La crisi nova.

La “crisi nova” és una crisi sistèmica a la que estem entrant sense remei i sense que ningú ho reconeixi.

Potser és massa car pels polítics assumir la veritat. Per tant ens tenen marejats amb estadístiques, brots verds, “ja hem tocat fons” i altres històries amb la clara intenció d’anar passant els dies i mes endavant “ja ens ho trobarem”.

El que tenim ara ve de lluny, concretament del principi dels anys 80, quan el Canceller alemany Helmut Schmidt deia “Els guanys d’avui son les inversions de demà i l’ocupació de passat demà”. Aquesta filosofia va ser assumida per tot el món capitalista, i ens vàrem fer un tip de sentir el seu eco en els nostres polítics.

Com podríem traduir la frase de’n Helmut Schmidt?, pel capitalisme neolliberal seria alguna cosa semblant a: “Els diners que fem son l’especulació del demà, que ens permetrà no socialitzar els beneficis i globalitzar el treball”.

L’estratègia era clara, per totes bandes ens inundaven amb estadístiques d’allò mes favorables i els nostres governants ens atontaven   amb missatges triomfalistes com: “Catalunya, un motor d’Europa”, “España va bién”, “Jugamos en la Champions League europea”, “Somos la octava potencia mundial”, “Tenemos los bancos mas sólidos del mundo”,  i un munt de frases que avui costa força digerir.

Els treballadors gràcies a la globalització (que era tant bona per a tothom), la sospitosa manca de control dels governs i l’especulació, hem anat perdent drets, baixant els salaris, augmentant la productivitat (paraula perversa), tenint un treball cada cop mes precari, uns horaris pitjors i una enorme por a perdre el lloc de treball.

Això s’ha suportat per part dels treballadors amb un sobre endeutament històric, amb un munt de mentides que han acabat sortint a la llum i amb una promesa d’un futur millor que ara fa riure.

Això es la “crisi nova”, una crisi sistèmica que començarà l’any vinent, durarà uns set anys (segons en Santiago Niño Becerra) i que ens tocarà patir als que no la hem provocada.