Mariano “No Comprende”…

La minimalista i equivocada portada del nou disc de “Low”:

La portada més encertada:

 

 

La gran banda de Duluth, Low acaba d’anunciar nou disc per al proper 11 de setembre.

La continuació del delicat “The Invisible Way” (2013) portarà el nom de “Ones and Sixes” i arribarà a les tendes a través de *Sub Pop.

La llástima és que no han acabat d’encertar la portada, crec que la segona foto representa molt millor l’esperit del disc.

Luís María, Mariano i companyia…

Els pebrots de’n Luís María Linde tenen unes dimensions enormes, d’una mida similar a la dels que des de el Gobierno de España es posen medalles per la seva sensacional  gestió de la crisi.

En Luís María s’ha endut aquest any un 5,8% més de salari, ara ja passa dels 176.000€ anuals. Però ell és molt empàtic i sap posar-se al lloc nostre, el dels working-poors i els autònoms putejats. Ell sap que el que ens convè és pagar més IVA, abaratir l’acomiadament, pujar els impostos especials i posar nous impostos mediambientals.

Per donar-nos aquesta recepta copiada a la de la proposada pel FMI, no ens cal pagar-li al president del Banco de España la morterada que cobra. Ni tampoc els 203.400€ que cobra el seu número dos. De fet, tenint en compte el paper que ha tingut el Banco de España els darrers anys, podríem aprofitar l’abaratiment de l’acomiadament per prescindir de tots ells.

Pel que fa a la meravellosa política econòmica del PP, aquella que diuen que ens ha tret de la crisi, doncs passa lo mateix. Cal tenir molts de pebrots per presentar una recepta per a sortir de la crisi. No fer absolutament cap ni una de les teves propostes. Passar pel adreçador d’Europa i el FMI. Aplicar per collons la seva política i les seves mesures  i ara voler vendre’ns la moto.

Escanyar-nos amb infinitat pujades d’impostos i serveis, devaluar un 25% el nostre salari, i retallar serveis i prestacions tampoc em sembla massa meritori. És una recepta que ja coneixem i patim, tan sols cal esperar que la gent se’n adoni de l’evidència i poc a poc tingui un esperit més crític amb els que ens diuen que prenen mesures i tan sols es dediquen a fer lo imposat pel FMi. Si, tal i com abans us deia,  per fer exactament allò que ens imposa el FMI ens podriem estalviar tots aquests intermediaris tan cars ineficients i mentiders.

Desapareguts en combat.

Cada dia des de l’inici de la crisi me’n he adonat de la gran quantitat de persones que han anat desapareixent del meu dia a dia sense fer soroll. Com alguns suposo que encara recordeu, tinc una feina de cara al públic i un parell d’hores de viatge en transport públic diari. Això em permet conèixer personalment o de vista a un munt de persones.
En Lalo,  un xilè sempre agradable, amb el que teníem moltes xerrades.  En Jordi,  un informàtic molt friki i poc puntual. Aquell senyor manyo que tenia una botigueta  de manualitats, on hi vivia il·legalment.  La Marta, tota una intel·lectual que en sabia de tot i que treballava a una gestoria.  Aquell paleta ros i baixet que tenia una caseta a una urbanització de Piera i sempre era al bar del costat…
Tots aquests  i molts més ja no hi son,  se n’han anat per sempre.  Han perdut la feina o la seva empresa,  no tornaran més al barri.  Uns han fugit cap el seu país, uns altres han patit una traumàtica reunificació familiar.  Uns miren de sobreviure  del “trapicheo”,  uns altres simplement vegeten com a zombies.
Mentrestant, Espanya es segueix  mantenint com la gran potència de la desigualtat social europea,  el meu caríssim tren de cada dia porta els seus vagons decorats amb propaganda del Decathlon i en Mariano Rajoy diu que té un pla per evitar la consulta.