..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Està tot per fer, voler és poder!

with 15 comments


Una de les coses més interessants que li trobo als blogs és la varietat d’opinions que hi ha. A una societat on tothom acostuma a llegir i escoltar una sola versió dels fets, és molt saludable el trobar-nos amb infinitat d’opinions diferents a la nostra i ben raonades, crec que aquesta és la millor manera d’aprendre i fer evolucionar el nostre pensament.

Un d’aquests blogs és sense cap mena de dubte el de’n David Pinheiro, allà sempre hi trobo opinions que divergeixen molt de les meves, i a part de la saludable divergència hi ha un treball al darrere i una manera de veure les coses interessant.

A un dels memorables comentaris del darrer post de’n David ens va parlar d’un concepte que jo trobo molt interessant, es tracta d’aquella frase que tots hem sentit repetida mil i una vegades i que ve a dir alguna cosa així com (ho escric de memòria…): “Crec que l’alarmisme que s’està generant és tan o més greu que la crisi mateixa, perquè aquesta és objectiva i es pot combatre, però l’altre és com un fantasma que assetja a la foscor”. I aquest post no és res més que un intent de portar la contrària a aquesta afirmació i a moltes altres de semblants.

Si no recordo malament a principis del gener del 2009 per TVE1 feien aquell experiment de programa anomenat “Tengo una pregunta para usted”, i allà en Zapatero va voler transmetre aquell optimisme alliberador, aquell optimisme que diuen que ho pot tot i va deixar anar: “tienen que seguir consumiendo, la economía no es sólo dinero, es también un estado de ánimo”. I a aquell mateix programa va afegir: “2009 va a ser un año difícil, a finales del 2009 podremos ver señales de recuperación”. Suposo que després d’aquestes afirmacions se’n va anar tot content cap a dormir, els seus desitjos avien quedat ben clars i el missatge al poble transmès. Un missatge que voreja els manuals d’auto-ajuda, aquella vella idea de “querer es poder” ara tenia una vessant econòmica, ara ja podem dir també: “la economía es un estado de ánimo”. De fet totes dues coses son mentides evidents, unes mentides molt boniques, però que si te les diuen és per alguna cosa, com sempre has de mirar que és exactament allò que t’estan venent.

Qui et diu aquestes boniques frases, senzillament el que fa és passar-te el mort i de passada fer-te sentir culpable de la teva situació. Ho sigui que et deixen anar alegrement que en certa manera que ets a la situació que et mereixes, el problema el tens tu, com és possible que no vulguis sortir del pou on ets?, tan sols cal voler fer-ho, recorda: no és economia, és un estat d’ànim.

És com quan en Pau García-Milà i el seu hàmster Walter van escriure el llibre* “Está todo por hacer  (Cuando el mundo se derrumbe, hazte emprendedor)”, aquell libre que compta amb un pròleg del mateix Felipe, Príncep d’Astúries, un epíleg d’un altre Felipe, en aquest cas el senyor Felipe González ex-president del Govern espanyol (a la versió en català el pròleg serà de Jordi Pujol). Doncs aquest interessant llibre també porta el missatge, aquell optimisme que ens farà triomfar a la vida, si al Pau i als seus amics “Felipes” els hi ha funcionat, com no funcionarà amb nosaltres?.

Deixeu-m’ho dir, el fet d’emprendre un negoci o de voler fermament alguna cosa no passen de ser bones intencions, però hi ha unes normes, unes condicions desiguals, la sort… és una cursa on molt pocs arriben a la meta, però que si ens dediquem a entrevistar-los i a deixar que transmetin el seu missatge, aquest serà ben clar: “voler és poder”, “ens hem esforçat molt per ser aquí”… a algú se li acudeix pensar que n’hi ha molts que no arriben?, algú els pregunta si ells volien o no?, quin és el seu estat d’ànim?, on son els “Felipes”?.

I una darrera reflexió, no és per res, però ara fa uns anys en plena eufòria de crèdits, hipoteques i “España va bién” no diríeu mai que és el que va fer que molta gent no em fes cas quan els hi deia que les coses podien anar malament?. Doncs sí, en aquells moments d’eufòria col·lectiva on gairebé tothom era optimista i veia un futur meravellós el que ens va ajudar molt (a caure) és aquest mateix esperit, la creença de que “voler és poder” i que amb voluntat tot es pot tirar endavant, sobretot si et dius Felipe i has començat la teva carrera a la línia de meta.

