmas por resolver, demasiadas zonas oscuras. Es un país al que le encantan las teorías de la conspiración. Hay atentados gravísimos que no han sido del todo aclarados, como el de la estación de Bolonia, las matanzas de la mafia, incluso aspectos del secuestro y muerte de Aldo Moro. Yo veo que el caso Battisti reabre heridas y remueve la memoria. Como periodista lo veo más en este sentido que como personaje particular. Un aspecto polémico del caso es la solidaridad de intelectuales franceses.
  4. En parte ya lo he contestado en la primera pregunta. Una cosa es la imagen internacional y la perspectiva mediática, que siempre distorsiona la realidad con el tono sensacionalista de las noticias, y otra cosa es lo que piensa el pueblo italiano. Ambas visiones no tienen por qué coincidir. A mí me ha sorprendido la malísima imagen que muchos italianos tienen de la izquierda. La ven corrupta, ineficaz y, para colmo, con arrogancia intelectual. Un agravante ha sido estos años la falta de liderazgo sólido en la izquierda. El actual líder del Partido Demócrata parece un personaje decente, pero es tristón, aburrido. Veo muy difícil que pueda batir a Berlusconi. Tampoco puede olvidarse que dentro del Gobierno Berlusconi hay gente bastante sólida y con muy buena imagen, como el ministro de Economía, Giulio Tremonti, a quien por cierto se baraja como potencial recambio al frente del Ejecutivo
  5. La pena de muerte está en retroceso en EE.UU. Es cierto que hay una tendencia a la baja de las ejecuciones y más reservas de la gente sobre el carácter disuasorio del castigo. Es un tema eterno que preocupa mucho en Europa, pero Estados Unidos está impregnado de otra cultura, es un país de frontera, con un componente más primitivo, además de la influencia de muchas iglesias protestantes que no lo ven mal.. En América no se afronta la pena de muerte como la vulneración de un derecho humano, sino al contrario, como una prerrogativa legal del Estado.  Se cuestiona muchas veces el método, pero no el hecho mismo. Es muy extraño para un europeo. Veo muy difícil a corto o medio plazo que una mayoría de estados lo suprima. En este terreno hay un abismo cultural que parece insalvable entre las dos orillas del Atlántico.
  6. Entrar a trabajar en la sección de Internacional de La Vanguardia fue un privilegio. El diario siempre ha apostado –¡desde la Primera Guerra Mundial!- por la cobertura internacional. Fue algo natural que, después de un tiempo en la Redacción, me empezaran a enviar a cubrir acontecimientos en el exterior. Por cierto, el primero fue la llegada de Ben Alí al poder en Túnez. En cuanto a Croacia, estuve allí al inicio de la guerra con Serbia, en septiembre de 1991. Confirmé allí mi alergia natural a todos los nacionalismos. El régimen serbio de Milosevic era una mafia inaceptable, pero el de Tudjman en Croacia me parecía fascistoide. En la historia de la desintegración de Yugoslavia hay muchos culpables. Aún no sabemos toda la verdad. Sobre el papel de Alemania, sobre el papel del Vaticano.
  7. No creo que Israel se quede quieto si sabe a ciencia cierta que Irán tiene la bomba atómica y está en condiciones de usarla. Con la experiencia del Holocausto, el pueblo israelí lleva la autodefensa en los genes. Atentos al cambio de régimen en Egipto. Lo trastoca todo y puede influir en la estrategia israelí ante Irán.
  8. Por presiones del Vaticano –y obediencia interesada del Gobierno Berlusconi-, Italia no ha autorizado las bodas de homosexuales. Los ataques homofóbicos han sido un problema periódico en diversas ciudades, sobre todo en Roma, desde que asumí la corresponsalía. Puede estar vinculado a un machismo subyacente muy fuerte y a un ideario fascista que ha permanecido más vivo quizás que en Alemania.

Fahrenheit 451, hi ha coses que mai canvien.

with 17 comments

 

Anthony Shaffer.

Anthony Shaffer.

 

Hi ha escriptors que tenen molta sort, Anthony Shaffer, tinent coronel dels EEUU és un d’ells. Aquest militar va participar en operacions secretes a l’Afganistan, va ser durant la primera part de la invasió que avui encara dura, sota el mandat de George W. Bush.

Tal i com deia abans, aquest militar i escriptor ha estat de sort, ja que tan sols sortir a la venda el seu llibre, la primera edició s’ha esgotat de cop. La gràcia de l’assumpte és que “el client” ha estat el Pentàgon i no volia els llibres precisament per llegir-los.

