..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘democracia

Euro-Bullying

with 4 comments

Europa te un enemic, l’actual govern grec, i això és lo que demostren a diari els nostres dirigent, ells actuen sense miraments, sempre a les ordres d’Alemanya i sempre amb un objectiu ben clar.  Diuen que el perill és el populisme, l’impagament del deute, la manca d’austeritat, tot el que vulguin… També ens volen fer-nos creure que amb les seves receptes es surt de la crisi i es paga el deute, tot i que els fets han demostrat exactament lo contrari.

  Però la realitat és ben lluny, el veritable poder d’aquesta Europa insensible i venjativa, és, ha estat i serà el fet de poder utilitzar el deute com a arma contra els pobles i els seus governs legitims. Tothom sap que el deute grec és absolutament impagable, per tant la jugada no és veure qui el paga, com que això és impossible de fer, lo realment important és a quí li deixem fer l’impagament, a quí li fem una quita.

Cal perjudicar, enfonsar i humiliar al poble que gosi optar per polítiques diferents, cal eliminar els mals exemples i als que no segueixen al milímetre la veu del amo. Això és exactament el que veiem avui a l’Europa de Merkel, un clar exemple de bullying, els valents i els covards units contra la indefensa i arraconada Grècia, a la que a més de ser la víctima se la fa passar com a responsable del que li estem fent.

Written by MadeByMiki

4 Juliol 2015 at 9:41 pm

Arxivat a Política

Tagged with , , , ,

15-O

with 8 comments

Written by MadeByMiki

8 Octubre 2011 at 8:40 am

“Over democracy”, quan la democràcia és massa democràtica.

with 7 comments

Slavoj Žižek

Slavoj Žižek

Com molt be sabeu, tinc devoció per aquest gran pensador, i articles com aquest encara reforcen més aquesta sensació. Tal i com podeu suposar pel títol de l’article, el tema no pot ser més actual en plena “jornada de reflexió” sobre el moviment social promogut pels de “DemocraciarealYA”.

En Slavoj ens parla de la la confrontació entre la democràcia de la voluntat i els interessos del poble i la democràcia institucionalitzada, aquella que queda limitada pels legalismes formals, ho sigui allò que en diuen “les normes del joc”.

És evident que a diari els estats actuen sense tenir en compte la voluntat del seu poble, aquesta queda totalment supeditada a altres interessos, sovint inconfessables, aquesta és tècnicament la nostra democràcia, una democràcia de baix nivell, sense “excessos”.

La nostra democràcia actual està perfectament dissenyada per defensar-se del que considera amenaces externes o excessos democràtics. Si “democràticament” un partit no democràtic guanya unes eleccions (tal i com va passar amb els islamistes algerians), aquestes eleccions com sigui seran invalidades considerant que “el poble encara no està madur democràticament”. No cal anar tan lluny, el mateix ha passat al País Basc quan guanya algú que “no tindria que guanyar”, o quan algú gosa plantejar qüestions que afecten a les anteriorment esmentades “normes del joc”, els auto-anomenats demòcrates automàticament contra-ataquen amb fúria per evitar aquests excessos democràtics tan perillosos (com a mínim per ells).

Per tant, és molt convenient per a alguns el parlar sempre de “portar la democràcia” com sigui allà on no n’hi ha, però sempre cal que aquesta democràcia sigui la de la versió reduïda, aquella que consisteix en anar a votar de tant en tant uns partits afins a aquest sistema. La democràcia excessiva, la que posa per davant de tot els interessos dels ciutadans és massa perillosa i totalment incompatible amb la institucional.

http://www.lacan.com/toomuch.htm

Written by MadeByMiki

15 Juliol 2011 at 8:35 am

Sobre la mobilització dels “indignats”.

with 17 comments

No us perdeu el link a l'audio d'aquest crack de la comunicació.

No us perdeu el link a l'audio d'aquest crack de la comunicació.


Per començar, em plau dedicar-li aquest post al amic David, autor del gran blog “Calaix de/sastre” que sempre incita a la reflexió, i que al seu fonamentat post “Manis d’indignats” té un punt de vista força diferent al meu però com a mínim interessant.