*Això ha estat un llicència humorística, a en Pau el trobo un noi admirable, i al seu hàmster també.

Links:

http://pau.garcia-mila.com/ 

http://davidpinheiro.wordpress.com

Anuncis

15 Respostes

Subscribe to comments with RSS.

  1. És clar, tu critiques aquell optimisme una mica ingenu que de vegades el que fa és negar la realitat i fa més mal que bé, o aquells ànims a llançar-te a la piscina quan ni saps nedar ni estàs segur que sigui una bona idea, que no passa res, home, que no siguis covard… Aquí et dono tota la raó, encara que també és cert que mentre als Estats Units hi ha aquesta cultura de fer-se emprenedor i, si la cosa va malament, tornar-ho a provar els cops que faci falta (això, allà, està ben vist), a Europa la cosa no va així. És molt més difícil i burocràtic registrar una empresa i si caus perds automàticament el crèdit — crèdit en el sentit de dir que passes a ser automàticament un fracassat. Crec que hauríem de trobar un punt mig, potser.

    On no estic d’acord amb tu és amb la qüestió de l’alarmisme. Suposo que ho dius per la reacció d’en Zapatero en el primer any de crisi oi? El que passa és que els moments de crisi i els problemes greus es poden resoldre de dues maneres: o envoltats d’una mena d’histèria que altera la perspectiva de les coses, o de forma enèrgica però serena, sense menysprear el problema però tampoc magnificar-lo. La primera seria una actitud alarmista; la segona seria una actitud proactiva, assertiva i raonada, que és la que jo defenso. És absolutament cert que l’economia és un estat d’ànim: ho és perquè al primer comentari pessimista de la presidenta del Fons Monetari Internacional, les borses de valors cauen, per tant cal anar amb compte amb les notícies que es difonen i mesurar bé les paraules –i estar molt segur de les paraules que fem servir. D’aquí, crec, la reluctància d’en Zapatero en pronunciar la maleïda paraula “crisi”, com a mínim en primera instància, perquè després la crisi ja era completament evident i en aquest sentit estic d’acord amb tu, que semblava que es negava a acceptar la realitat i es dedicava a posar-nos a tots benes als ulls– i també és cert que l’economia és un estat d’ànim a nivell individual. Si comencem a difondre missatges de depressió, la societat acabarà deprimida. És a dir, quan algú surt a dir que el que volen és privatitzar-ho tot, que es volen carregar l’Estat del benestar, que només els interessa la salut de les financeres, que no tindrem jubilació… igual algunes d’aquestes coses són certes, altres són mentides descarades, però si ens centrem en això i de bon principi ho donem tot per cert, malviurem! Viurem espantats, no invertirem, no gastarem, no tindrem confiança en el sistema… És per tot això que crec que l’alarmisme és com un càncer. És com una llosa que et posen a sobre quan ja t’arrossegues per terra.

    Per últim, no sé com agrair-te les paraules amables que m’has dedicat. Mai no m’havia sentit tan identificat amb algú amb qui, tot sovint, no m’identifico gens! ;D

    David

    13 Setembre 2011 at 10:11 am

    • Perdona’m la manca de respecte, però parles com si tinguessis el cervell ben rentat i molt net. Estat d’anim? Intenta tornar a l’origen de la paraula “economia” i et sorprendràs. Molt. Moltissim. Enormement. De fet, crec que et quedaràs atordit, aclaparat i destrossat psicologicament durant un temps. “Economia??”, et diràs. “Això no pot voler dir administrar-se profitosament els recursos sense gastar-ne gaire, qui va inventar aquesta paraula o estava borratxo o estava malalt”, pensaràs. Però no, meditant-ne una mica t’adonaràs que l’origen no era ni de borratxos, ni de bojos, ni freudià. De fer, l’origen era de gent treballadora, prudent, assenyada. Epítets que ja no es poden aplicar als economistes d’avui dia. I t’espantaràs. MOLT. Moltissim. Enormement. I et compraràs unes ulleres negres, de les que no deixen passar la llum, i continuaràs malvivint però feliç. I oblidaràs que fa temps hi vas veure el sol.

