No ens podem queixar…

No sé quina ha de ser exactament la funció de les vacances, hi ha vàries opinions al respecte i la veritat és que crec que (pel meu gust) ho he fet força bé.

.

Es suposa que cal desconnectar, i ho he fet, sense esforços, sempre m’ha sortit millor el desconnectar que el connectar, això ve de sèrie. També he llegit un parell de llibres (ben diferents per cert) i n’he deixat un altre parell a mitges que no son èpoques per a fer sacrificis. M’he desendollat sense problemes de tota la tecnologia que acostumo a fer servir habitualment, el meu consum ha estat pràcticament residual.

.

Potser lo millor de tot és el no parar d’aprendre coses, ara ja sé el que vol dir “taboll”, una pubilleta li va dir a un pubillet mentre assistíem al concert de les Bandes Musicals a la Plaça Major. Al sopar de germanor vaig aprendre tot el que calia sobre un “ribell” i fins aquí he volgut arribar, amb un parell de paraules per vacances ja faig, que si vull assimilar-ne més acabo per oblidar-les totes.

.

I més o menys així m’han anat les vacances, per tercera vegada seguida he anat al mateix lloc i com era d’esperar encara no en tinc prou, m’he deixat un munt de coses per fer, i ara m’esperen onze llargs mesos de treball i de Barcelona, casi res.

.

Ja hi tornem a ser, dilluns, son, mandra, tren a les set del matí i cap a treballar. Això sí, tal i com deia el vell acudit de’n Eugenio “no ens podem queixar”, literalment “no ens podem queixar”.

Coses que he fet aquestes vacances…

Coses que fan als pobles per civilitzar...

Evidentment llegir el totxo (per a mi més de 300 pàgines son un totxo…) “En Ausencia de lo Sagrado”, de’n Jerry Mander, i aquest llibre com a mínim dóna per a un post llarg, tot es farà. També han estat unes vacances dedicades a voltar pels Ports (Els ports de Tortosa-Beceit en diuen…), descobrir pobles fantàstics més o menys perduts a les muntanyes i amb molts pocs habitants i visitants, però d’aquells en els que t’hi quedaries a viure sense pensar-ho i al cap d’un any marxaries per potes al no congeniar amb els altres 16 habitants… I unes vacances de molta platja (sota la “sombrilla” i llegint…), a les platges sempre quietes de Sant Carles de la Ràpita, amb els seus peixets nedant, les seves gavines cleptòmanes i uns dinars de peixets, paelles i musclos sensacionals… Unes vacances sense tele (ni tan sols hi havia la instal·lació feta!!), i amb un internet gratis a una velocitat meravellosa, meravellosa i tan sols aprofitada per veure algun capítol de “Mujeres Desesperadas”, de la setena temporada per a ser exactes… Unes vacances envoltats de gats, gossos, algun ” macho” remugant de tan en tant i un munt de gent que cada nit “treu les cadires” fins a més enllà de l’una de la matinada xerra i xerra sense parar de tot, és com un telenotícies però més local i amb molts “mecagondeu”, més o menys a cada frase… Un estiu amb dinars a l’una del migdia i sopars a les nou de la nit o abans, amb “bandos” pels altaveus del poble on se’t informa de tot a diari, que si avui hi ha peix de La Ràpita acabat de portar pel “peixater Manel”, que si demà es pot caçar però sense armes de foc al terme municipal, que si l’associació de joves ha muntat una excursió, i tot en rigorós directe… Un estiu a una casa tipus “Port Aventura” on hi ha emocions fortes a viure, un bany tipus venecià, permanentment mig inundat per infinitat de fugues d’aigua de totes bandes (a la que queden dos dies per a marxar ja funciona tot), una rentadora que no funciona (però decora molt i perd aigua…), una cisterna misteriosa, moltes habitacions on és millor no entrar, una cuina força experimental, un llit trenca esquenes i molt alt, balcons per a tafanejar, ho sigui tot un paradís per a la gateta…

Si ja m’ho van dir a Amposta, “no t’ho prenguis malament, però aquell poble està encara per civilitzar”, “això que feu, son vacances salvatges”…

Com podeu veure tot ha estat perfectament dissenyat per a facilitar la total desconnexió de la vida monòtona que tots més o menys patim, i la veritat és que no recordo una desconnexió semblant ni una tornada a la feina tan traumàtica…  

Coses que no he fet…

Potser aquestes vacances que avui han acabat d’una manera que m’ha semblat més sobtada que mai, podrien ser considerades per a mi com a les vacances de “les coses que no he fet”. Tinc la impressió que aquests 29 dies han resultat ben diferents gràcies a l’absència total de certes rutines que tinc molt interioritzades i que faig gairebé a diari.

Aquestes vacances no he llegit mails, ni posts de ningú, ara mateix tinc a la bústia uns 150 missatges que potser aniquilaré per “començar de nou” sense motxilles. Espero que sigueu comprensius amb aquesta decisió, però creieu-me, son massa missatges i massa posts per a poder assumir-los de cop.

El que tampoc he fet és pujar a cap tren, potser és que amb dues hores diàries ja en tinc prou… ni he escoltat a Arnaud Fleurent-Didier, ni m’he llevat cap vagada a les 6:44h., he viscut en una certa desconnexió dels esdeveniments que han passat aquests dies i també com alguns haureu notat no he ni escrit ni publicat cap post.

Cap d’aquestes coses han estat de cap manera premeditades, senzillament m’he deixat portar pel que el cos em demanava, i per primera vegada en molts anys m’he alliberat de molts hàbits que gairebé son rituals diaris, tot per que les vacances siguin més vacances, cosa que ha passat. Les vacances han estat molt més vacances i la tornada a la feina està resultant molt més que una senzilla tornada a la feina… i a sobre ara plou…

Ara mateix vaig al tren, al seient de sempre, escolto a Arnaud Fleurent-Didier, escric aquest primer post de la temporada i torno cap a treballar amb una “il·lusió indescriptible”.