En Pau Josep, un noi amb complexes…

En Pau Josep era un nen prim, molt baixet i des de els quatre anys coix. El que més mal li feia era aquell caminar, aquella maleïda tara a la cama que l’acompanyaria de per vida junt amb aquells maleïts i escassos 150 centímetres d’alçada.

El fet de que sa mare fos pagesa i son pare funcionari, tampoc ajudava gaire a l’hora d’estalviar-li burles dels seus companys d’escola. La seva era una família catòlica i modesta, tenien amb ell posades totes les esperances, i això representava una enorme motxilla per en Pau Josep, aquell nen que mentre a l’hora del patí sentia com tots jugaven mentre ell s’aïllava i llegia, es refugiava en l’estudi i la soledat.

Sempre va ser el primer de la seva classe, era el primer mentre es jurava i perjurava que un dia es venjaria d’aquells malparits que no el deixaven viure i el feien sentir inferior.

Als 20 anys es llicenciava amb les millors notes de la seva promoció, això li va permetre encadenar unes beques que el van portar per les vuit millors universitats del país, sempre amb els millors resultats. Va estudiar literatura, art, història, filosofia, llengües clàssiques… i als 24 anys tornava a casa amb un munt de carreres acabades i un doctorat universitari, creia que ja podia fer tot allò que sempre havia somniat, dedicar-se a la literatura i al periodisme, per fi es sentia un home segur de si mateix.

Va fer tot el que va poder, però cap diari va voler publicar els seus articles, els llibres que va escriure tampoc van despertar cap interès, i això el va tornar a frustrar i enfonsar. Tan sols va tenir esma per a recloure’s a casa dels seus estimats pares.

Ja res el motivaria fins a l’arribada a la seva vida com per accident d’una nova passió, la política, on va trobar un nou objectiu que el va il.il·lusionar, ara potser si que optava a ser algú a la vida. Va començar des de la base, aquell nou partit dels treballadors emergia amb força, i ell era un gran orador, parlava davant el públic i fins hi tot era capaç d’improvisar els discursos, el seu ascens va ser meteòric. Darrere d’un faristol o escrivint discursos era imbatible, i això el va portar a ser el lider del partit a la seva província amb tan sols 29 anys.

El líder del partit va quedar impressionat amb la seva capacitat retòrica i el va convertir en el seu segon, ningú més el podia ajudar a arribar al poder, en Pau Josep era únic, ell ho sabia, i el món se’n tenia que assabentar també.

Res li podia anar millor, fins hi tot havia trobat a la dona de la seva vida, la Magda, per ella va deixar d’anar amb les moltes noies que l’empaitaven, per ella va ser excomunicat, ja que  ella era divorciada i protestant, però va valer la pena. Es van casar i eren la família perfecta, amb els seus sis fills perfectes i amb tot el que sempre havia desitjat.

En Pau Josep, no podia saber que allà a aquell palauet on vivia amb la seva família és on tot acabaria canviant, cap a pitjor, evidentment. Perquè en Pau Josepse’n adonava que ja ho tenia tot, tot el que havia somniat, però misteriosament no era feliç i lo que és pitjor, havia de fingir que la seva era una vida perfecta ja que va ser triat per fer d’exemple per al seu país.Un home exemplar que tan sols volia fugir amb la seva darrera amant, una preciosa actriu eslava que li havia robat el cor. Però no va poder ser, el partit no podia de cap manera permetre que ell, el gran exemple pel seu país acabés omplint de dubtes al seu poble, i encara menys ara en aquells moments tan delicats. Va aplicar-se una de les seves màximes, aquella que deia que “una mentida repetida mil vegades acabava convertint-se en veritat”, i va seguir amb la seva falsa vida perfecte.Una nit de l’any 1945 ell i la seva dona van donar uns calmants als seus sis fills, i més tard una pastilla de cianur per a cada un. L’endemà de bon matí la Magda i en Pau Josepvan ser trobats vestits de gala, cremats i amb un tret al cap junt amb els seus fills, tan bonics, tan perfectes…En Pau Josepes va venjar del món, va fer que la seva manera d’entendre el discurs i de manipular a les masses perduressin, però no se’n va sortir del tot, ell no es va acabar mai d’enganyar. Tot i així va fer etern el seu cognom, Goebbels, i els seus 11 principis de la propaganda que no poden ser més actuals:1.- Principi de simplificació i de l’enemic únic.
Adoptar una única idea, un únic símbol. Individualitzar a l’adversari en un únic enemic.

2.- Principi del mètode de contagi.
Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu. Els adversaris s’han de constituir en una suma individualitzada.

3.- Principi de la transposició.
Carregar sobre l’adversari les pròpies errades o defectes, responent a l’atac amb l’atac. “Si no pots negar les males notícies, inventen d’altres que distreguin”.

4.- Principi de l’exageració i de la desfiguració.
Convertir qualsevol anècdota per petita que sigui, en una amenaça greu.

5.- Principi de la vulgarització.
Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell als menys intel·ligents als que va dirigida. Quan més gran sigui la massa a convèncer, més petit ha de ser l’esforç mental a realitzar. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa; a més, tenen una gran facilitat per oblidar.

6.- Principi de l’orquestració.
La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d’idees i repetir-les incansablement, presentades un i altre cop des de diferents perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes. D’aquí també ve la famosa frase: “Si una mentida es repeteix prou, acaba per convertir-se en realitat”.

7.- Principi de renovació.
S’han d’emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que quan l’adversari respongui, el públic ja estigui interessat en una altra cosa. Les respostes de l’adversari mai han de poder contrarestar en nivell creixent de les acusacions.

8.- Principi de la versemblança.
Construir arguments a partir de fonts diverses, mitjançant els ” globus sondes” o “informacions fragmentaries”.

9.- Principi de l’acallament.
Deixar de banda les qüestions sobre les que no es tenen arguments i dissimular les notícies que afavoreixen a l’adversari, també contra-programant amb l’ajut dels mitjans de comunicació afins.

10.- Principi de la transfusió.
Per regla general, la propaganda opera sempre a partir d’un substrat preexistent ja sigui una mitologia nacional o complexes d’odis i prejudicis tradicionals; es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives.

11.- Principi de la unanimitat.
Arribar a convèncer a molta gent que pensa “com tothom”, creant una falsa impressió d’unanimitat.