¿Por qué me manifesté ayer?. (Per en Jordi de “Despiertos”)

Fa força temps va desaparèixer un blog molt interessant, el blog es deia “Despiertos” i era tot un exemple d’incitació a la reflexió i de lluita contra el pensament únic. Evidentment en Jordi ha deixat el seu blog, però no ha deixat d’escriure ni de estar despert i com a demostració d’això aquí us deixo una de les seves darreres reflexions, espero que us agradi.

Ayer asistí a la manifestación de Barcelona. Se han reproducido muchas imágenes de la misma, por ese motivo no entraré en detalles de lo que pasó.
Lo que me preocupa es que, una vez finalizada, volví a casa en coche escuchando la radio. Una hora de trayecto escuchando la COPE, RNE1 y Onda Cero. Además, este mediodía he estado viendo el telediario de TVE.

Pues bien, de lo escuchado y visto en estos medios nace este escrito, porque me parece que periodistas y manifestantes vivimos en universos paralelos. Voy a reproducir a continuación algunas cosas que oí, que están llegando a oídos de muchos españoles, para intentar aportar el punto de vista de un catalán cualquiera de los muchos que había ayer en la manifestación. Pretendo con esto que el lector pueda complementar la información que ha recibido e irá recibiendo de los medios españoles.
Vamos a ello…

• Los catalanes pedían pacto fiscal e independencia: falso. A mi espalda había una pancarta que rezaba “ni pacto fiscal ni hostias. Independencia”. Mi opinión, y la de mis allegados, es que no queremos el pacto fiscal. Sería una solución a medias, como tantas otras se han planteado (tipo estatuto recortado), y que probablemente tampoco funcionaría. Queremos la independencia.
• Esa manifestación fue para poder después chantajear a Madrid para conseguir más competencias o el pacto fiscal: falso. Puede que sea utilizado por los partidos políticos con tal fin, pero no esa para nada la idea de los catalanes. No es una estrategia. No es ningún plan secreto autonómico.  Es una petición clara y sincera: queremos un estado propio, queremos la independencia. Y si queda alguna duda, volved al punto anterior.
• El gobierno ha convencido a los catalanes para que se manifiesten a favor de la independencia para así tapar sus errores: falso. Si analizan el movimiento separatista de los últimos treinta años, verán que es un movimiento ciudadano, alejado de los grandes partidos. Como catalán estoy más que convencido que CiU preferiría seguir jugando a dos bandas, como ha hecho SIEMPRE. Y creo que si esta vez ha apoyado la manifestación es porque, a diferencia de Madrid (quizás por la proximidad, por el día a día) se han dado cuenta de que el sentimiento independentista empieza a ser ya claramente mayoritario y o lo apoyan o pierden todo el poder.
• Los problemas de los catalanes no desaparecerán con la independencia: cierto. Tenemos una corrupción brutal. Nos damos cuenta. Pero estoy seguro que, como pueblo, nos encargaremos de ello a su debido tiempo. Ahora mismo tenemos problemas dentro y fuera. Y una vez seamos independientes y acabemos con los problemas de fuera, nos ocuparemos de los de dentro.
• En la manifestación había mucha gente, pero los independentistas siguen siendo minoría:falso. Esto es como decir, tal y como he leído en un tuit, que si media España se manifiesta en contra de ETA, significa que la otra mitad no se manifiesta por estar a favor… seamos adultos.
• En cuanto sepan que quedarían expulsados de UE, se lo replantearían: falso. Por lo menos no es mi caso ni el de mis conocidos. Lo asumimos, y creo que el proceso se podría realizar de tal forma que la adhesión a la UE estuviese prácticamente garantizada. Y si por el camino hay que pasar unos años de penurias, se asumen.

Y para terminar, quisiera añadir algo que no he escuchado en ninguno de estos medios: la razón por la cual YO quiero la independencia. Se está vinculando mucho la manifestación de ayer con la crisis y al dinero, y respecto a eso aconsejo a la gente leerse el libro “Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència” pero realmente NO ES ESO.

Creo que el sentimiento independentista está creciendo por los constantes ataques del PPSOE a la cultura, identidad y lengua catalana. La reacción ante la prohibición de las corridas de toros -si, ya nos encargaremos de los correbous en su momento. Yo como catalán estoy en contra-, la reacción ante el estatuto… pero sobretodo, lo que más me dolió fue el tema de la lengua vehicular en las escuelas. Creo que esa fue la gota que colmó el vaso de MUCHA gente.
Como catalán puedo asumir muchas cosas, en el aspecto económico y en muchos otros, también en el idioma. Me da igual tener que dirigirme a un policía en castellano, rellenar instancias en mi segundo idioma, ver películas y series dobladas al idioma de Cervantes. Pero jamás, en la vida, consentiría que mis hijos fuesen educados en castellano.  Y menos viendo lo que ha pasado en los últimos años en Euskadi. Es un tema político, no económico, que no radica únicamente en España. En Catalunya también están Ciutadans, por ejemplo, que no tendrían problemas en equiparar el uso de ambas lenguas en la escuela.

