..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘Madrid

¿Por qué me manifesté ayer?. (Per en Jordi de “Despiertos”)

with 11 comments

Fa força temps va desaparèixer un blog molt interessant, el blog es deia “Despiertos” i era tot un exemple d’incitació a la reflexió i de lluita contra el pensament únic. Evidentment en Jordi ha deixat el seu blog, però no ha deixat d’escriure ni de estar despert i com a demostració d’això aquí us deixo una de les seves darreres reflexions, espero que us agradi.

Ayer asistí a la manifestación de Barcelona. Se han reproducido muchas imágenes de la misma, por ese motivo no entraré en detalles de lo que pasó.
Lo que me preocupa es que, una vez finalizada, volví a casa en coche escuchando la radio. Una hora de trayecto escuchando la COPE, RNE1 y Onda Cero. Además, este mediodía he estado viendo el telediario de TVE.

Pues bien, de lo escuchado y visto en estos medios nace este escrito, porque me parece que periodistas y manifestantes vivimos en universos paralelos. Voy a reproducir a continuación algunas cosas que oí, que están llegando a oídos de muchos españoles, para intentar aportar el punto de vista de un catalán cualquiera de los muchos que había ayer en la manifestación. Pretendo con esto que el lector pueda complementar la información que ha recibido e irá recibiendo de los medios españoles.
Vamos a ello…

  • Los catalanes pedían pacto fiscal e independencia: falso. A mi espalda había una pancarta que rezaba “ni pacto fiscal ni hostias. Independencia”. Mi opinión, y la de mis allegados, es que no queremos el pacto fiscal. Sería una solución a medias, como tantas otras se han planteado (tipo estatuto recortado), y que probablemente tampoco funcionaría. Queremos la independencia.
  • Esa manifestación fue para poder después chantajear a Madrid para conseguir más competencias o el pacto fiscal: falso. Puede que sea utilizado por los partidos políticos con tal fin, pero no esa para nada la idea de los catalanes. No es una estrategia. No es ningún plan secreto autonómico.  Es una petición clara y sincera: queremos un estado propio, queremos la independencia. Y si queda alguna duda, volved al punto anterior.
  • El gobierno ha convencido a los catalanes para que se manifiesten a favor de la independencia para así tapar sus errores: falso. Si analizan el movimiento separatista de los últimos treinta años, verán que es un movimiento ciudadano, alejado de los grandes partidos. Como catalán estoy más que convencido que CiU preferiría seguir jugando a dos bandas, como ha hecho SIEMPRE. Y creo que si esta vez ha apoyado la manifestación es porque, a diferencia de Madrid (quizás por la proximidad, por el día a día) se han dado cuenta de que el sentimiento independentista empieza a ser ya claramente mayoritario y o lo apoyan o pierden todo el poder.
  • Los problemas de los catalanes no desaparecerán con la independencia: cierto. Tenemos una corrupción brutal. Nos damos cuenta. Pero estoy seguro que, como pueblo, nos encargaremos de ello a su debido tiempo. Ahora mismo tenemos problemas dentro y fuera. Y una vez seamos independientes y acabemos con los problemas de fuera, nos ocuparemos de los de dentro.
  • En la manifestación había mucha gente, pero los independentistas siguen siendo minoría:falso. Esto es como decir, tal y como he leído en un tuit, que si media España se manifiesta en contra de ETA, significa que la otra mitad no se manifiesta por estar a favor… seamos adultos.
  • En cuanto sepan que quedarían expulsados de UE, se lo replantearían: falso. Por lo menos no es mi caso ni el de mis conocidos. Lo asumimos, y creo que el proceso se podría realizar de tal forma que la adhesión a la UE estuviese prácticamente garantizada. Y si por el camino hay que pasar unos años de penurias, se asumen.

Y para terminar, quisiera añadir algo que no he escuchado en ninguno de estos medios: la razón por la cual YO quiero la independencia. Se está vinculando mucho la manifestación de ayer con la crisis y al dinero, y respecto a eso aconsejo a la gente leerse el libro “Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència” pero realmente NO ES ESO.