Pel que puc llegir sembla que els partits polítics segueixen desorientats davant el moviment social dels “indignats”. Els partits tan sols han fet el que fan sempre, aplicar “el manual”, el vell i gastat manual de comportament que fan servir al davant de qualsevol situació. I que diu aquest manual al seu apartat de demandes democràtiques?, segur que aquesta música us sona molt:

  • Als espanyols els hi ha costat molt, fins hi tot la vida a alguns el tenir aquesta democràcia i el dret a vot, aquest sacrifici no ha de ser menyspreuat.

  • Si no estas d’acord amb el que hi ha, vés a votar i així podràs canviar les coses.

  • La culpa del que està passan és de “l’altre” partit, per tant exercint l’alternància democràtica pots canviar les coses.

  • Els partits polítics prenen nota de les queixes de la ciutadania, això ens farà reflexionar sobre la qualitat de la “nostra” democràcia.

  • A aquestes eleccions ens hi juguem tots molt, per això cal que tothom vagi a votar amb més ganes que mai.

Per una vegada tinc la impressió que aquestes buides consignes comencen a no tenir efecte, la part del “manual” que es refereix a la motivació electoral està fallant. Les evidents mentides dels successius governs han acabat han acabat amb la paciència de molts electors. Uns electors que poc a poc se’n han anat adonant de que votin a qui votin hi ha uns pilars que mai seran tocats, i aquests mateixor pilars son els que lentament van ofegant als ciutadans.

Molts d’aquests ciutadans avui s’informen ja d’una manera més lliure i democràtica, ja no son aquelles ovelles que s’empassaven tota la porqueria que sortia pels diferents telediaris. Avui molts ja decideixen quines notícies son les que els interessen i de quines cal prescindir. És més, ningú pot evitar que la informació vagi per víes tangencials i es transmeti de forma viral i totalment incontrolable pel govern.

Avui sabem perfectament que és el que els hi fa mal de veritat, els hi fa molt de mal sentir el que ara es diu a les places de moltes ciutats, allò de : “Dieu-nos la veritat”!, “Volem una democràcia real”, “No els votis”…

Aquests ciutadans el que demanen és una democràcia de millor qualitat, que la sobirania torni al poble. El fet d’estar en contra del bipartidisme no els converteix en apolítics, de fet per primera vegada en mig d’aquesta lamentable campanya electoral hi ha algú que parla de política.

El sol fet de que hi hagi força gent que es trobi a una plaça per xerrar, debatre i compartir uns recursos és positiu, o estarien millor veient el “Sálvame de Luxe”?. Els que fa temps parlaven de desgana i manca d’implicació no és just que avui critiquin a aquells que com a mínim tenen l’esma de queixar-se.

Per altra banda cal reconeixer que aquestes mobilitzacions arriben molt tard, que hi ha una gran dispersió d’idees, que molta gent no es sent representada, que el moviment ha estat massa mimètic… Tot el que vulgueu, però el que no podem fer és passar-nos la vida criticant a tothom perquè aquí no es queixa ningú i ara possar-nos a despotricar de la gent que es queixa.

Anem-nos tots entrenant, perquè hi ha indignació per llarg, d’això és de lo únic que estic totalment segur.

El link que he promés al principi,en César Vidal acusant als manifestants d’estar  entrenats per etarres :

http://fonoteca.esradio.fm/2011-05-18/editorial-de-cesar-vidal-la-banda-de-la-porra-28129.html

I una mica de informació des de fora:

http://online.wsj.com/article/SB10001424052748704281504576331280001740702.html?mod=WSJEurope_hpp_MIDDLETopStories 

“Body Count”, i no estem parlant de música…

with 9 comments

Sempre que es parla sobre la guerra del Vietnam es dóna per fet que aquesta va ser perduda pels Estats Units. Crec que aquesta idea va sortir dels propis nord americans, el fer-se passar per perdedors i aquell missatge tan repetit de “la Guerra del Vietnam va ser una errada”, sembla que els ha ajudat molt a no assumir el que allà van fer.