Y así, equiparando idiomas, leyes y costumbres, debemos ceder parte de nuestra cultura paracompartirla con otra que nos viene impuesta, que a muchos de los que ayer salimos a manifestarnos nos resulta artificial.

Y estoy seguro que muchos ahora estaréis pensando: pero como puede resultaros artificial, si son las costumbres y la lengua de España, y los catalanes sois españoles.

Bien… yo (nosotros) también hemos llegado a esta conclusión.
Por eso salimos ayer a la calle.  

Per cert, l’original és a: http://www.paraules.net/2012/09/por-que-me-manifeste-ayer/

El futur del comerç.

Ja hi tornem a ser, tal i com era previsible el govern del PP prepara una modificació de la llei d’horaris comercials. Com tantes altres vegades aquesta llei no respectarà les competències autonòmiques, però això no crec que importi massa, ja que en el fons la majoria d’autonomies hi estan d’acord, tant en el fons com en la forma.

I la tendència segueix inexorablement, cada vegada mes hores oberts al públic i cada vegada menys dies de descans. Ens diran que això no afectarà als treballadors ni als petits empresaris (aquells que en el fons d’empresaris no en tenen res), que els drets seguiran intactes i que això es fa per crear més llocs de treball. A Madrid ja fa temps que aquesta política s’aplica, i els resultats son evidents, el petit comerç autòcton ha passat d’agonitzar a pràcticament desaparèixer, les franquícies, centres comercials i grans supermercats s’han multiplicat i han deixat una ciutat sense ànima i despersonalitzada.

És curiós com a totes bandes, quan obre un Mercadona (per posar un exemple) tothom troba sensacional el munt de llocs de treball que crea, però ningú es planteja quants en destrueix. Perquè evidentment les seves vendes son algun altre deixa de fer-les, els compradors son els que son i tenen el que tenen, el fet de obrir més hores, més dies o fer botigues més grans, no pot significar multiplicar exponencialment les vendes, senzillament desplacem a la gent d’un comerç a un altre, es produeix un canvi de tipus de consum i poca cosa més.

Això si, pels ajuntaments els hi resulta molt pràctic aquest tipus de comerç i d’horaris, aquest cap de setmana mateix Madrid ha ampliat enormement l’horari de les seves zones blaves, tot un encert, ja que les botigues no tanquen mai, com podem pretendre que el cobrament de les zones blaves tingui un horari tan reduït. A més les grans superfícies se’n cuiden de la seva pròpia neteja i seguretat, donen valor a polígons tronats i a zones decrèpites, tot sensacional, com a mínim per a alguns.

La darrera vegada que vaig anar a “l’estranger” va ser Portugal, concretament a Lisboa, ja no he sortit més, i no és perquè no sigui bonic, senzillament perquè per a veure una ciutat amb “Mango”, “Zara”. ”Starbucks”, ”McDonald’s”, ”HM” i tota aquesta colla em quedo a casa, no cal que agafi l’avió. Encara ningú se’n ha adonat de la importància de tenir un comerç autòcton?, de la bellesa de la diferència?. Aquests son els veritables valors a treballar, quan com la setmana passada em trobo al carrer gran de Sant Andreu amb “Pasteis de Belem” no em fa gaire gràcia, però potser és que no entenc aquest nou concepte de comerç, el que ara sí, donarà molta feina i farà que tots comprem molt més.

NO ’92.

Ara que ens disposem (o potser “ens disposen”) a celebrar el vintè aniversari de les Olimpíades de Barcelona, les millors de la història, a la millor ciutat del món, veig necessari donar-ne un altra visió.

Tal i com ara hi ha tota una corrent crítica amb les possibles Olimpíades de Madrid, al fer-se públic la tria de Barcelona com a ciutat seleccionada, va sorgir un moviment contrari que evidentment va ser minimitzat i a ser possible ignorat. L’any 1992 tenia que ser fos com fos “l’any d’Espanya”, amb les Olimpíades de Barcelona, la Expo de Sevilla, la capitalitat cultural de Madrid i la celebració del “5º Centenario” de l’arribada de Colón a les amèriques (a ambients radicals se’l anomenava “el quinto sanguinario”). Així doncs, tots contents, oi?, o potser no?, sempre hi ha minories que volen tocar el que no sona i veure-hi una mica més enllà, potser massa.