      L’Estat de benestar? Quin benestar?? El del rei d’Espanya i dels seus intocables millions d’euros que podrien tapar varis forats però no ho faran mai perquè a qui p… li importa que un malparit ja no pot pagar-se la hipoteca?

      Jo he sortit d’una “epoca d’or”. Vols que et conti quants kg d’or en teniem per càpita? 😛

      ahse

      13 Setembre 2011 at 9:49 pm

      • Trobo que tinc el cervell prou bé…

        David

        13 Setembre 2011 at 11:04 pm

    • Tinc que cuidar a aquell noi dels comentaris extensos, m’agrada molt llegir-los i no entendre com poden venir d’algú que ara mateix és a l’atur, jo en el teu cas tindria molta més mala llet.

      Gràcies per inspirar-me a l’hora d’escriure aquest post.

      MadeByMiki

      13 Setembre 2011 at 10:26 pm

      • D’això mateix es tracta: de no permetre que la meva situació personal enterboleixi la meva visió global. La meva mala llet –creu-me, la tinc!– la reservo per la meva parella. 😉

        David

        13 Setembre 2011 at 11:10 pm

      • Doncs trobo que estàs molt equivocat. 80% que la teva situació es deu al desastre global i no pas a les teves capacitats. És més, la teva parella no es mereix la teva mala llet generada per la teva situació personal. Els polítics SÍ!! Són els primers responsables. Només perquè estàs a l’atur no t’has de tornar tonto, qui creus que sortirà guanyant si ho fas? Un cop més, ells! 😦

        ahse

        13 Setembre 2011 at 11:41 pm

  2. Home, aquest tema lliga molt amb el que em va portar a iniciar Ecolnomia… Jo sempre he criticat l’optimisme, sobretot quan em sembla l’excusa perfecta per no esforçar-nos perquè “tot s’arreglarà, no pateixis”. Aquesta crisi actual, la que va començar a principis dels anys 90 -i que nosaltres vam intentar esvair amb l’optimisme d’uns jocs olímpics “que van ser els millors que s’han fet i mai es faran” (sic), és una crisi que es pot resumir en una sola afirmació:
    -Ànim noi, ja saps que pertanys a la generació del baby boom i que ara tanta gent voleu les mateixes coses, aquestes s’encareixen. Ja saps que el món es ple de gent afamada que anirà a treballar a on sigui només que li donin l’entrepà, ja saps que una camada tan numerosa omplirà els cels de més fum i l’aigua de més verí. I si et costa trobar un habitacle on viure, una feina estable i decent, és igual, sigues optimista, ànim!!!

    I és d’aquesta manera que vam anar veient com tota una generació, fent cas omís als avisos del sentit comú -i d’alguns iaios- van acostumar-se a pagar a terminis no només el pis (que això ja era així i només se’n van allargar uns 20 anyets les hipoteques) sinó el mobiliari, els cotxes, la tele, les vacances, el rentaplats, les obres de millora, etc… I això, finalment, es va traduir en més hores de feina, més atur estructural (és l’altra cara de la moneda) i més deshumanització i materialisme.

    Sempre dic que, amb la inclusió de la dona al món laboral, tenint en compte que s’hi aportava un 30 o un 40% més de capital humà, les jornades laborals haurien d’haver-se reduït en el mateix percentatge. Tant és si no es tracta de parelles fetes: viure a casa dels pares i, fins i tot, dels avis, era una situació natural i normalíssima fa només 50 anys… O t’estimes més una làpida-hipotecària?

    I tant m’és si contribueixo a l’alarmisme. Fa molts anys que penso -i escric- que la solució era el decreixement, el rebalanceig dels béns mundials a repartir entre els 7000 milions de persones. L’únic problema és que el decreixement, si no es fa de manera ordenada i sistemàtica, ens portarà a miserabilitzar al 70% de la població. Un assaig d’això el tindrem amb la fallida de Grècia… ¿Què us hi jugueu que les grans fortunes reben l’explotació dels recursos naturals grecs en pagament (com fa molts anys va fer Espanya amb la producció de les mines d’Almaden) i, en canvi, els petits inversors i estalviadors acaben perdent-hi fins els calçotets?