Hi ha coses que no canvien mai, i una d’elles és la manca de dades sobre els que s’enfronten als “amos del imperi”, tot i així es calcula que no van morir menys de 2 milions de vietnamites durant aquella devastadora guerra. Per l’altra banda l’exercit dels EEUU va perdre 58.200 homes, un de cada 150 del total de soldats que hi va participar va morir allà.

No sé si coneixíeu el concepte “Body Count”, però per si un cas us ho explico, es tracta del recompte de baixes de l’enemic que practicaven els EEUU, per convèncer a la seva opinió pública de que la guerra anava bé s’anaven contant els morts de la banda del Viet Cong, de fet tots els morts eren automàticament apuntats a la llista de guerrillers rebels.

La teoria dels estrategues nord americans deia que amb el temps l’enemic seria derrotat amb el “desgast” diari al que eren sotmesos. Els oficials anàvem rebent més i més medalles gràcies al “Body Count”, tots eren apuntats a aquelles llistes i hi havia una dita molt popular que deia: “si és mort, és Viet Cong”, per tant es va matar a molts que es volien rendir, a dones, nens i tot el que respirava, calia sumar i augmentar el “Body Count”. De fet dels 100.000 presoners capturats més de 20.000 van ser executats de manera sumaria.

Els bombardejos de pobles alguna vegada eren qualificats com a accident, però l’accident no venia del fet de bombardejar civils, tan sols es considerava errada el bombardejar el poble equivocat… els “partes” de guerra dels EEUU eren pura fantasia, el 14 de febrer de 1966 en un dels atacs habituals s’afirmava que varen ser morts 386 guerrillers del Viet Cong i capturades 161 armes. El propi “The New York Times” es preguntava “qui eren aquells 225 guerrillers desarmats?”.

Thich Nhat Hanh, director de l’Escola d’Estudis Socials a la Universitat Budista de Saigon afirmava que de cada 600 morts que feien els nord americans com a màxim s’hi podien trobar 10 guerrillers. El que va quedar clar és que els que realment patien la guerra eren el poble vietnamita, cap comandant ni alt càrrec del Viet Cong va caure, tots ells van sobreviure a la guerra, pels nord americans lo important era el “Body Count”.

Els EEUU han aprés la lliçó, i ara ja no fan les coses com fa 45 anys. Ara ja no s’ensenyen els “enemics” morts, de fet ni tan sols se’n parla d’ells, lo únic que sabem del cert és la seva xifra de víctimes. I a més controlen molt millor la informació que es dóna de les seves “activitats” en favor de la democràcia.

Written by MadeByMiki

2 Març 2011 at 11:26 pm

Tres segles donant beneficis a la societat.

with 12 comments

Una guardiola d'un altra època.

Una guardiola d'un altra època.

A principis del segle XVIII com a resposta a una necessitat de finançament local van néixer els “montes de piedad” (aquests nascuts el segle XV a Itàlia) i “caixes d’estalvis” a Espanya. En principi van servir per a donar microcrèdits a agricultors, ramaders i petits artesans que no podien accedir a cap tipus de finançament.

Aquestes petites entitats locals van ser reconegudes, promogudes i regulades un segle després per ordre ministerial. La seva missió era fomentar l’estalvi de les classes populars i combatre la usura. Així va quedar regulat que aquestes entitats series essencialment societats sense ànim de lucre i els seus beneficis revertirien totalment en la societat. Tenien que dedicar els seus beneficis a allò que aviat haurem oblidat, “l’obra social”, ho sigui a fer hospitals, biblioteques, escoles, obres per a la millora dels pobles i beneficència social en general.

Com a entitats de petit abast territorial, tant els que dipositaven els diners com els que en feien servei eren persones molt properes. La xarxa d’oficines va arribar a cada poble i el “senyor caixer” era una persona de fiar, respectada i escoltada per tothom, una part important de l’entramat social del poble.