Creo que el sentimiento independentista está creciendo por los constantes ataques del PPSOE a la cultura, identidad y lengua catalana. La reacción ante la prohibición de las corridas de toros -si, ya nos encargaremos de los correbous en su momento. Yo como catalán estoy en contra-, la reacción ante el estatuto… pero sobretodo, lo que más me dolió fue el tema de la lengua vehicular en las escuelas. Creo que esa fue la gota que colmó el vaso de MUCHA gente.
Como catalán puedo asumir muchas cosas, en el aspecto económico y en muchos otros, también en el idioma. Me da igual tener que dirigirme a un policía en castellano, rellenar instancias en mi segundo idioma, ver películas y series dobladas al idioma de Cervantes. Pero jamás, en la vida, consentiría que mis hijos fuesen educados en castellano.  Y menos viendo lo que ha pasado en los últimos años en Euskadi. Es un tema político, no económico, que no radica únicamente en España. En Catalunya también están Ciutadans, por ejemplo, que no tendrían problemas en equiparar el uso de ambas lenguas en la escuela.

Y así, equiparando idiomas, leyes y costumbres, debemos ceder parte de nuestra cultura paracompartirla con otra que nos viene impuesta, que a muchos de los que ayer salimos a manifestarnos nos resulta artificial.

Y estoy seguro que muchos ahora estaréis pensando: pero como puede resultaros artificial, si son las costumbres y la lengua de España, y los catalanes sois españoles.

Bien… yo (nosotros) también hemos llegado a esta conclusión.
Por eso salimos ayer a la calle.  

Per cert, l’original és a: http://www.paraules.net/2012/09/por-que-me-manifeste-ayer/

Anuncis

Written by MadeByMiki

18 Setembre 2012 at 9:44 pm

El futur del comerç.

with 4 comments

Ja hi tornem a ser, tal i com era previsible el govern del PP prepara una modificació de la llei d’horaris comercials. Com tantes altres vegades aquesta llei no respectarà les competències autonòmiques, però això no crec que importi massa, ja que en el fons la majoria d’autonomies hi estan d’acord, tant en el fons com en la forma.

I la tendència segueix inexorablement, cada vegada mes hores oberts al públic i cada vegada menys dies de descans. Ens diran que això no afectarà als treballadors ni als petits empresaris (aquells que en el fons d’empresaris no en tenen res), que els drets seguiran intactes i que això es fa per crear més llocs de treball. A Madrid ja fa temps que aquesta política s’aplica, i els resultats son evidents, el petit comerç autòcton ha passat d’agonitzar a pràcticament desaparèixer, les franquícies, centres comercials i grans supermercats s’han multiplicat i han deixat una ciutat sense ànima i despersonalitzada.

És curiós com a totes bandes, quan obre un Mercadona (per posar un exemple) tothom troba sensacional el munt de llocs de treball que crea, però ningú es planteja quants en destrueix. Perquè evidentment les seves vendes son algun altre deixa de fer-les, els compradors son els que son i tenen el que tenen, el fet de obrir més hores, més dies o fer botigues més grans, no pot significar multiplicar exponencialment les vendes, senzillament desplacem a la gent d’un comerç a un altre, es produeix un canvi de tipus de consum i poca cosa més.

Això si, pels ajuntaments els hi resulta molt pràctic aquest tipus de comerç i d’horaris, aquest cap de setmana mateix Madrid ha ampliat enormement l’horari de les seves zones blaves, tot un encert, ja que les botigues no tanquen mai, com podem pretendre que el cobrament de les zones blaves tingui un horari tan reduït. A més les grans superfícies se’n cuiden de la seva pròpia neteja i seguretat, donen valor a polígons tronats i a zones decrèpites, tot sensacional, com a mínim per a alguns.

La darrera vegada que vaig anar a “l’estranger” va ser Portugal, concretament a Lisboa, ja no he sortit més, i no és perquè no sigui bonic, senzillament perquè per a veure una ciutat amb “Mango”, “Zara”. ”Starbucks”, ”McDonald’s”, ”HM” i tota aquesta colla em quedo a casa, no cal que agafi l’avió. Encara ningú se’n ha adonat de la importància de tenir un comerç autòcton?, de la bellesa de la diferència?. Aquests son els veritables valors a treballar, quan com la setmana passada em trobo al carrer gran de Sant Andreu amb “Pasteis de Belem” no em fa gaire gràcia, però potser és que no entenc aquest nou concepte de comerç, el que ara sí, donarà molta feina i farà que tots comprem molt més.

Written by MadeByMiki

3 Juliol 2012 at 4:47 pm

NO ’92.

with 8 comments

Ara que ens disposem (o potser “ens disposen”) a celebrar el vintè aniversari de les Olimpíades de Barcelona, les millors de la història, a la millor ciutat del món, veig necessari donar-ne un altra visió.

Tal i com ara hi ha tota una corrent crítica amb les possibles Olimpíades de Madrid, al fer-se públic la tria de Barcelona com a ciutat seleccionada, va sorgir un moviment contrari que evidentment va ser minimitzat i a ser possible ignorat. L’any 1992 tenia que ser fos com fos “l’any d’Espanya”, amb les Olimpíades de Barcelona, la Expo de Sevilla, la capitalitat cultural de Madrid i la celebració del “5º Centenario” de l’arribada de Colón a les amèriques (a ambients radicals se’l anomenava “el quinto sanguinario”). Així doncs, tots contents, oi?, o potser no?, sempre hi ha minories que volen tocar el que no sona i veure-hi una mica més enllà, potser massa.

El moviment “NO’92”, era una especie d’embrió del que avui son els moviments altermundistes, aquells famosos “anti-sistema” tant mediàtics eren aleshores assemblees d’aturats, okupes, ecologistes, anti-militaristes, anti-capitalistes i un munt més de moviments alternatius. Aquella gent va intuir que tot allò ens portava cap a un creixement i una especulació totalment perjudicial a mig i llarg termini. Evidentment el poder econòmic va veure clar el potencial que per ells tindrien aquests esdeveniments, i com sempre anant de la maneta amb el poder polític i els mitjans de comunicació van vendre totes les grans meravelles que gaudiríem a partir de l’any 1992. Ens esperava una modernització sense precedents del país, molta feina per a molta gent, l’arribada de milions i milions de turistes, les mil i una meravelles picaven a la porta i tan sols teníem que deixar-nos fer i si pot ser col·laborar-hi activament.

Amb la designació de Barcelona el 1988 com a ciutat olímpica, el procés transformador de la social i urbanístic va ser imparable. Es va convèncer al poble de que Espanya i Barcelona serien el centre del món, i que aquell era el moment de fer totes les reformes que calien per estar a l’alçada, per tant l’estat va actuar en conseqüència:

  • Entre 25.000 i 60.000 persones es van fer voluntaris per a fer feines gratuïtes pel correcte funcionament dels JJ.OO., sembla que per ells no hi havia diners. El poble va confondre el bé comú amb el de uns quants…
  • Es va reforçar enormement el turisme com a principal “empresa” del país, amb la consolidació d’un model que ens ha portat on som avui, a un país que ha oblidat el I+D i prega per a ser l’escollit a la lluita per allotjar projectes com “Euro-Vegas”.
  • Es va aprovar la “Ley Corcuera”, aquella que permetia assaltar qualsevol habitatge sota sospita de delicte, sense ordre judicial ni explicacions posteriors. Posteriorment als JJ.OO. aquesta llei seria reformada molt a la baixa.
  • Catalunya va patir la “operació Garzón 92”, en la que 60 independentistes van ser detinguts, torturats i empresonats. Els JJ.OO. no podien acceptar aquest tipus d’actituds i protestes. Els nacionalistes moderats ja s’encarregarien de fer possible la convivència entre l’himne espanyol i “Els Segadors”, i trobar un equilibri idiomàtic que no ferís sensibilitats.
  • El primer AVE espanyol va ser estrenat aquell 1992 amb motiu de la Expo’92, i va ser l’embrió de la irracional i mastodòntica xarxa que avui patim i no podem mantenir.
  • La bombolla immobiliària va ser alimentada amb força, els preus dels pisos van començar una escalada imparable. A partir d’aquell moment molts ciutadans van veure’s impulsats a marxar a la segona corona davant la impossibilitat de pagar el que se’ls hi demanava.
  • El sector públic es va barrejar amb el privat, es creen tota mena d’empreses mixtes com “Nueva Icária S.A.” que facilitaran la circulació de capitals i influències entre uns i altres dins d’unes estructures opaques.
  • La ciutadania va veure com el seu ego era inflat fins a nivells impensables. Se’ns volia fer creure que Espanya era un país modern i democràtic, Catalunya el motor econòmic d’Europa, Barcelona la millor ciutat del món… No hi ha dubte de que se’n van sortir molt bé, ja que avui encara hi ha miops que es creuen que son al melic del món.