    Minosabe

    13 Setembre 2011 at 11:31 am

    • Podria signar aquest comentari, hi estic totalment d’acord. Ben segur que a molts els hi sona alarmista, però crec que difícilment podem esperar res de bo del futur immediat.

      MadeByMiki

      13 Setembre 2011 at 10:04 pm

  3. “la economía es un estado de ánimo”

    Segons sembla un dels grans encerts de Roosvelt va ser l’optimisme que va generar en la societat. Ara bé, el panorama desolador i apocalíptic que vivim ara mateix en l’economia i la política a casa nostre, no inviten precisament a la xerinola i la festeta!

    Arqueòleg Glamurós

    13 Setembre 2011 at 3:19 pm

    • Allò era un altra època, avui amb optimisme i polítiques keynesianes no arreglarem res.

      MadeByMiki

      13 Setembre 2011 at 10:20 pm

  4. Voler és una cosa, ser idiota és una altra. Però bé, sembla que a la gent li agrada massa enganyar-se a si mateixa.

    ahse

    13 Setembre 2011 at 9:23 pm

    • Aquestes persones han estat totalment enganyades, i ara ningú se’n vol fer responsable. Darrere l’engany sempre hi ha qui en treu partit.

      MadeByMiki

      13 Setembre 2011 at 10:17 pm

  5. Ahse, et contesto aquí perquè allà dalt ja no hi ha l’opció de clicar “Respon”.
    Ja sé que la situació la van crear una sèrie de persones i entitats determinades. Unes eren polítics, d’altres eren agents econòmics diversos. El que passa és que trobo d’una ximpleria molt gran qualsevol tipus de generalitzacions. Quan es comença a carregar sobre tota la classe dirigent de forma indiscriminada, trobo que és perdre el nord, és ser simplista i no entendre res. S’han fet coses mal fetes però també s’han fet coses bones, i crec que hi ha gent que es mereix la meva confiança. Jo ja hi seré per assumir que m’han enganyat, si això arriba a passar, perquè sé fer-ho. Ara bé, accepto que no hi estiguis d’acord però això no fa de mi necessàriament una persona eixelebrada ni tonta. Ningú m’ha rentat el cervell: sóc jo que intento mantenir-lo net de perjudicis, actituds tipus “blanc o negre” o nihilistes. Ah, i la meva parella és partícip de tot, de les coses bones i dolentes, de la mala llet però també de la llet bona. Per això estan, les parelles, o no?

    David

    14 Setembre 2011 at 7:02 am

  6. […] Está todo por hacer, ¡querer es poder! o la trampa de hacernos sentir culpables (Cat). madebymiki.wordpress.com/2011/09/13/crisi/  por carey hace nada […]

  7. He llegit el debat que el post ha generat i ha estat interessant llegir les opinions i punts de vista diferents i diversos.

    En els temes econòmics soc de mena tranquil. En el sentit que se parar-me a pensar i a valorar i a analitzar la meva situació personal (econòmica i de perspectives) amb la situació global.

    No acostumo a fer burrades, encara que no diré que en alguna ocasió també m’he equivocat en aquest terreny.

    En tot el que està passant tinc la convicció de que el component “anímic” hi juga un paper. M’és difícil valorar quin, però crec que el té.

    De la mateixa manera que quan surtin “brotes verdes” (però de veritat), les coses remuntaran amb més rapidesa de l’esperada i també el component psicològia hi tindrà un paper, en aquest cas amb una component oposada a la d’aquests moments.

    No vull teatralitzar la situació, ni dir que l’estat d’ànim és el més important, que no ho és, sinó expressar la meva opinió al respecte.

    La Crisi ha estat i està sent una pandèmia pel que fa a una bona part de països.

    Avui he estat llegint que és possible que si Grècia no pot acomplir amb els requisits que Europa els ha posat com a condició del rescat, es pugui valorar seriosament confeccionar un full de ruta per a una suspensió de pagaments controlada.

    És a dir, la situació és difícil per a nosaltres, però per a Portugal, Irlanda, Itàlia i Grècia la situació és pitjor i en alguns casos molt pitjor.

    Tomàs

    14 Setembre 2011 at 5:20 pm


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: