Tres segles donant beneficis a la societat.

Una guardiola d'un altra època.

A principis del segle XVIII com a resposta a una necessitat de finançament local van néixer els “montes de piedad” (aquests nascuts el segle XV a Itàlia) i “caixes d’estalvis” a Espanya. En principi van servir per a donar microcrèdits a agricultors, ramaders i petits artesans que no podien accedir a cap tipus de finançament.

Aquestes petites entitats locals van ser reconegudes, promogudes i regulades un segle després per ordre ministerial. La seva missió era fomentar l’estalvi de les classes populars i combatre la usura. Així va quedar regulat que aquestes entitats series essencialment societats sense ànim de lucre i els seus beneficis revertirien totalment en la societat. Tenien que dedicar els seus beneficis a allò que aviat haurem oblidat, “l’obra social”, ho sigui a fer hospitals, biblioteques, escoles, obres per a la millora dels pobles i beneficència social en general.

Com a entitats de petit abast territorial, tant els que dipositaven els diners com els que en feien servei eren persones molt properes. La xarxa d’oficines va arribar a cada poble i el “senyor caixer” era una persona de fiar, respectada i escoltada per tothom, una part important de l’entramat social del poble.

Durant segles van créixer fins a convertir-se en dipositaris de més de la meitat de diners del sistema bancari espanyol. És evident que això va convertir als bancs en centres de poder, i per tant amb la “democràcia” els seu control va ser un clar objectiu dels partits polítics, evidentment pel benefici propi. Totes les autonomies espanyoles van regular la activitat de les caixes i van fer lleis per col·locar als consells d’administració a tota mena de polítics i amics, hi havia un altre lloc de poder a controlar i on endollar un munt de gent, fantàstic!. Així trobarem personatges com el diputat socialista Juan Pedro Hernández Moltó, al qui es va col·locar com a president de la famosa “Caja Castilla-La Mancha”. Si, aquella caixa que en 10 anys va crear aquell foradet de 9.000 milions d’euros que hem tapat entre tots de manera tan alegre, total de moment tan sols son uns 200€ per cap…

Aquest és el cas més escandalós que avui coneixem, però tan sols cal fer una ullada a l’estat de les caixes per fer-nos una idea de la gestió exemplar que han tingut. Tampoc cal ser molt viu per adonar-se’n de a qui servien en realitat aquests senyors com en Narcís Serra aquell ex-alcalde de Barcelona, ex-ministre de defensa, ex-vicepresident del govern espanyol, ex-director de Caixa de Catalunya… potser ha estat una casualitat que tots aquests problemes ens han vingut quan s’ha col·locat a polítics a fer de directors de les caixes? O potser una causalitat?.

Que estrany sona llegir avui que  La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears (coneguda popularment com a Caixa de Pensions i més endavant com “La Caixa”) va ser fundada l’any 1904 per l’advocat Francesc Moragas i Barret amb fins benèfics.