Els pocs contraris a tot això ho veien d’un altra manera, el 1990 un parell d’anys abans dels JJ.OO. ja ho tenien ben clar: “Tal i com estan les coses no ens podem plantejar el impedir els JJ.OO. però si que caldria limitar l’actuació devastadora al nostre entorn”.

No hi havia res a fer, la maquinària propagandística, les institucions i les empreses no deixarien passar aquella gran oportunitat de transformar Barcelona en aquesta espècie de decorat que és avui, un decorat al servei del turista, una ciutat que principalment viu del turista i pel turista i que porta dècades sense tenir un pla de ciutat a llarg plaç. Tal i com s’ha demostrat amb projectes com el “Forum de les cultures” i el “Euro-Vegas”.

Bonus track:

Un homenatge a una d’aquelles bandes de hardcore polític combatiu catalanes dels anys 80, l’Odi Social.

Per començar el tema “No olímpica”.

I per acabar un tema de protesta contra el “5º centenario”.


Written by MadeByMiki

21 Juny 2012 at 10:20 pm

Democràcia light.

with 3 comments

Aquest cap de setmana tornarem a assistir a una nova demostració, per si encara no ens en hem adonat, serà l’enèsima demostració de que la democràcia no combina massa bé amb el règim capitalista-consumista que impera a la nostra societat.

L’ùnica versió acceptada de democràcia és la que no qüestiona de cap manera “les regles del joc”, una democràcia subordinada i agenollada, una democràcia light, descafeïnada. La prova d’això la tenim a diari, però la força de la costum i dels mitjans de comunicació no ens deixa veure-ho amb tota la nitidesa.

Aquest cap de setmana en tornarem a viure un nou episodi amb les eleccions gregues, on ens han deixat ben clar que la democràcia està molt bé però sense excessos. Que és això de que pugui guanyar les eleccions un partit que no està sotmès al 100% als dictats dels mercats?, però que ens hem cregut que som?, ciutadans lliures?.

Coi de grecs, que s’han cregut que son?, les coses es fan com a Espanya, on la decisió més transcendent des de la transició s’ha fet totalment a l’esquena dels ciutadans, això sí, com sempre “pel seu bé”. Aquest govern ha decidit a la brava demanar diners a Europa, un país que no pot pagar els deutes que avui té, ha decidit endeutat-se més i endeutar les futures generacions.

No podem pagar el nostres deutes i demanem més diners a crèdit per acabar ben aviat demanant-ne molts més i fer així una pilota ben grossa. Doncs res, felicitats, felicitats a tots plegats, als que creuen que viuen en democràcia i felicitats també als que decideixen per nosaltres. Com diuen a “La competència”, et felicito fill!!.

Written by MadeByMiki

17 Juny 2012 at 12:50 pm

De rescats, prestigi i altres…

with 4 comments

A aquest blog sempre s’ha parlat d’economia i política, uns temes que han passat de la marginalitat a ser la base de gairebé totes les converses al carrer. Evidentment aquest no és l’únic cas, n’hi ha molts altres que des de fa molt de temps comenten l’actualitat econòmica i política des de un punt de vista personal.

Suposo que a tots amb el “rescat/no-rescat” ens ha passat el mateix, ens hem quedat de pedra davant aquest nivell d’hipocresia i d’intent de manipulació, de fet no ho intenten, sempre se’n surten com a mínim en part. Com a societat no hem après gran cosa des de l’enfonsament del Prestige o des d’aquell trist atemptat del 11-M a Madrid. El govern ha fet servir les mateixes eines per a manipular l’opinió pública i de nou se’n ha sortit prou bé. A l’enfonsament del Prestige van aconseguir que “la marea blanca” predominés sobre “la marea negra” i que la gestió penosa dels esdeveniments no fos l’eix central de totes les discussions. És evident que totes aquestes pífies no han impedit que avui en Mariano Rajoy sigui el President del Govern, ho sigui que al final la seva incompetència no els hi ha passat factura.