Durant segles van créixer fins a convertir-se en dipositaris de més de la meitat de diners del sistema bancari espanyol. És evident que això va convertir als bancs en centres de poder, i per tant amb la “democràcia” els seu control va ser un clar objectiu dels partits polítics, evidentment pel benefici propi. Totes les autonomies espanyoles van regular la activitat de les caixes i van fer lleis per col·locar als consells d’administració a tota mena de polítics i amics, hi havia un altre lloc de poder a controlar i on endollar un munt de gent, fantàstic!. Així trobarem personatges com el diputat socialista Juan Pedro Hernández Moltó, al qui es va col·locar com a president de la famosa “Caja Castilla-La Mancha”. Si, aquella caixa que en 10 anys va crear aquell foradet de 9.000 milions d’euros que hem tapat entre tots de manera tan alegre, total de moment tan sols son uns 200€ per cap…

Aquest és el cas més escandalós que avui coneixem, però tan sols cal fer una ullada a l’estat de les caixes per fer-nos una idea de la gestió exemplar que han tingut. Tampoc cal ser molt viu per adonar-se’n de a qui servien en realitat aquests senyors com en Narcís Serra aquell ex-alcalde de Barcelona, ex-ministre de defensa, ex-vicepresident del govern espanyol, ex-director de Caixa de Catalunya… potser ha estat una casualitat que tots aquests problemes ens han vingut quan s’ha col·locat a polítics a fer de directors de les caixes? O potser una causalitat?.

Que estrany sona llegir avui que  La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears (coneguda popularment com a Caixa de Pensions i més endavant com “La Caixa”) va ser fundada l’any 1904 per l’advocat Francesc Moragas i Barret amb fins benèfics.

Tunísia i els seus “amics”.

with 6 comments

Complicitats.

Complicitats.

El Banc Mundial l’any 2010 ens informava sobre la situació econòmica de Tunísia. Entre d’altres coses sota el títol “Tunísia, un exemple a l’Àfrica”, ens donaven unes dades importants per veure el fantàstic moment econòmic que viu aquest país.

-Entre en 1996 i el 2007 ha millorat la seva competitivitat i es van duplicar les seves exportacions de bens i serveis.

-El Banc Mundial els hi va donar préstecs pel seu desenvolupament.

-Tunísia ha impulsat satisfactòriament la inversió privada fent créixer la productivitat enormement.

És ben curiós que a un país amb tots els indicadors del Banc Mundial en positiu, amb una gran productivitat i competitivitat, aquells dos factors que sempre associem (o ells ens fan associar) amb el creixement i el benestar sigui el que ha patit les protestes més violentes i duradores del nord d’Àfrica.

No costa gaire deduir, que el fet de que un país tingui uns indicadors econòmics positius no implica que els seus ciutadans se’n adonin o en gaudeixin plenament. El gran exemple de progrés que representava Tunísia pels països del seu entorn s’ha esvaït, els seus enormes ingressos com a paradís turístic i pels seus recursos energètics no han revertit en el poble.

És molt graciós que Barack Obama faci crides en favor de fer eleccions “lliures i justes”, parli del coratge i la gran dignitat del poble tunisià, que des de Europa es parli també de solucions democràtiques per satisfer els desitjos del poble. Si aprofundim una mica més ens en adonarem de que la democràcia que els hi proposen és un “govern d’unitat” amb molts dels elements de l’antic règim. Aquest govern d’unitat que recolzen les “democràcies” occidentals no deixarà participar a les eleccions ni a partits d’esquerres ni tampoc a partits islamistes, és curiosa aquesta versió de la “democràcia”.

Sobre el senyor amic d’occident, en  Ben Ali,docs poc hi ha per dir, és el típic exemple de “cleptocràcia” orquestrada i promoguda per occident. Ho sigui que com sempre ell i la seva tropa s’havien apropiat d’infinitat de bens i negocis del seu país, i acumulaven fortunes incommensurables. Evidentment, no cal patir, el botí del lladre on ha de ser, a aquells paradisos fiscals que ningú vol eliminar, allà on no tenen manies a l’hora de rebre diners i or encara que estiguin una mica tacadets de sang… 

http://siteresources.worldbank.org/NEWSSPANISH/Resources/2010IBRD-Tunisia-ES.pdf

Written by MadeByMiki

18 gener 2011 at 10:29 pm