El llibre “Operation Dark heart”, ha seguit una tradició molt antiga a totes les dictadures del món i ha esta incinerat. El Pentàgon s’ha posat en contacte amb l’escriptor i li ha assegurat, que no pateixi, que pot tornar a publicar una nova edició del llibre sense problemes… sempre que alguns fragments siguin eliminats.

El Pentàgon ja va ser informat prèviament de la publicació d’aquest llibre, i ho va aprovar sempre que l’escriptor censurés el que allà explica. Al no fer-ho, els agents de la CIA “es van veure obligats” a actuar per defendre ocults interessos que valen més que la veritat i la llibertat d’expressió.

El que aquest alt oficial explica al llibre afecta massa a la versió oficial sobre el 11-S, i sembla que hi ha un gran interès a evitar tota informació que no surti de les fonts autoritzades. Anthony Shaffer, va formar part de la unitat d’espionatge que va identificar i controlar a en Mohammed Atta i a tres terroristes més abans de l’atemptat del 11-S. De fet ell afirma que controlaven dues de les tres cèdules que van participar dels atemptats del 11-S. Aquesta unitat d’intel·ligència, va informar puntualment als seus caps sobre els terroristes, i en Anthony al seu llibre, explica com d’estrany va ser el comportament dels seus caps a mesura que anaven sabent més i més dels terroristes.

Una altra part del llibre que no tenia que veure la llum, era l’entrevista amb el director executiu del Comitè dels atemptats del 11-S, en Philip Zelikow. A aquesta entrevista en Philip confirma que un any abans de l’atemptat les autoritats ja tenien coneixement d’una més que possible amenaça a les torres bessones.

Curiosament l’informe final de la Comissió del 11-S. publicat el 22 de juliol del 2004, va concloure que “les agencies de intel·ligència dels EEUU ignoraven l’existència del senyor Mohammed Atta fins el dia dels atacs”.

El Pentàgon aplica el codi penal militar al llibre, i ha pressionat molt a en Shaffer, avui convertit en un incòmode oficial de reserva. Tot i així, no tots els llibres ha estat destruïts, en Shaffer va fer arribar una còpia a Wikileaks, i treballa en una nova edició del llibre més complerta, amb moltes més dades.

Avui algun dels llibres que no han pogut ser incinerats es troben a e-bay a un preu de sortida de 2000$.

http://www.executivegov.com/2010/09/dia-moves-to-block-controversial-afghan-war-book/

http://en.wikipedia.org/wiki/Anthony_Shaffer_%28intelligence_officer%29

Written by MadeByMiki

13 octubre 2010 at 10:47 pm

Hi ha genocidis que surten gratis.

with 15 comments

Hi ha coses que no surten massa als llibres d’història com per exemple com després de l’atac japonès a Pearl Harbour, més de 140.000 japonesos residents als EEUU van ser arrestats i confinats a camps de concentració, tot i ser ciutadans nord-americans.

En novembre de 1944 els nord-americans van començar a bombardejar Japó, durant mesos més de 500 bombarders B-190 vàren descargar més de 4.000 tones de bombes “trencadores”. Al febrer de 1945 les defenses antiaèries japoneses estaven anul·lades i els principals objectius militars bombardejats.

El 10 de març de 1945 es canvia la estratègia, i tant Tòquio com moltes altres ciutats japoneses sense objectius militars de rellevància son intensament bombardejades amb bombes incendiàries de napalm, inútils contra edificis sòlids però especialment mortíferes per matar a la població.

A la primavera del 1945 els serveis d’intel·ligència militar dels EEUU havien desxifrat les claus que feien servir els japonesos per comunicar-se. Gràcies a això els nord-americans van saber la intenció dels japonesos de rendir-se de manera negociada.

Feia més de dos anys que un projecte extremadament secret es desenvolupava als EEUU, el “Projecte Manhattan” va costar més de 2.000.000.000 de dòlars, milers de científics i enginyers nord-americans i britànics van ser portats a Nou Mèxic. Allà es van treballar intensament sota les ordres del el seu mestre, Robert Oppenheimer.

La seu central era el laboratori secret de Los Alamos, a Nou Mèxic, va ser escollida pel propi Oppenheimer. La nit del 15 de juliol de 1945, després de l’èxit de la primera bomba atòmica (fins hi tot li van posar nom, es deia “Trinity”) efectuada a Alamogordo, va dimitir com a director del projecte.

No va caldre esperar massa, la guerra estava guanyada i els hi quedaven dues bombes perfectament muntades per “experimentar”. Per tant el 26 de juliol de 1945 Harry Truman, president dels EEUU va fer una proclama als japonesos, la “Declaració de Postdam”, on va demanar conscient ment unes condicions difícilment acceptables: rendició incondicional, despossessió de totes les conquestes japoneses, processament i condemna de tots els dirigents militars, desmantellament dels seus exercits, indemnitzacions enormes i ocupació del país per part dels aliats. Tot això sota l’amenaça d’un gran atac nord-americà. Tres dies després, el 29 de juliol el primer ministre japonès Suzuki va rebutjar la proposta de Truman.

Els nord-americans ja havien començat a designar les ciutats a bombardejar, el General Major Leslie Groves, director militar del “Projecte Manhattan” va establir els següents criteris:

-Ciutats no bombardejades convencionalment, intactes.
-De rellevància pels japonesos.
-Amb una gran densitat de població.

Es va fer una llista amb les següents ciutats: Kioto, Nigata, Kokura, Nagasaki e Hiroshima.

Per fer l’experiment més interessant es van triar dues ciutats geogràficament ben diferents, Hiroshima és una ciutat plana, situada en una vall i Nagasaki és una ciutat més irregular, muntanyosa. Ja tenien la prova feta a un desert i ara volien provar-ho amb altres condicions i amb persones.

El 3 d’agost, Truman va donar l’ordre de llençar la primera bomba atòmica sobre Hiroshima. La bomba es podria haver fet detonar al castell d’Hiroshima, allà hi havia el segon exercit japonès (defensor del sud del Japó) i la densitat de població era més gran que al centre de la ciutat, però van deixar-la caure al centre d’Hiroshima on tota la població era civil. També es va esperar a llençar-la a les 8 i quart del matí, quan el centre de la ciutat era ple de gent i quan els nens ja eren a les escoles. A tota la zona afectada per l’explosió no va quedar ni un edifici en peu. L’ona expansiva va fer esclatar els vidres de les finestres situades fins a 8 quilòmetres de distància, el foc es va apoderar de la ciutat amb vents de més de 60 km/h. A Hiroshima van desaparèixer 20.000 edificis, unes 80.000 persones varen morir immediatament i unes altres 70.000 en els 5 anys posteriors. Mitja hora més tard va començar a caure una pluja negra, era d’aquest color per la condensació de material orgànic cremat (si, en part de les víctimes de l’explosió), aquesta pluja va resultar especialment mortífera per qui la va patir.

En una transmissió de radio, setze hores després de l’atac a Hiroshima, Harry Truman va dir: “El món ha de saber que la primera bomba atòmica ha estat llençada sobre Hiroshima, ‘una base militar’. Nosaltres guanyem la carrera del descobriment en contra dels alemanys. La hem  usat per escurçar l’agonia de la guerra per salvar la vida de milers i milers de joves americans. Continuarem fent-la servir fins que arribem a destruir completament el poder del Japó”. Les principals ciutats americanes celebraven el llançament de la bomba atòmica sobre Hiroshima. Els diaris donaven gràcies a Deu per dotar-los amb aquesta arma i exclamaven: “Ni morts son bons”, ”Qui sap com ho hagués fet servir un altra nació”.

El 9 d’agost, l’aniquilació nuclear es va repetir a Nagasaki, el bombarder B-29, “Bock’s Car”, va llençar a “fat boy”, una bomba de plutoni que doblava en potència la d’Hiroshima. Els efectes no van ser tant devastadors per la topografia de Nagasaki, però 73.000 persones varen ser aniquilades i 60.000 greument ferides. Entre les dues ciutats veren ser assassinades 250.000 persones.

La versió oficial va ser que aquelles bombes van servir per estalviar vides japoneses i americanes, versió que em recorda a la de molts oficials nazis que afirmaven que “els camps de concentració eren hotels de cinc estrelles on posaven els jueus per salvar-los dels bombardejos dels aliats”

El govern dels EEUU va bombardejar Hiroshima i Nagasaki per experimentar l’atac nuclear en ciutats reals i per reafirmar-se com a la nova potència mundial. El fet de triar ciutats densament poblades i sense danys previs era tota una advertència sobre la capacitat destructora de la nova potència.