El moviment “NO’92”, era una especie d’embrió del que avui son els moviments altermundistes, aquells famosos “anti-sistema” tant mediàtics eren aleshores assemblees d’aturats, okupes, ecologistes, anti-militaristes, anti-capitalistes i un munt més de moviments alternatius. Aquella gent va intuir que tot allò ens portava cap a un creixement i una especulació totalment perjudicial a mig i llarg termini. Evidentment el poder econòmic va veure clar el potencial que per ells tindrien aquests esdeveniments, i com sempre anant de la maneta amb el poder polític i els mitjans de comunicació van vendre totes les grans meravelles que gaudiríem a partir de l’any 1992. Ens esperava una modernització sense precedents del país, molta feina per a molta gent, l’arribada de milions i milions de turistes, les mil i una meravelles picaven a la porta i tan sols teníem que deixar-nos fer i si pot ser col·laborar-hi activament.

Amb la designació de Barcelona el 1988 com a ciutat olímpica, el procés transformador de la social i urbanístic va ser imparable. Es va convèncer al poble de que Espanya i Barcelona serien el centre del món, i que aquell era el moment de fer totes les reformes que calien per estar a l’alçada, per tant l’estat va actuar en conseqüència:

• Entre 25.000 i 60.000 persones es van fer voluntaris per a fer feines gratuïtes pel correcte funcionament dels JJ.OO., sembla que per ells no hi havia diners. El poble va confondre el bé comú amb el de uns quants…
• Es va reforçar enormement el turisme com a principal “empresa” del país, amb la consolidació d’un model que ens ha portat on som avui, a un país que ha oblidat el I+D i prega per a ser l’escollit a la lluita per allotjar projectes com “Euro-Vegas”.
• Es va aprovar la “Ley Corcuera”, aquella que permetia assaltar qualsevol habitatge sota sospita de delicte, sense ordre judicial ni explicacions posteriors. Posteriorment als JJ.OO. aquesta llei seria reformada molt a la baixa.
• Catalunya va patir la “operació Garzón 92”, en la que 60 independentistes van ser detinguts, torturats i empresonats. Els JJ.OO. no podien acceptar aquest tipus d’actituds i protestes. Els nacionalistes moderats ja s’encarregarien de fer possible la convivència entre l’himne espanyol i “Els Segadors”, i trobar un equilibri idiomàtic que no ferís sensibilitats.
• El primer AVE espanyol va ser estrenat aquell 1992 amb motiu de la Expo’92, i va ser l’embrió de la irracional i mastodòntica xarxa que avui patim i no podem mantenir.
• La bombolla immobiliària va ser alimentada amb força, els preus dels pisos van començar una escalada imparable. A partir d’aquell moment molts ciutadans van veure’s impulsats a marxar a la segona corona davant la impossibilitat de pagar el que se’ls hi demanava.
• El sector públic es va barrejar amb el privat, es creen tota mena d’empreses mixtes com “Nueva Icária S.A.” que facilitaran la circulació de capitals i influències entre uns i altres dins d’unes estructures opaques.
• La ciutadania va veure com el seu ego era inflat fins a nivells impensables. Se’ns volia fer creure que Espanya era un país modern i democràtic, Catalunya el motor econòmic d’Europa, Barcelona la millor ciutat del món… No hi ha dubte de que se’n van sortir molt bé, ja que avui encara hi ha miops que es creuen que son al melic del món.

Els pocs contraris a tot això ho veien d’un altra manera, el 1990 un parell d’anys abans dels JJ.OO. ja ho tenien ben clar: “Tal i com estan les coses no ens podem plantejar el impedir els JJ.OO. però si que caldria limitar l’actuació devastadora al nostre entorn”.

No hi havia res a fer, la maquinària propagandística, les institucions i les empreses no deixarien passar aquella gran oportunitat de transformar Barcelona en aquesta espècie de decorat que és avui, un decorat al servei del turista, una ciutat que principalment viu del turista i pel turista i que porta dècades sense tenir un pla de ciutat a llarg plaç. Tal i com s’ha demostrat amb projectes com el “Forum de les cultures” i el “Euro-Vegas”.

Bonus track:

Un homenatge a una d’aquelles bandes de hardcore polític combatiu catalanes dels anys 80, l’Odi Social.

Per començar el tema “No olímpica”.

I per acabar un tema de protesta contra el “5º centenario”.