Sobre el 11-M, tot i la gravetat del comportament de tot el Govern del PP, la seva estratègia d’emmerdar-ho tot, a la llarga no els hi va anar gens malament. És ben clar que no van enganyar als seus contraris, però el que si van fer és mantenir als seus units, auto-enganyats però units, que al final és el que els interessava.

Tal i com ha passat ara amb el rescat, el PP i els seus mitjans afins han centrat tots els seus esforços en confondre al màxim de gent amb els seus jocs de mans. Això tot i ser una estratègia molt bàsica, els hi funciona de meravella. Des de fa temps ha quedat ben clar que el fet de que tots els mitjans estrangers diguin les coses pel seu nom, ni arriba ni arribarà a les orelles dels que no volen sentir certes coses. Ho sigui que com sempre la qüestió és confondre al poble de mil maneres diferents, i de que la realitat no t’espatlli mai el món de fantasia que t’han creat.

A la resta de la població, ens pot anar semblant que això se’n està anant a la merda per moments, però a qui li importa això?. Aquesta no és una crisi en forma de “V” ni de “W” [salutacions a l’arqueòleg i al seu darrer post], que es tracta d’una crisi en forma de “L” o més aviat de “\”. N’hi ha molts que fa temps que ho saben, però prefereixen seguir manipulant i mentint en benefici propi.

Aquesta manera de fer no és exclusiva del PP, senzillament son els millors fent-ho, tots podrem reconèixer aquest mateix tarannà en el PSOE, CiU i qualsevol altre partit que toqui poder.

Però que importa això, lo veritablement important és que en el fons mentir, manipular i “vendre motos” a aquest país surt gratis.

Written by MadeByMiki

13 Juny 2012 at 11:31 am

Va de Vagues…

with 7 comments

En Mariano Rajoy ens diu que una vaga general no servirà de res, que no hi ha cap cosa a negociar o discutir.

És ben cert, per molta gent que es manifesti, per molts que deixin d’anar a treballar el proper dia 29, aquí no passarà res, res de res, i en Mariano i els seus ho saben perfectament. Ells tenen més memòria que nosaltres, i recorden aquell 2003 amb manifestacions multitudinàries contra la participació espanyola a la guerra, “No a la guerra!” deien els manifestants, un “No a la guerra!” que el carrer i les estadístiques demostraven que era gairebé unànime. I què?, va servir per alguna cosa?, va modificar la política exterior espanyola?. Doncs la veritat és que cal reconèixer que no, i sembla que no ens en adonem encara.

Tot i així crec que hi ha una qüestió en la que Mariano Rajoy s’equivoca greument, no és massa prudent dir-li al poble aquesta veritat, tot i que sigui ben certa. No és massa intel·ligent que el poble descobreixi lo inútil que resulta el fer-se sentir, poc a poc tothom se’n adona que les grans xifres de participació i els èxits de participació son una conya que no serveix per a res més que frustrar les il·lusions dels ciutadans.

Així doncs, potser els ciutadans es veuran obligats a buscar altres maneres de participar i fer-se sentir, potser algú recordarà aquella cançoneta del “en democràcia tot és possible…”, o potser seguirem confiant amb uns sindicats ancorats al segle passat tot esperant que un il·luminat ens vingui a salvar, no seria la primera vegada que això passa…

Written by MadeByMiki

21 Març 2012 at 10:28 pm

Arxivat a Economia, Política, Premsa

Tagged with , , , ,

Transferències de renda pública al ineficaç sector privat … Saqueig?

with 8 comments

Vaja!, per fi en Miki fa un post d’una mida com Déu mana!!. Doncs no, aquest post no és meu, l’he copiat i traduït del  blog amic www.ecolnomia.tk (sembla que ben aviat farà el salt cap a WordPress…) i us recomano molt que el llegiu, no us en penedireu.

Està de moda dir que cal racionalitzar i aprimar el sector públic. Que el Pare Estat és ineficaç i mastodòntic i que els seus empleats són uns ganduls, incapaços i sobreprotegits. Bé, que jo sàpiga, és una moda que dura uns 20 anys o potser més.

Ara bé, aquesta afirmació resulta si més no sorprenent si es prenen en consideració una sèrie de dades i fets totalment constatats. Primer, el deute contret a Espanya pel sector privat (fins i tot si d’ell separats a les famílies) és molt superior a la del sector públic, alguna cosa realment xocant donat que en els últims deu anys l’Estat ha venut al sector privat les seves millors i més sanes empreses i fins planejava lliurar al sector privat la molt rendible “Loteries i Apostes”. ¿Transferència de rendes?

