Sobre la viabilitat de Catalunya sense Espanya.

Avui em proposo fer un pas més enllà encara, si fins ara heu pogut llegir a “aquell que no és economista però parla d’economia”, avui toca llegir a ”el paio que no és economista i a sobre va i ens parla d’economia-ficció”.

Doncs sí, un dels temes més recurrents avui a Catalunya és pura “economia-ficció”, es tracta de preveure que coi passaria si Catalunya fos el proper estat d’Europa. Lo millor d’aquesta qüestió és que hi ha respostes per a tots els gustos, ho sigui que si un és espanyolista pot trobar un munt de prediccions que aboquen a Catalunya pràcticament al tercer món i si un és independentista pot somniar a passar a viure a alguna cosa semblant a un país escandinau.

La meva hipòtesi és que si hi ha una futura Catalunya independent, serà perquè això li convé com a mínim a les potències europees i no molesta a cap estat influent (no, Espanya no forma part de cap d’aquestes llistes). És més que probable que els nostres creditors d’Europa hagin fet anar la calculadora, i evidentment, si és així s’en hauràn adonat que d’Espanya no cobraran mai el que se’ls hi deu, diguin el que diguin això és impagable. Però la qüestió és que el que si que podrien xuclar son els diners del 20 o 25% del PIB d’Espanya, o sigui lo que genera Catalunya. Per a ells sempre serà millor arramblar amb això que deixar que els diners es difuminin per Espanya.

Per tant, possiblement valem alguna cosa més per a Europa com a “país lliure” que com a part d’una Espanya morosa fins a l’eternitat, però això on ens coloca a nosaltres?. Doncs segurament a una espècie d’Irlanda intervinguda fins al coll i que potser en un parell o tres de generacions acabarà de pagar el que deu, amb un govern neo-liberal com el que ara tenim (literalment el mateix, el de CiU) però amb més força per a fer la seva política i laminar molt més aquest pressumpte estat del benestar. Ho sigui que com sempre aquesta solució serà molt interessant pels poderosos, però a nosaltres no ens servirà de gaire, com a màxim per a mirar a lo que quedarà d’Espanya i dir-nos “aquells encara estan pitjor…”.

Possiblement ens tocarà fer com a país allò que sovint fem com a persones, el repetir-nos mil i una vegades “estem putejats per totes bandes, però encara gràcies”