El govern americà va prohibir la difusió de testimonis de la massacre i van ser destruïdes milions de fotografies. Els EEUU van obligar als japonesos a considerar el fet de parlar sobre “el tema” era un atemptat contra la tranquil·litat pública, per tant va quedar prohibit. La estratègia era ben clara, censurar tota la informació sobre el seu genocidi i “sobreinformar” sobre les atrocitats dels nazis i japonesos.

Robert Oppenhaimer dos anys després va ser escollit president de la Comissió per a l’Energia Atòmica nord-americana, càrrec que va exercir fins el 1952. Un any més tard, a causa de la seva antiga vinculació amb els comunistes, va ser víctima de la cacera de bruixes de McCarthy i se’l va destituir de la presidència de la Comissió. Va dedicar els últims anys de la seva vida a la reflexió sobre els problemes sorgits de la relació entre la ciència i la societat.

Els Estats Units mai han demanat perdó pel seu bombardeig nuclear a Hiroshima i Nagasaki.

http://tejiendoelmundo.wordpress.com/2010/08/08/trilogia-sobre-hiroshima-i-los-horrores-que-intentaron-ocultar/

http://tejiendoelmundo.wordpress.com/2010/08/10/trilogia-sobre-hiroshima-ii-recuerdos/

http://es.wikipedia.org/wiki/Bombardeos_sobre_Hiroshima_y_Nagasaki

http://www.maloka.org/2003/malokaorg/Espanol/ Actualidad/2005/año física/Bombaatomica1.htm

http://www.nnc.cubaweb.cu/batomica.htm

Written by MadeByMiki

26 agost 2010 at 1:40 pm

Iraq, cronologia d’un saqueig impune.

with 7 comments

A "servir" a la pàtria...

A "servir" a la pàtria...

Iraq va ser una colònia anglesa durant 38 llargs anys (del 1920 fins el 1958), naturalment el 100% del petroli durant aquells anys va passar a mans estrangeres. El nivell de vida i d’educació d’Iraq eren totalment humiliants, es patia una pobresa extrema generalitzada i entre un 80 i un 90% de la seva població no estava alfabetitzada. Això si, els enormes beneficis que donava el país anaven cap a mans angleses, holandeses, franceses i nord-americanes.

La revolució de 1958 va aconseguir expulsar els colonitzadors, nacionalitzar el petroli i posar-lo sota control del país. Naturalment el poble va gaudir d’un enorme progrés i una espectacular millora de vida generalitzada.

Entre 1980 i 1988 Iraq va estar en guerra contra Iran, varen morir més d’un milió de persones i dos milions van quedar ferides. Iraq va rebre recolzament tècnic i armes dels EEUU, de fet gràcies als materials subministrats per els EEUU i Alemanya va produir armes químiques amb les que va matar a més de 50.000 soldats iranians. L’any 2002 el diari britànic “The Independent” va divulgar la llista de les 22 companyies nord-americanes que varen donar suport al règim de Saddam en la fabricació d’armes químiques.


L’any 2003 Iraq va tornar de nou al seu estatus de país colonitzat o ocupat,
la invasió anglesa i nord-americana ha tornat a desnacionalitzar el petroli i ha obert les portes a les corporacions transnacionals, un bon sistema per espoliar el país i tornar-lo de nou cap a la misèria més absoluta.


Des de l’any 2003 han mort 4.300 soldats dels EEUU,
però ben poc es parla dels 1.200.000 iraquians morts (300 iraquians per cada americà mort) o els milions de ferits i refugiats. De moment aquesta guerra ja ha costat més de 700.000 milions de dòlars.
Una bona mostra de com funcionen les coses és la recent notícia que confirma que: “la oficina del Investigador Especial dels EEUU per a la reconstrucció d’Iraq ha publicat un informe on s’afirma que el Pentàgon no pot donar explicacions de on han anat a parar un 95% dels més de 9.100 milions de dòlars dels fons iraquians confiscats per les forces nord-americanes al conquerir Iraq i desmantellar el seu govern l’any 2003”. Més de 8.700 milions de dòlars del “Fons de Desenvolupament per l’Iraq” han desaparegut sense deixar rastre, potser son allà on s’amagaven les armes de destrucció massiva, o potser son una petita mostra del que es va anar a fer a aquell país, un saqueig generalitzat i un retorn als temps colonials.

Written by MadeByMiki

19 agost 2010 at 11:53 pm

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 179 other followers