El sensacionalisme quotidià.

Des de fa un munt d’anys, me’n estic de veure els telediaris, sense excepcions, és una mena d’autodefensa, ja que no em sembla bo per a la meva salut moral ni mental, no tinc gens de ganes de pair la pesada digestió de tota mena d’espectacles morbosos.

No recordo quin dia va ser, però en mig de les vacances, amb aquella despreocupació tant saludable dels que gaudim d’uns dies de pau i tranquil·litat, vaig posar la tele i de cop veig com un bou mata a un home. Així, sense cap mena de problema ni avís, eren les nou del vespre i van emetre uns segons abans de començar el telediari la morbosa seqüència. Una vegada vist l’espectacle de la mort van emetre la capçalera del telediari i explicar el succés. No hi havia massa història, era una mort d’aquelles ben absurdes, sense més, res que mereixi obrir un telediari si no és pel pur impacte i perquè a algú li cremaven les imatges a la mà.

Suposo que molts signarieu la següent afirmació: «La televisión es un electrodoméstico para el entretenimiento. Cada vez se hacen programas más soeces y los informativos no han sido capaces de sustraerse a este camino tomado por la televisión». I suposo que us imagineu que és una frase d’algun psicòleg, sociòleg o periodista amb una gran consciència ètica i moral… doncs, oh! sorpresa, la frase és de en Pedro Piqueras, un senyor que ha passat una dècada als telediaris d’Antena 3, un senyor a la recerca permanent de l’audiència costi el que costi. Si cal sang fresca, doncs dues tasses però això si, amb una mica de Victoria Secret de postres i a lluitar per l’impacte i contra la reflexió. Però cal destacar que en Pedro segurament no fa el mateix diagnòstic del problema, ell fa una cosa molt nostra, veu que alguna cosa grinyola però en culpa als altres, i suposo que a l’hora de fer l’escaleta del programa s’oblida de la seva responsabilitat o la dilueix en altres, res nou.

L’home que cau mort a les imatges té una família, uns amics. Ningú es mereix que la seva mort passi a ser un producte de consum morbós. Aquelles imatges tan sols aportaran dolor,  etern a alguns, a canvi del momentani minut de glòria i d’audiència per a una televisió sense cor ni empatia.

Evidentment, la mercantilització de la notícia no és un fet exclusiu de la televisió. Els límits de la llibertat d’expressió i la responsabilitat informativa també són obviats sovint a la premsa escrita. La lògica del benefici, la necessitat de ser els primers i les rutines productives actuals juguen en contra de la reflexió i el respecte als medis escrits.

L’enorme crisi de la premsa escrita tampoc ajuda a mantenir la qualitat informativa, i no ho oblidem, totes les empreses de comunicació existeixen bàsicament per a fer diners mitjançant la informació. La seva funció social, la veracitat dels seus missatges s’han de barallar amb el manteniment de la tirada i la satisfacció dels seus anunciants.

El dret a l’oblid digital.

Els nostres drets perillen quan col·lisionen amb els de les grans empreses o directament amb els seus interessos comercials. I ara mateix això és el que està passant amb el dret a l’oblid a Internet.

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea, a la seva darrera sentencia obliga a Google a desindexar els enllaços que perjudiquin o facin mal a l’honor dels demandants. Ara es podrà exercir els drets d’accés, rectificació, cancel·lació o oposició a Google en teoria. Perquè Google no s’hi posa precisament de cara, i tot i que se la obliga a estudiar i resoldre els casos que se li plantegin en un màxim de 10 dies, la multinacional no vol acatar la sentencia i farà tot lo possible per seguir com fins ara, ho sigui posant per davant la seva llibertat d’expressió i oblidant-se del dret a la privacitat i a l’honor de les persones.

Google es vol oposar a la sentencia europea amb l’excusa de sempre, aquella que a ells els hi convé. La de saltar-se les «normatives locals» i emparar-se en les dels Estats Units de manera global. Però sembla que aquesta vegada no se’n sortirà. Certament aquí hi ha un conflicte difícil de resoldre, i s’hi poden barrejar les sol·licituds de censura a la xarxa per part de qualsevol dictadura repressiva per posar un exemple, amb el lògic dret de les persones a eliminar informacions imatges o vídeos que els hi facin mal moralment.

Internet ha estat des de sempre una selva d’impunitat i llibertat amb el sentit més extrem, així l’hem gaudit molts, així ens agrada que sigui a la majoria. Però cal que això d’una manera o altra es supediti a certs drets bàsics de les persones, en propers posts miraré d’exemplificar-ho de la millor manera possible.

Consells pràctics per a emprenedors.

Després de llegir molts de consells per a emprenedors i nous empresaris, tots ells amb un aire d’autoajuda de l’estil Coelho,  posaré la meva experiència personal i el meu profunds coneixement al vostre servei.

Tot ve d’una conversa amb una noia que ara fa poc ha agafat un traspàs d’una petita cafeteria, ella m’explicava que després de treballar 15 hores diàries no podrà agafar ni un dia de vacances…

Em veig obligat per tant a compartir amb la societat uns petits consells per a sobreviure com a emprenedor,  aquesta nova raça de triomfadors que han d’aixecar l’economia del país, preneu nota alumnes meus:

Mira, un altre aconsellador per els emprenedors!!!

1. Si ets 100% legal, no podràs sobreviure. De fet tal com t’ensenyen els nostres governants, cal tenir caixa B, C i el que convingui. Es tracta de ser competitius, això no és una ONG, i les normes estan fetes per què et sigui impossible sobreviure si les respectes totes.
2. El gestor no és el teu amic, no t’en refiís mai, les seves cagades les pagaràs tu. Val més que comencis a aprendre a fer la seva feina millor que ell, t’estalviaràs disgustos.
3. No pots treballar més de 80 hores setmanals indefinidament, cal que ben aviat et plantegis l’explotació d’algú, al que hauràs de convèncer de la teva bondat i la del teu projecte de futur.
4. Hi ha gent disposada a treballar gratis o per una veritable misèria, en aquests casos apunta bé aquestes frases indispensables i les acabes d’omplir decorant-les amb paraules boniques i tendres: “Aquesta empresa és com una família…”. “Ara no et puc pagar, però quan les coses vagin millor…”. “Portem una temporada dolenta, però quan això s’aixequi…”. Cal ser creatiu, però aquests clàssics s’han de respectar, per alguna cosa porten generacions i generacions funcionant.
5. Evidentment un dia o altra els treballadors es cansen de treballar per res o per una miseria, aleshores tan sols cal substituir-los. Recorda que a aquesta societat lo important és treballar, la resta son qüestions secundàries.
6. Recorda que tot està fet per escanyar-te i impedir-te sobreviure si ets bona persona. Lo del Amancio Ortega tenint una de les fortunes més grans del món a base de vendre bates, o l’Isaac Andic multimilionari portant abrics de Turquia cap a Barcelona no són més que mentides. Tot dissenyat per a fer una tria entre els imbècils que creuen en comptes infantils i els veritables empresaris.

No hi ha grans milionaris que siguin bones persones, i això mateix passa amb les empreses. Tot està fet per a afavorir els explotadors, especuladors i estafadors. Si tens intenció de fer alguna cosa més enllà de la pura supervivència val més que en prenguis nota.