Doncs bé, en la major part de les ocasions la transferència de les millors societats públiques als oligopolis privats no ha fet que l’endeutament privat s’atenuarà. Perquè preocupar-se del endeutament? En realitat, els directius i accionistes majoritaris sempre guanyen molts diners, fins i tot tractant-se de societats que acaben en situació concursal. Els beneficis sempre van a butxaques privades, les deutes, per contra, són dela S.A. i no afecten el patrimoni familiar dels seus integrants. Més aviat al contrari, arriba a passar que a vegades els creditors prioritaris, els que sí que veuran la pasta del concurs de creditors, són socis o els mateixos propietaris de l’empresa.

I llavors és quan arriba la trampa. El banc queda enbarrancat i trasllada la seva petició d’ajuda al sector públic. Nova transferència de rendes. I l’administració, ofegada per la quantitat de necessitats privada de atendre, acaba per esprémer als seus empleats o alçar vertiginosament el cost dels serveis que presta en el que suposa una nova transferència de renda del públic al privat.

Un altre cas: els aeroports, carreteres, auditoris, etc. que estan destinats a ser mers decorats inservibles i que han costat un fortuna a l’erari públic, una quantitat que ha estat transferida directament a consells d’accionistes de constructores privadíssim que, a sobre, ara són el principal problema d’impagament per als bancs, és a dir, per l’estat, que “no pot permetre la fallida de les entitats financeres”.

No recordo de memòria el nom, però aviat podrem veure per televisió un reportatge titulat una cosa així com “Història d’un saqueig”, que ens resumirà els principals casos de transferència de diners públics a mans privades a costa d’unes infraestructures faraòniques i absolutament inútils, com són les autopistes de peatge de Madrid, aeroports com els de Burgos, Osca, Castelló o Lleida, autovies per on no circula ningú, etc.

Arribat aquest punt, també he de puntualitzar que quan el polític de torn no obra a favor en interès de les societats privades (i seu propi) sempre troba alguna manera de “transferir” els diners públics a la seva butxaca, llegiu sinó un de tants exemples: “Colosal saqueo de dinero público” (El País, 27-11-12).

Per aquells que encara no ho entenen: amb l’euro per recepta mèdica, l’administració alleugereix despeses en serveis que deixa de prestar en part i, no obstant això, transfereix renda al sector privat, per exemple, deixant de tributar per l’impost de successions en Catalunya. I es tracta del mateix muntant, més o menys.

O més fàcil encara. pujant un 17% la targeta integrada del transport públic,la Generalitatestalvia uns recursos que pot dedicar a no incrementar ni la quarta part dels túnels de peatge de Vallvidrera. Nova transferència, ara del transport públic al transport privat.

Com per dir que el sector privat no és eficaç! És eficacíssim, sobretot a l’hora d’explotar el pot de l’administració i de demanar crèdits estratosfèrics per al seu funcionament. Perquè, ara que el BCE s’ha decidit per una injecció massiva de crèdit amb la martingala de la barra lliure als bancs, molts somien amb tornar a activar l’economia a base de apalancaments bestials que, si tot va molt bé, produeixen un 1  o un 2% de marge que va a comptes privats, però si alguna cosa es torça, es perd el 20 o el 30% d’una tacada i l’empresa genera un forat monumental mentre els seus directius ja s’han preparat una sortida “d’emergència” sense cap cost per a ells.

I això dels bancs, acudint el BCE a per bitllets al 0,5% mentre ells compren deute que els estats els pagaran molt més cara però novament amb paper recolzat pel buit públic absolut, no és això transferència directa de renda pública al sector privat? Ah, i no se’ls oblidi de crear un banc dolent! Públic, per descomptat …

Pagar deute encunyant una nova i major deute i així fins l’entropia. Mirin, em sembla que és una definició bastant vàlida del que és i serà el capitalisme del segle XXI.

Repeteixin amb mi una vegada i una altra: Cal alleugerir l’administració! Visca la iniciativa privada!

www.ecolnomia.tk

http://ecolnomia.wordpress.com/

Written by MadeByMiki

3 gener 2012 at 9:17 pm